www.elperiodico.cat
2 de juny de 2008
• La capital britànica aplaudeix les estrenes de 'Troilus and Cressida' i 'Sutra', dos dels espectacles estrella de la programació del festival de Barcelona per a aquest estiu
L'actriu Marianne Oldham, en el paper d'Helena de Troia, en una escena de Troilus and Cressida.
Foto: KEITH PATTISON
TERESA CENDRÓS
LONDRES / ENVIADA ESPECIAL
Amb els teatres de gom a gom i elogioses crítiques a la premsa. Així ha rebut Londres aquests dies les estrenes mundials de dos dels espectacles pels quals el Grec ha apostat fort aquest any. Dos muntatges, cada un en el seu estil, tan sorprenents com transgressors. Es tracta de la versió del prestigiós director britànic Declan Donnellan de l'erràtica peça de Shakespeare Troilus and Cressida --inspirada en la història de la guerra de Troia que Homer va recrear a la Ilíada-- i de Sutra, una enlluernadora coreografia en què 20 monjos xaolín debuten com a ballarins de dansa contemporània. Una meravella.
Troilus and Cressida --que es representa al Barbican Theatre-- és la producció més ambiciosa de la reconeguda companyia Cheek By Jowl --hi apareixen ni més ni menys que 16 actors en escena--, amb una relació amb la ciutat de Barcelona que es remunta al 1985. Fa 23 anys, Declan Donnellan va dur un altre shakespeare, Midsummer Night's Deam, i, després d'això, ha anat tornant amb el seu grup a un ritme aproximat de cada dos anys. L'última vegada els britànics van enriquir el cartell de l'edició del 2006 del Grec amb The Changeling.
El glamur d'Helena
El diari The Guardian ha qualificat amb quatre estrelles sobre cinc la moderna adaptació que del setge de Troia i de l'amor entre el príncep Troilus, fill de Príam, i Criseida han fet Donnellan i el seu company de fatigues, l'escenògraf i codirector de Cheek By Jowl, Nick Ormerod. Aquest ha ideat un escenari auster, rectangular i central --el públic se situa en grades a un costat i a l'altre, enfrontat en l'acció--, pels extrems del qual apareixen i desapareixen successivament els personatges, majoritàriament herois de la mitologia grega convertits en soldats del segle XXI. Però també hi ha Helena, una espècie de fulgurant estrella de Hollywood, glamurosa i exhibicionista, i Criseida, una noia d'avui tan poc donada als convencionalismes que fins i tot convida Troilus al llit en la primera cita.
Quan es demana a Donnellan, en una de les sales de l'imponent Barbican londinenc, que expliqui què hi ha d'actual a Troilus and Cressida, el director respon que el seu "to" és "molt subversiu". "El de l'obra de Shakespeare", matisa, "no el de la meva producció". I aventura que potser per això, perquè és així de trencadora, la peça, escrita pel bard anglès entre els anys 1601 i 1602 i publicada el 1609, no va ser gaire popular i la seva arribada als teatres es va demorar. Es va començar a representar a finals del segle XIX. "En la seva època, l'obra va ser considerada fosca, negra, nihilista i amarga, però cap al 1930 la gent va començar a entendre millor les situacions que narra i es va posar de moda, en part, penso, per la seva subtil ironia respecte als herois".
El director de Cheek By Jowl, segurament un dels màxims coneixedors de Shakespeare, suggereix --no sense abans prevenir l'interlocutor que sabem "molt poc" de l'autor de Romeu i Julieta, cosa que fa que sigui "fàcil projectar en ell"-- que Troilus and Cressida va fracassar perquè el dramaturg estava sotmès a una gran pressió: haver publicat just abans Hamlet, que havia obtingut un èxit enorme. En definitiva, segons Donnellan, "Shakespeare va voler fer una cosa més gran", abastar tota la guerra de Troia, donar veu a tots els herois, i en aquest exercici es va acabar perdent. Encara que després, postil.la, quan el públic es va adonar que, en realitat, el drama versa sobre "la pèrdua" i "el desamor", va triomfar.
L'impecable treball que Cheek By Jowl ha fet sobre el text de Troilus and Cressida --d'unes tres hores de durada-- es podrà disfrutar amb tota la musicalitat de la llengua de l'autor i amb subtítols en català a la sala Fabià Puigserver del teatre Lliure, del 3 al 6 de juliol.
Els diaris britànics també han lloat l'altre muntatge estrenat la setmana passada a Londres i que també s'espera al Grec, Sutra, que es veurà del 16 al 18 de juliol a l'amfiteatre de Montjuïc. The Times i The Guardian li han concedit justament cinc estrelles, el màxim. Aquesta peça de dansa contemporània nascuda del coreògraf belga Sidi Larbi Cherkaoui --que s'hi ha reservat un paper-- i protagonitzada per 20 monjos xaolín, entre ells el novici Dong Dong, d'11 anys, ha fet les delícies dels espectadors que entre dimarts i dissabte passats van anar al teatre Sadler's Wells, que havia penjat el cartell de "no hi ha entrades" feia dies.
La complicitat entre el director de l'espectacle i els monjos guerrers --que va reclutar al temple Xaolín, santuari del kung-fu i del budisme zen ubicat entre muntanyes a la Xina profunda--, especialment amb el petit Dong Dong, la bellesa plàstica del paisatge que es dibuixa a l'escenari --gràcies al recurs de l'ús d'unes caixes, element essencial de l'escenografia-- i la música del compositor polonès Szymon Brzóska són el millor de Sutra, que divendres va finalitzar amb el públic dret i reclamant als artistes que sortissin a saludar fins a tres vegades.
