21 de juny de 2008
Reus
+ Els tres intèrprets d'El meu llit de zinc, en un moment de la representació.
Foto: JUDIT FERNÁNDEZ
Una llarga ovació va recollir dijous passat l'estrena al Teatre Fortuny d'El meu llit de zinc, una obra del guionista i dramaturg britànic David Hare que dirigeix Ferran Madico i que interpreten Andreu Benito, David Selvas i Cristina Genebat. Aquesta producció en solitari del Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER) va aconseguir, doncs, el favor del públic que, tot i que no va acabar d'omplir l'aforament del teatre (l'obra es representa fins diumenge, d'acord amb la política encertada i innovadora del CAER de programar minitemporades als teatres de Reus), va respondre com calia a la duresa de la proposta, que no fa cap concessió a la galeria, que fa remoure l'espectador a la butaca i que fa que el públic més clàssic abonat al teatre se senti una mica desconcertat, tal com ho demostren els irritants estossecs que a vegades impedien sentir les frases dels solvents intèrprets. Una obra, doncs, com deia Madico en la presentació del muntatge dilluns passat, que respon a la voluntat que ha de tenir un teatre públic: el de programar obres arriscades, que s'insereixin del tot en el teatre contemporani i que s'adrecin a nous públics. Val a dir, però, que Hare no és un autor del tot desconegut a Reus, atès que el Teatre Bartrina va programar fa quatre anys La brisa de la vida, un muntatge dirigit per Lluís Pasqual i protagonitzat per Núria Espert i Amparo Rivelles.
A més, però, l'estrena d'El meu llit de zinc inclou un altre element afegit d'interès. I és que és del tot probable que sigui l'última obra que Ferran Madico dirigeixi com a director artístic del CAER. Encara que des dels cercles polítics es guarda un silenci absolut sobre el futur que li espera al centre públic escènic de Reus (el primer, cal recordar, que el Departament de Cultura de la Generalitat, aleshores en mans socialistes, va crear fora de Barcelona), es dóna ja com un fet que Madico no renovarà el contracte que el lliga al CAER, que expira el mes de desembre que ve. No es pensa, doncs, en el director teatral reusenc per continuar liderant un centre que, des de la seva posada en funcionament, amb l'impactant estrena de Casa i jardí l'octubre del 2005, ha produït i coproduït espectacles de primer nivell, que han fet gira pel país i temporada a Barcelona, a banda de convidar a Reus produccions i creadors de l'escena internacional. La direcció artística del CAER també ha sabut reaccionar a les crítiques inicials que l'acusaven d'ignorar el sector escènic local. L'estrena d'El mort, el mes de gener passat, va ser una mostra d'aquesta implicació de creadors locals amb el CAER i que, per la bona acollida que va obtenir, es preveu que sigui el muntatge que obri la pròxima temporada de tardor.
Però és que, a més, la nova etapa del Centre d'Arts Escèniques de Reus podria no preveure la figura del director artístic, per la qual cosa la programació pròpia dependria molt de les produccions que es puguin encarregar als dos festivals escènics que s'organitzen a Reus, és a dir, el Trapezi, de circ, i el Cos, de teatre gestual. Sense anar més lluny, els directors artístics del Trapezi declaraven el mes de maig passat que «havien rebut ordres» d'impulsar produccions pròpies a partir de l'any que ve. Es compliria, així, amb les dues úniques directrius que ERC ha fet públiques sobre què vol fer amb el CAER d'ençà que aquest partit polític es va fer càrrec de les polítiques culturals de la Generalitat i de l'Ajuntament de Reus: especialització i territori. En aquest segon apartat s'apostaria per produccions de format i contingut més «accessibles» per als escenaris de les comarques de Tarragona. La regidora de Cultura de l'Ajuntament de Reus, Empar Pont, deia fa poc en una compareixença televisiva: «No hem d'anar a Barcelona, sinó aconseguir que els de Barcelona vinguin a Reus a veure teatre». Una declaració que caldrà matisar molt perquè, encara que aquesta no sigui la voluntat dels nous rectors del CAER, renunciar a anar a la capital podria significar relegar el centre reusenc a l'àmbit local. Una categoria que no s'adiu gens amb la tan autoproclamada capitalitat cultural de Reus.
El meu llit de zinc, doncs, té tots els punts per convertir-se en una peça d'arqueologia perquè pot ser un dels últims muntatges d'una manera de fer i de ser del CAER. Una raó més per no perdre's el muntatge mentre s'espera la roda de premsa del mes que ve, en què es farà balanç de la temporada, es presentarà un avenç de la pròxima i, qui sap, potser es parlarà clarament de quin ha de ser el CAER dels pròxims anys. O del CAER fins que hi hagi nous canvis polítics.
