75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008
Joan Peran
“El 14 de maig del 2005, vaig estrenar el que seria el meu darrer muntatge a Sala Cabañes, i del que es varen allargar les representacions fins a la tardor del mateix any: “Els Pirates”, una de les operetes de Gilber & Sullivan, ambientada al nostre entorn, el local i el teatral, tal i com marquen els cannons de les operetes; la crítica pel davant de tot, sense deixar de riure de nosaltres mateixos que, personalment, em sembla un signe de maduresa molt important.
Al darrera queden la resta de muntatges: “La Comèdia dels Errors” de William Shakespeare, “Nit de Sant Joan” de Dagoll Dagom, “La Comèdia de l’Olla” de Plaute, “Taller de Fantasia” de Josep M. Benet i Jornet, “Dol d’alivio” de Santiago Russiñol, i la que va ser la meva estrena com a director a la Sala : “Allò que tal vegada s’esdevingué” de Joan Oliver. En total 7 muntatges com a director. De tots ells en tinc especial record, o per una cosa o per altre.
Però, com va començar la meva relació amb la entitat? Doncs de forma ben casual. La meva filla gran feia un any que participava a Pastorets, i un amic que en aquella època es va incorporar-se a la Sala per tirar endavant un Taller de Teatre destinat al jovent, que en aquell moment passaven una època de desencís, em va demanar un cop de mà degut al gran nombre de joves que es varen inscriure al Taller. A partir de llavors va ser un seguit, o al menys un intent de “no parar”.
A la Sala li dec haver rebut aprenentatge tant a nivell personal com en el teatral. Segurament el coneixement que tinc de diferents àrees d’aquest món no l’hagués pas aconseguit en un altre lloc, i això és el que m’ha obert les portes a altres entitats teatrals que tenim al nostre país.
Contràriament a altres persones que formen part de l’entitat, o que en formaven, a mi el cuquet teatral ja m’havia mossegat molt abans de conèixer Sala Cabañes : des de la meva època d’estudiant, als Salesians, on el professor de literatura em va saber inculcar un amor especial cap a la lectura, i molt especialment cap a les obres de teatre de tots els temps; i després passant pel Foment Mataroní, on hi vaig passar una llarguíssima temporada iniciant-me com a actor, estudiant, i donant les primeres passes al que hauria de ser la meva principal dedicació dins del món teatral (amateur): la direcció.
Joan Peran
“El 14 de maig del 2005, vaig estrenar el que seria el meu darrer muntatge a Sala Cabañes, i del que es varen allargar les representacions fins a la tardor del mateix any: “Els Pirates”, una de les operetes de Gilber & Sullivan, ambientada al nostre entorn, el local i el teatral, tal i com marquen els cannons de les operetes; la crítica pel davant de tot, sense deixar de riure de nosaltres mateixos que, personalment, em sembla un signe de maduresa molt important.
Al darrera queden la resta de muntatges: “La Comèdia dels Errors” de William Shakespeare, “Nit de Sant Joan” de Dagoll Dagom, “La Comèdia de l’Olla” de Plaute, “Taller de Fantasia” de Josep M. Benet i Jornet, “Dol d’alivio” de Santiago Russiñol, i la que va ser la meva estrena com a director a la Sala : “Allò que tal vegada s’esdevingué” de Joan Oliver. En total 7 muntatges com a director. De tots ells en tinc especial record, o per una cosa o per altre.
Però, com va començar la meva relació amb la entitat? Doncs de forma ben casual. La meva filla gran feia un any que participava a Pastorets, i un amic que en aquella època es va incorporar-se a la Sala per tirar endavant un Taller de Teatre destinat al jovent, que en aquell moment passaven una època de desencís, em va demanar un cop de mà degut al gran nombre de joves que es varen inscriure al Taller. A partir de llavors va ser un seguit, o al menys un intent de “no parar”.
A la Sala li dec haver rebut aprenentatge tant a nivell personal com en el teatral. Segurament el coneixement que tinc de diferents àrees d’aquest món no l’hagués pas aconseguit en un altre lloc, i això és el que m’ha obert les portes a altres entitats teatrals que tenim al nostre país.
Contràriament a altres persones que formen part de l’entitat, o que en formaven, a mi el cuquet teatral ja m’havia mossegat molt abans de conèixer Sala Cabañes : des de la meva època d’estudiant, als Salesians, on el professor de literatura em va saber inculcar un amor especial cap a la lectura, i molt especialment cap a les obres de teatre de tots els temps; i després passant pel Foment Mataroní, on hi vaig passar una llarguíssima temporada iniciant-me com a actor, estudiant, i donant les primeres passes al que hauria de ser la meva principal dedicació dins del món teatral (amateur): la direcció.
