3 de gener de 2006
Presentats dos dels Premis a la Creació Escènica
Comas Soler Cultura
La setmana passada es van presentar dos dels treballs guanyadors de la sisena edició dels Premis a la Creació Escènica que el PMC convoca anualment. L’objectiu dels premis és estimular els joves creadors a formular projectes originals i inèdits en una o diverses disciplines escèniques. Les tres propostes que resulten guardonades tenen cada any el dret de ser representades al Monumental i per això obtenen una dotació econòmica per als costos de producció, a més del seguiment i la tutela de l’Aula de Teatre en el procés de muntatge i posada en escena de cada projecte. La principal gràcia, però, és que els espectacles que en resulten puguin després volar pel seu compte, és a dir, puguin trobar acollida en alguna sala o circuit professional, cosa que s’ha donat en diverses ocasions.El garbuix d’un vent i uns calçotetsDijous es va estrenar ‘Allò que el vent s’endugué’ que, malgrat les ressonàncies ampul·loses d’un títol de pel·lícula de culte, resulta ser un espectacle infantil pretesament còmic que s’instal·la en la banalitat d’un relat que no té ni cap ni peus. I és que hi surten perles tan suades com és ara un programa de tele que es diu (sic) “El diario de Letizia” o bé la facècia del vent que dóna títol a l’espectacle, que el que s’enduu són ni més ni menys que uns calçotets estampats amb cors vermells que el protagonista explica que es canvia només un cop a l’any. Entremig, hi ha de tot: un pallasso, un titella de mida humana, una mopa que figura un gos que acaba sent una gossa, una pobra tórtora viva que hi fa el trist paper i un fotimer de baixades i pujades de l’escenari a platea i de platea a l’escenari, amb musiqueta i unes quantes cançons. Un garbuix. Malgrat tot, és de justícia reconèixer que Jordi Saban s’ho ha currat i que amb el seu personatge d’en Sabanni hi posa esforç i ganes. Però el guió d’Agustí Franch el condemna, perquè no va ni amb el fum dels sabatots que porta. Llàstima!Excés d’autocomplaençaDissabte va ser el torn de ‘Viatges, ofrenes i lloances’, d’Amaia Otamendi i Jordi Ramon, que es presentava al programa de mà com a “espectacle de dansa teatre inspirat en els elements de la natura”. Però no pas a l’escenari. Perquè en el que van mostrar al Monumental, de dansa, poca. I de teatre, menys. La cosa va d’evolucions, saltironets, contorsions i rebolcons, mentre, de tant en tant, es reciten fragments de text sobre l’amor i el cosmos amb to emfàtic i dicció dubtosa. Tot és lent, reiteratiu, pesarós. L’hora justa que dura l’espectacle es fa llarga. Fins i tot el tango final, que és per no explicar. I és que l’autocomplaença acostuma a ser mala companya. Molt.Ara bé, que les dues primeres entregues d’aquest any no hagin resultat reeixides no posa pas en qüestió l’interès dels Premis a la Creació Escènica. Ben al contrari. En tot cas és la constatació que aquestes propostes concretes necessiten coure molt més. Amb més substància. I amb un xup-xup de senzillesa i de modèstia, que en les arts de l’escena són sempre condiments necessaris per al respecte degut al públic. O sigui: el millor sabor de qualsevol obra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada