'MÒBIL', relliscada del Teatre Lliure

www.elperiodico.cat

12 de gener de 2007

Maife Gil i Carles Francino, en un moment de Mòbil.

Foto: ELISENDA PONS
GONZALO PÉREZ DE OLAGUER

AUTOR Sergi Belbel

DIRECCIÓ Lluís Pasqual

IL.LUMINACIÓ Albert Faura

ESTRENA 10 de gener

TEATRE Fabià Puigserver

Ignoro si la direcció del Teatre Lliure coneixia abans de programar-lo el text de Mòbil; ho dic perquè només atrets pel tàndem format per Sergi Belbel (autor) i Lluís Pasqual (director) s'entén que aquesta obra es programi en un escenari com el de Montjuïc. La peça, sense interès més enllà del purament comercial, gira al voltant dels mòbils, que Belbel presenta com el fil de comunicació utilitzat gairebé per a tot; des de la notificació d'una separació fins a la manifestació d'una passió, passant per la gelosia i també pel joc.Davant d'una obra tan poc consistent la direcció de Pasqual aposta decididament per l'espectacularitat del muntatge, basat principalment en una gran pantalla de punts lluminosos (leds en el llenguatge tècnic), activada durant tota la funció i que recull moments i situacions de la mateixa comèdia.

Queda clar que la pantalla passa a ser la protagonista de la funció, però el problema és que aquest focus d'atenció visual cansa i arriba a produir fins i tot mal de cap. En tot cas sí que aconsegueix distreure'ns del mateix text, del qual un s'oblida molt aviat. ¿Què queda? Doncs jo diria que el ritme accelerat de la funció i la bona feina dels quatre intèrprets: Maife Gil, Marta Marco, Rosa Novell i Carles Francino, que, pràcticament en el seu debut teatral, compleix amb un personatge bastant anodí, mentre elles demostren que són tres esplèndides actrius, molt per sobre del personatge que els ha tocat. Marco té un parell de moments brillants que són el millor de la funció.

A escena, dues mares que voregen la cinquantena, amb un fill cada una, van teixint una història, amb la seva ració de tòpics. Les relacions personals passen sempre pel mòbil, però la funció entra a poc a poc en la via del disbarat. Segurament hi haurà un públic que riurà en certs moments, fins i tot que sortirà satisfet del teatre i de dues escenes concretes: una espècie de rap telefònic i un gest de complicitat a les arts marcials. Però crec que la funció no té el segell de qualitat i interès que s'ha d'exigir en aquest teatre. ¿Decepció?: sí. A un li sembla que ha assistit a una relliscada del Lliure.