2 de juny de 2008
• La capital britànica aplaudeix les estrenes de 'Troilus and Cressida' i 'Sutra', dos dels espectacles estrella de la programació del festival de Barcelona per a aquest estiu
L'actriu Marianne Oldham, en el paper d'Helena de Troia, en una escena de Troilus and Cressida.
Foto: KEITH PATTISON
TERESA CENDRÓS
LONDRES / ENVIADA ESPECIAL
Amb els teatres de gom a gom i elogioses crítiques a la premsa. Així ha rebut Londres aquests dies les estrenes mundials de dos dels espectacles pels quals el Grec ha apostat fort aquest any. Dos muntatges, cada un en el seu estil, tan sorprenents com transgressors. Es tracta de la versió del prestigiós director britànic Declan Donnellan de l'erràtica peça de Shakespeare Troilus and Cressida --inspirada en la història de la guerra de Troia que Homer va recrear a la Ilíada-- i de Sutra, una enlluernadora coreografia en què 20 monjos xaolín debuten com a ballarins de dansa contemporània. Una meravella.
Troilus and Cressida --que es representa al Barbican Theatre-- és la producció més ambiciosa de la reconeguda companyia Cheek By Jowl --hi apareixen ni més ni menys que 16 actors en escena--, amb una relació amb la ciutat de Barcelona que es remunta al 1985. Fa 23 anys, Declan Donnellan va dur un altre shakespeare, Midsummer Night's Deam, i, després d'això, ha anat tornant amb el seu grup a un ritme aproximat de cada dos anys. L'última vegada els britànics van enriquir el cartell de l'edició del 2006 del Grec amb The Changeling.
El glamur d'Helena
El diari The Guardian ha qualificat amb quatre estrelles sobre cinc la moderna adaptació que del setge de Troia i de l'amor entre el príncep Troilus, fill de Príam, i Criseida han fet Donnellan i el seu company de fatigues, l'escenògraf i codirector de Cheek By Jowl, Nick Ormerod. Aquest ha ideat un escenari auster, rectangular i central --el públic se situa en grades a un costat i a l'altre, enfrontat en l'acció--, pels extrems del qual apareixen i desapareixen successivament els personatges, majoritàriament herois de la mitologia grega convertits en soldats del segle XXI. Però també hi ha Helena, una espècie de fulgurant estrella de Hollywood, glamurosa i exhibicionista, i Criseida, una noia d'avui tan poc donada als convencionalismes que fins i tot convida Troilus al llit en la primera cita.
Quan es demana a Donnellan, en una de les sales de l'imponent Barbican londinenc, que expliqui què hi ha d'actual a Troilus and Cressida, el director respon que el seu "to" és "molt subversiu". "El de l'obra de Shakespeare", matisa, "no el de la meva producció". I aventura que potser per això, perquè és així de trencadora, la peça, escrita pel bard anglès entre els anys 1601 i 1602 i publicada el 1609, no va ser gaire popular i la seva arribada als teatres es va demorar. Es va començar a representar a finals del segle XIX. "En la seva època, l'obra va ser considerada fosca, negra, nihilista i amarga, però cap al 1930 la gent va començar a entendre millor les situacions que narra i es va posar de moda, en part, penso, per la seva subtil ironia respecte als herois".
El director de Cheek By Jowl, segurament un dels màxims coneixedors de Shakespeare, suggereix --no sense abans prevenir l'interlocutor que sabem "molt poc" de l'autor de Romeu i Julieta, cosa que fa que sigui "fàcil projectar en ell"-- que Troilus and Cressida va fracassar perquè el dramaturg estava sotmès a una gran pressió: haver publicat just abans Hamlet, que havia obtingut un èxit enorme. En definitiva, segons Donnellan, "Shakespeare va voler fer una cosa més gran", abastar tota la guerra de Troia, donar veu a tots els herois, i en aquest exercici es va acabar perdent. Encara que després, postil.la, quan el públic es va adonar que, en realitat, el drama versa sobre "la pèrdua" i "el desamor", va triomfar.
L'impecable treball que Cheek By Jowl ha fet sobre el text de Troilus and Cressida --d'unes tres hores de durada-- es podrà disfrutar amb tota la musicalitat de la llengua de l'autor i amb subtítols en català a la sala Fabià Puigserver del teatre Lliure, del 3 al 6 de juliol.
Els diaris britànics també han lloat l'altre muntatge estrenat la setmana passada a Londres i que també s'espera al Grec, Sutra, que es veurà del 16 al 18 de juliol a l'amfiteatre de Montjuïc. The Times i The Guardian li han concedit justament cinc estrelles, el màxim. Aquesta peça de dansa contemporània nascuda del coreògraf belga Sidi Larbi Cherkaoui --que s'hi ha reservat un paper-- i protagonitzada per 20 monjos xaolín, entre ells el novici Dong Dong, d'11 anys, ha fet les delícies dels espectadors que entre dimarts i dissabte passats van anar al teatre Sadler's Wells, que havia penjat el cartell de "no hi ha entrades" feia dies.
La complicitat entre el director de l'espectacle i els monjos guerrers --que va reclutar al temple Xaolín, santuari del kung-fu i del budisme zen ubicat entre muntanyes a la Xina profunda--, especialment amb el petit Dong Dong, la bellesa plàstica del paisatge que es dibuixa a l'escenari --gràcies al recurs de l'ús d'unes caixes, element essencial de l'escenografia-- i la música del compositor polonès Szymon Brzóska són el millor de Sutra, que divendres va finalitzar amb el públic dret i reclamant als artistes que sortissin a saludar fins a tres vegades.