22 de gener de 2007
Jordi Coca
Com que Friedrich Dürrenmatt (1921-1990) no era marxista ni un creient entregat, l'any 1955 va poder escriure que el món és una cosa monstruosa. També podia haver-hi afegit que cal riure's del món amb intel·ligència, però sense deixar de denunciar-ne els despropòsits. De fet, és la feina a què es va dedicar tota la vida, escrivint comèdies, novel·les aparentment policíaques, assaigs polítics i teatrals, fent adaptacions d'obres alienes, dirigint teatre o bé pintant i dibuixant. A mitja distància entre Brecht i un aire lleugerament absurd, enamorat de la comèdia política del grec Aristòfanes, i sense renunciar mai a l'especificitat del segle XX amb relació a les formes teatrals, Dürrenmatt mostra a les seves obres les grotesques i pertorbadores capacitats que tenim els humans de fer i de fer-nos mal. Ho veiem a Ròmul el Gran (1948), a El matrimoni del senyor Mississipí (1952), a la grandiosa La visita de la vella dama (1955, versió catalana del 1962 i estrenada aquest mateix any per l'ADB), a Els físics (1962) i a moltes altres peces per al teatre, o per exemple a la divertida novel·la Grec busca grega editada en català l'any 1966.
Convençut que el segle XX no admetia les formes tràgiques i que el drama convencional era alienant, Dürrenmatt es va esforçar tota la seva vida a concebre una alternativa còmica que li permetés retratar les absurdes ambicions humanes, les rancúnies delirants i les profundes i contradictòries emocions del món modern. Ho trobà en el distanciament èpic i grotesc que el caracteritza i que, rient rient, li permetia de mostrar-nos uns humans ridículs, ressentits, vanitosos que, tenallats i dominats per l'ambició, la culpa i els remordiments, es dediquen a destruir-se i a fer que el món sigui un indret absurd i certament monstruós. La ironia còmica apresa d'Aristòfanes duu Dürrenmatt a transformar la seva obra en una eina política considerablement eficaç. Sembla dir-nos que al capdavall avui tots tenim la nostra part de culpa per haver permès que els poderosos difonguin la brama que la societat ideal és superficial i inofensiva. I no ho és, certament. Només cal deixar de riure estúpidament una estona per adonar-se'n.
Però Dürrenmatt té un punt flac: és un moralista. Escriu l'obra per alliçonar i per redimir. Això fa que les seves pitjors peces quedin com paràboles allargassades que fan riure sense acabar de fer el mal que denuncien. En canvi, quan fa diana el seu humor corrosiu i les seves frases escrites amb salfumant arriben a estremir la platea. És amb aquesta intenció, la de superar el seu punt feble, que ha adaptat Shakespeare i Strindberg. El material original en què s'inspira Play Strindberg, per exemple, La dansa de la mort, és una obra duríssima, profunda, d'una bellesa torturada, on es retrata l'horror d'un matrimoni unit tant per l'amor com per l'odi. És el canibalisme habitual en Strindberg.
Com que Friedrich Dürrenmatt (1921-1990) no era marxista ni un creient entregat, l'any 1955 va poder escriure que el món és una cosa monstruosa. També podia haver-hi afegit que cal riure's del món amb intel·ligència, però sense deixar de denunciar-ne els despropòsits. De fet, és la feina a què es va dedicar tota la vida, escrivint comèdies, novel·les aparentment policíaques, assaigs polítics i teatrals, fent adaptacions d'obres alienes, dirigint teatre o bé pintant i dibuixant. A mitja distància entre Brecht i un aire lleugerament absurd, enamorat de la comèdia política del grec Aristòfanes, i sense renunciar mai a l'especificitat del segle XX amb relació a les formes teatrals, Dürrenmatt mostra a les seves obres les grotesques i pertorbadores capacitats que tenim els humans de fer i de fer-nos mal. Ho veiem a Ròmul el Gran (1948), a El matrimoni del senyor Mississipí (1952), a la grandiosa La visita de la vella dama (1955, versió catalana del 1962 i estrenada aquest mateix any per l'ADB), a Els físics (1962) i a moltes altres peces per al teatre, o per exemple a la divertida novel·la Grec busca grega editada en català l'any 1966.
Convençut que el segle XX no admetia les formes tràgiques i que el drama convencional era alienant, Dürrenmatt es va esforçar tota la seva vida a concebre una alternativa còmica que li permetés retratar les absurdes ambicions humanes, les rancúnies delirants i les profundes i contradictòries emocions del món modern. Ho trobà en el distanciament èpic i grotesc que el caracteritza i que, rient rient, li permetia de mostrar-nos uns humans ridículs, ressentits, vanitosos que, tenallats i dominats per l'ambició, la culpa i els remordiments, es dediquen a destruir-se i a fer que el món sigui un indret absurd i certament monstruós. La ironia còmica apresa d'Aristòfanes duu Dürrenmatt a transformar la seva obra en una eina política considerablement eficaç. Sembla dir-nos que al capdavall avui tots tenim la nostra part de culpa per haver permès que els poderosos difonguin la brama que la societat ideal és superficial i inofensiva. I no ho és, certament. Només cal deixar de riure estúpidament una estona per adonar-se'n.
Però Dürrenmatt té un punt flac: és un moralista. Escriu l'obra per alliçonar i per redimir. Això fa que les seves pitjors peces quedin com paràboles allargassades que fan riure sense acabar de fer el mal que denuncien. En canvi, quan fa diana el seu humor corrosiu i les seves frases escrites amb salfumant arriben a estremir la platea. És amb aquesta intenció, la de superar el seu punt feble, que ha adaptat Shakespeare i Strindberg. El material original en què s'inspira Play Strindberg, per exemple, La dansa de la mort, és una obra duríssima, profunda, d'una bellesa torturada, on es retrata l'horror d'un matrimoni unit tant per l'amor com per l'odi. És el canibalisme habitual en Strindberg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada