8 de gener de 2007
Francesc Massip
Quins vestigis ens ha deixat 2006 en el ròssec teatral? Destaquem dotze noms, com les campanades de Cap d'Any. Al gener donàvem fe de l'emergència d'un nou autor/director que farà parlar: Jordi Casanovas, que presentava a l'AreaTangent Wolfenstein, primera peça d'una trilogia que continuaria amb Tetris (abril) i que està a punt de culminar, ara a la Beckett, amb Simcity (s'estrena el 30 de gener). A l'estiu va presentar Andorra al Versus i va guanyar el premi Escalante de València amb Estralls, una comèdia antibèl·lica desoladora, desencisada, tremebunda, però tendra, senzilla, aparentment innocent, demolidora. Al febrer el dramaturg, actor i guionista Albert Espinosa fregava el límit de la coentor amb el seu despullament més radical: a Idaho y Utah exhibia el propi monyó amb aquella barreja d'humor, candor i mala bava que el caracteritza. Al març Clara Segura es confirmava com una de les millors actrius de l'any amb el seu primer personatge tràgic: una Antígona de nítida fermesa, com un noble brau enmig del terrer plantant cara al botxí. A l'abril Joan Oliver entrava al TNC amb la seva emblemàtica La fam, una obra sobre la guerra en plena conflagració (1938) i amb una rara vigència. Al maig celebràvem el retorn de Vol·Ras, que va demostrar el seu millor joc amb Bon voyage, un prodigi d'expressivitat gestual i d'humor fi que si no va tenir tot l'èxit que mereixia és perquè l'Apolo aplega un públic incapaç d'anar més enllà del bassal televisiu on es rebolca. Al juny es va fer el pleniluni amb J'arrive...! de Marta Carrasco, un muntatge d'impacte tant pel que fa a la corprenedora plàstica com per la potència dramàtica i lluminositat interpretativa, primera col·laboració entre la coreògrafa i el cantant Lluís Llach, que ara mateix ens regalen unes impecables Tranuites.
Al juliol una torbadora Carlota Olcina protagonitzava L'agressor, primer i colpidor muntatge de la Factoria Escènica Internacional fundada per Carme Portacelli a la Nau Ivanow de La Sagrera. A l'agost Lidia González Zoilo encetava el cicle Noves Autories Contemporànies al Versus abocant un corrosiu monòleg en l'espectacle Indignos, una fira de varietats commovedora i contundent. Al setembre, i novament al Versus, una altra actriu, Berta Girau, desplegava un polièdric ventall interpretatiu amb un text difícil i mal dirigit (Fora, davant la porta), i hi tornava, tot seguit, amb Elles mateixes de Joan Casas. A l'octubre Salvador Sunyer encetava el Temporada Alta, el millor festival de Catalunya, que entre d'altres perles ens portaria una insòlita Gavina hongaresa o un canadenc i fantasmagòric Maeterlinck sense actors. Al novembre el grup mallorquí Iguana Teatre celebrava 20 anys portant a Barcelona La mort de Vassili Karkov, espectacle d'una sorprenent qualitat que mereixeria fer temporada al Lliure o al TNC. Desembre ens acomiadava amb una Àngels Poch sensacional fent La cantant calba d'Ionesco a l'Espai Lliure. Dotze diamants, alguns secrets.
Quins vestigis ens ha deixat 2006 en el ròssec teatral? Destaquem dotze noms, com les campanades de Cap d'Any. Al gener donàvem fe de l'emergència d'un nou autor/director que farà parlar: Jordi Casanovas, que presentava a l'AreaTangent Wolfenstein, primera peça d'una trilogia que continuaria amb Tetris (abril) i que està a punt de culminar, ara a la Beckett, amb Simcity (s'estrena el 30 de gener). A l'estiu va presentar Andorra al Versus i va guanyar el premi Escalante de València amb Estralls, una comèdia antibèl·lica desoladora, desencisada, tremebunda, però tendra, senzilla, aparentment innocent, demolidora. Al febrer el dramaturg, actor i guionista Albert Espinosa fregava el límit de la coentor amb el seu despullament més radical: a Idaho y Utah exhibia el propi monyó amb aquella barreja d'humor, candor i mala bava que el caracteritza. Al març Clara Segura es confirmava com una de les millors actrius de l'any amb el seu primer personatge tràgic: una Antígona de nítida fermesa, com un noble brau enmig del terrer plantant cara al botxí. A l'abril Joan Oliver entrava al TNC amb la seva emblemàtica La fam, una obra sobre la guerra en plena conflagració (1938) i amb una rara vigència. Al maig celebràvem el retorn de Vol·Ras, que va demostrar el seu millor joc amb Bon voyage, un prodigi d'expressivitat gestual i d'humor fi que si no va tenir tot l'èxit que mereixia és perquè l'Apolo aplega un públic incapaç d'anar més enllà del bassal televisiu on es rebolca. Al juny es va fer el pleniluni amb J'arrive...! de Marta Carrasco, un muntatge d'impacte tant pel que fa a la corprenedora plàstica com per la potència dramàtica i lluminositat interpretativa, primera col·laboració entre la coreògrafa i el cantant Lluís Llach, que ara mateix ens regalen unes impecables Tranuites.
Al juliol una torbadora Carlota Olcina protagonitzava L'agressor, primer i colpidor muntatge de la Factoria Escènica Internacional fundada per Carme Portacelli a la Nau Ivanow de La Sagrera. A l'agost Lidia González Zoilo encetava el cicle Noves Autories Contemporànies al Versus abocant un corrosiu monòleg en l'espectacle Indignos, una fira de varietats commovedora i contundent. Al setembre, i novament al Versus, una altra actriu, Berta Girau, desplegava un polièdric ventall interpretatiu amb un text difícil i mal dirigit (Fora, davant la porta), i hi tornava, tot seguit, amb Elles mateixes de Joan Casas. A l'octubre Salvador Sunyer encetava el Temporada Alta, el millor festival de Catalunya, que entre d'altres perles ens portaria una insòlita Gavina hongaresa o un canadenc i fantasmagòric Maeterlinck sense actors. Al novembre el grup mallorquí Iguana Teatre celebrava 20 anys portant a Barcelona La mort de Vassili Karkov, espectacle d'una sorprenent qualitat que mereixeria fer temporada al Lliure o al TNC. Desembre ens acomiadava amb una Àngels Poch sensacional fent La cantant calba d'Ionesco a l'Espai Lliure. Dotze diamants, alguns secrets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada