
14 de gener de 2007
• El musical 'La revista negra', estrenat a l'Empordà, aterra al Tívoli camí de Nova York
L'actriu Nicolle Rochelle, en el paper de Josephine Baker, en un moment de l'espectacle. Foto: EL PERIÓDICO
ELIANNE ROS
ELIANNE ROS
PARÍS
"Això no té res a veure amb la revista clàssica, he volgut fer l'anti-A chorus line". Així defineix el director teatral Jer“me Savary el seu últim i més estimat espectacle, La revista negra, que es podrà veure durant cinc setmanes al Tívoli a partir de dijous.Estrenat a l'estiu a Peralada, aquest musical porta l'èxit escrit als gens. El ple ha estat total aquesta tardor a l'Opera Comique de París i, després de passar per Barcelona, travessarà l'Atlàntic per complaure un públic, el nord-americà, a qui necessàriament arribarà al cor amb aquest relat sobre la història del jazz amb la catàstrofe de l'huracà Katrina com a teló de fons.Nova Orleans, inundada com a conseqüència del pas de l'huracà, serveix de punt de partida i fil conductor. El mateix Savary va gravar les imatges de la ciutat destrossada que es projecten en la posada en escena, i ell mateix va elegir els 22 membres de la troupe d'actors, cantants, ballarins i músics. Tots ells, nord-americans (els músics, la majoria són de Nova Orleans), i gairebé tots negres.
"Això no té res a veure amb la revista clàssica, he volgut fer l'anti-A chorus line". Així defineix el director teatral Jer“me Savary el seu últim i més estimat espectacle, La revista negra, que es podrà veure durant cinc setmanes al Tívoli a partir de dijous.Estrenat a l'estiu a Peralada, aquest musical porta l'èxit escrit als gens. El ple ha estat total aquesta tardor a l'Opera Comique de París i, després de passar per Barcelona, travessarà l'Atlàntic per complaure un públic, el nord-americà, a qui necessàriament arribarà al cor amb aquest relat sobre la història del jazz amb la catàstrofe de l'huracà Katrina com a teló de fons.Nova Orleans, inundada com a conseqüència del pas de l'huracà, serveix de punt de partida i fil conductor. El mateix Savary va gravar les imatges de la ciutat destrossada que es projecten en la posada en escena, i ell mateix va elegir els 22 membres de la troupe d'actors, cantants, ballarins i músics. Tots ells, nord-americans (els músics, la majoria són de Nova Orleans), i gairebé tots negres.
PERSONATGE REVOLUCIONARI
El personatge de l'únic actor blanc (Michel Dussarrat) és, en realitat, Savary: un productor francès que busca entre els supervivents del Katrina una noia per al paper de Josephine Baker en un remake de La revista negra, el musical que va triomfar a París els anys 20. L'artista que va revolucionar una França encara colonialista amb el seu minimalista cinturó de plàtans és magníficament interpretada per Nicolle Rochelle. Des del càsting fins a la posada en escena, passant pel guió i la música, tot és made in Savary.Nascut a Buenos Aires, el director s'ha reservat un paper petit com a trompetista a la jam session final. "És un regal que em faig després de 20 anys d'omplir teatres. Seré a Barcelona des de la primera a l'última funció", afirma Savary, que destaca com ha evolucionat el musical. "Gràcies a Peralada ara està més construït, més perfecte, té més ritme", comenta.¿Com se li va ocórrer convertir el Katrina en eix d'un musical? "Feia sis o set anys que volia fer un espectacle sobre Baker, però no m'agradava la idea que fos una revista sexi, amb plomes.
Me'n vaig anar a veure què quedava de Nova Orleans després de l'huracà; allò semblava Hiroshima, i vaig pensar que era una oportunitat per explicar la història del jazz i, amb aquesta, la història dels afroamericans. He volgut fer un muntatge didàctic i divertit".No només ho ha aconseguit, sinó que a més ha deixat bocabadats els nord-americans. Ja que a ells no se'ls va ocórrer el muntatge, han decidit importar-lo. A l'abril, la companyia desembarcarà a Nova Orleans i al setembre es llançarà a la conquista de Broadway sota el títol de Looking for Josephine. Savary deixarà així l'Opera Comique al capdamunt del llistó, encara que no sense un gust agredolç. L'única raó de la seva obligada marxa és que la llei francesa estableix que els càrrecs nomenats per l'Estat s'han de jubilar als 65 anys. "És una absurditat, Jacques Chirac té 74 anys i segueix allà", ironitza el director, orgullós que, sota els set anys del seu mandat, "els espectacles no han costat ni un cèntim a l'erari públic".En tot cas, a aquest animal del teatre acostumat a muntar una òpera clàssica avui i un musical modern demà, li sobra la feina. Ja està pensant en un espectacle sobre Edith Piaf on el cantautor Georges Moustaki, "l'últim amant viu" de la chanson francesa, interpretarà un paper de "vell hippy que viu en una caravana". Sona bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada