'PLAY STRINDBERG', combat dialèctic

www.elperiodico.cat

21 de gener de 2007

Núria Espert.
GONZALO PÉREZ DE OLAGUER
AUTOR Friedrich Dürrenmatt

IL.LUMINACIÓ I DIRECCIÓ Georges Lavaudant

LOCAL Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya

ESTRENA 18 de gener

Del Teatro de la Abadía de Madrid, que dirigeix José Luis Gómez, arriba al Nacional aquest boníssim espectacle. Amb Play Strindberg, una duríssima lectura del sarcàstic Dürrenmat (Ròmul el Gran) de l'obra Dansa macraba (1900), de Strindberg, el director francès George Lavaudant firma una corrosiva visió del matrimoni. Ho fa en clau de comèdia negra i utilitza tres formidables actors, Núria Espert, José Luis Gómez i Lluís Homar, junts per primera vegada en escena. Tres interpretacions que ajuden decisivament l'espectador a mantenir l'atenció de tot el que passa a l'escenari. Un combat dialèctic en què el director equilibra humor i horror.La il.luminació delimita un cercle central en l'enorme escenari del TNC, on es desenvolupa l'acció, explicada amb un ritme intens. L'obra s'estructura en 12 assalts --cada un d'ells anunciat en una pantalla i amb un títol-- i no arriba a l'hora i mitja de representació. Alice (Espert), una actriu gran de categoria mitjana, i Edgar (Gómez), el seu marit, un militar que es considera posseït per l'èxit només perquè ha escrit un tractat de balística, celebren el 25 aniversari d'un matrimoni fracassat; ho fan en un to sarcàstic, cruel, exhibint l'un i l'altra la seva pròpia capacitat d'odi.La presència a l'illa, on viuen del cosí Kun (Homar), accentuarà encara més la descomposició de la parella i elevarà el to dels retrets fins a arribar a un final que no explicaré.Més d'un veurà a ¿Qui té por de Virginia Woolf? un referent d'aquesta obra, que està escrita amb frases seques i curtes i entra en el terreny de la ironia i el sarcasme. Veient la representació em vaig recordar d'Orton i Ionesco. Play Strindberg té una gran direcció de Lavaudant, que ha cuidat frases, gestos i mirades dels actors. És un muntatge intimista (ben resolt en la immensitat d'aquest escenari), ple de fuetades, difícil de muntar. En l'èxit hi tenen molt a veure les interpretacions. Espert està sorprenent: s'allunya de la imatge de gran tràgica escènica per instal.lar-se en la contenció i l'humor corrosiu. Destacable treball, amb dues perles: les seves escenes musicals. Gómez compon amb autoritat un personatge de diverses cares i mostra la seva saviesa escènica amb moments magnífics. Homar omple l'escenari amb la seva presència i la seva veu, que s'agraeix. És una funció tan dura com atractiva, d'un altíssim nivell en tots els elements que la componen.