Una llarga ovació va recollir dijous passat l'estrena al Teatre Fortuny d'El meu llit de zinc, una obra del guionista i dramaturg britànic David Hare que dirigeix Ferran Madico i que interpreten Andreu Benito, David Selvas i Cristina Genebat. Aquesta producció en solitari del Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER) va aconseguir, doncs, el favor del públic que, tot i que no va acabar d'omplir l'aforament del teatre (l'obra es representa fins diumenge, d'acord amb la política encertada i innovadora del CAER de programar minitemporades als teatres de Reus), va respondre com calia a la duresa de la proposta, que no fa cap concessió a la galeria, que fa remoure l'espectador a la butaca i que fa que el públic més clàssic abonat al teatre se senti una mica desconcertat, tal com ho demostren els irritants estossecs que a vegades impedien sentir les frases dels solvents intèrprets. Una obra, doncs, com deia Madico en la presentació del muntatge dilluns passat, que respon a la voluntat que ha de tenir un teatre públic: el de programar obres arriscades, que s'insereixin del tot en el teatre contemporani i que s'adrecin a nous públics. Val a dir, però, que Hare no és un autor del tot desconegut a Reus, atès que el Teatre Bartrina va programar fa quatre anys La brisa de la vida, un muntatge dirigit per Lluís Pasqual i protagonitzat per Núria Espert i Amparo Rivelles.
A més, però, l'estrena d'El meu llit de zinc inclou un altre element afegit d'interès. I és que és del tot probable que sigui l'última obra que Ferran Madico dirigeixi com a director artístic del CAER. Encara que des dels cercles polítics es guarda un silenci absolut sobre el futur que li espera al centre públic escènic de Reus (el primer, cal recordar, que el Departament de Cultura de la Generalitat, aleshores en mans socialistes, va crear fora de Barcelona), es dóna ja com un fet que Madico no renovarà el contracte que el lliga al CAER, que expira el mes de desembre que ve. No es pensa, doncs, en el director teatral reusenc per continuar liderant un centre que, des de la seva posada en funcionament, amb l'impactant estrena de Casa i jardí l'octubre del 2005, ha produït i coproduït espectacles de primer nivell, que han fet gira pel país i temporada a Barcelona, a banda de convidar a Reus produccions i creadors de l'escena internacional. La direcció artística del CAER també ha sabut reaccionar a les crítiques inicials que l'acusaven d'ignorar el sector escènic local. L'estrena d'El mort, el mes de gener passat, va ser una mostra d'aquesta implicació de creadors locals amb el CAER i que, per la bona acollida que va obtenir, es preveu que sigui el muntatge que obri la pròxima temporada de tardor.
Però és que, a més, la nova etapa del Centre d'Arts Escèniques de Reus podria no preveure la figura del director artístic, per la qual cosa la programació pròpia dependria molt de les produccions que es puguin encarregar als dos festivals escènics que s'organitzen a Reus, és a dir, el Trapezi, de circ, i el Cos, de teatre gestual. Sense anar més lluny, els directors artístics del Trapezi declaraven el mes de maig passat que «havien rebut ordres» d'impulsar produccions pròpies a partir de l'any que ve. Es compliria, així, amb les dues úniques directrius que ERC ha fet públiques sobre què vol fer amb el CAER d'ençà que aquest partit polític es va fer càrrec de les polítiques culturals de la Generalitat i de l'Ajuntament de Reus: especialització i territori. En aquest segon apartat s'apostaria per produccions de format i contingut més «accessibles» per als escenaris de les comarques de Tarragona. La regidora de Cultura de l'Ajuntament de Reus, Empar Pont, deia fa poc en una compareixença televisiva: «No hem d'anar a Barcelona, sinó aconseguir que els de Barcelona vinguin a Reus a veure teatre». Una declaració que caldrà matisar molt perquè, encara que aquesta no sigui la voluntat dels nous rectors del CAER, renunciar a anar a la capital podria significar relegar el centre reusenc a l'àmbit local. Una categoria que no s'adiu gens amb la tan autoproclamada capitalitat cultural de Reus.
El meu llit de zinc, doncs, té tots els punts per convertir-se en una peça d'arqueologia perquè pot ser un dels últims muntatges d'una manera de fer i de ser del CAER. Una raó més per no perdre's el muntatge mentre s'espera la roda de premsa del mes que ve, en què es farà balanç de la temporada, es presentarà un avenç de la pròxima i, qui sap, potser es parlarà clarament de quin ha de ser el CAER dels pròxims anys. O del CAER fins que hi hagi nous canvis polítics.