75 anys aixecant el teló: 16 abril de 1933 – 16 abril 2008
Deixeu-me que aprofitant els 75 anys de La Sala recordi un parell de vivències personals molt separades en el temps, però molt vives en la memòria.
Crec que si hi ha alguna obra característica per Sala Cabañes dins del mon del teatre infantil, és la Blancaneus i el set Nanets.
El que em va passar a mi (i a altres 6 nens), a finals del 1967, va ser tota una fita, encara que cap de nosaltres en va tenir consciencia fins molt de temps després. En aquella època ens passàvem les tardes dels Dissabtes jugant i trastejant per la sala, i un dia jugant-jugant, resulta que ens varen posar a l’escenari a cantar una cançó (cavem cantant, cantem cavant ... ). Els grans ho devien tenir clar, però per nosaltres nens petits de 9 anys, només va ser una tarda més de joc. Més tard va venir la màgia. Ens varen dir que faríem de nanets al conte “La Blancaneus”. Què és això? Com pot ser que nosaltres … ? Cantar, ballar, parlar i fer broma a l’escenari, amb públic? En sabrem? Sortirà bé? Quina por!
Duch, Buch, Pons, Parra, Planas, Giribés i Ciudad: quina colla! Entre espantats i orgullosos varem anar passant assajos. Els grans feien la seva feina, i nosaltres la nostra. Però sobre tot miràvem amb ulls plens d’il•lusió com acabaria tot allò. Sentíem la tensió de fer una cosa nova i màgica.
Com és propi de tots els actors, ja de petits, sentíem el nerviosisme. I cadascú de nosaltres se’l feia passar a la seva manera. La meva era fent anar aquelles vares llargues de les que penjaven els animalons del bosc. Dalt d’una galeria feia volar un pobre ocell que devia anar d’allò més esperitat, d’una banda a l’altra de l’escenari intentant xocar contra el príncep ... o contra el seu barret. No recordo haver-ho aconseguit. Però sí que recordo que després quan em tocava sortir a l’escenari, anava ple d’energia i força més relaxat.
Finalment varem estrenar el 10 de Març del 1.968. Quatre funcions a la Primavera, i crec recordar que varem repetir a la Tardor. I després, abans de fer “l’estirada”, varem repetir l’any següent. Els mateixos de la temporada anterior. És molt curiós com funcionen els records de les persones. He tingut molt viu durant molts anys el record d’aquells qui varem fer de nanets, i per descomptat de qui va fer de Blancaneus.
De la resta del repartiment però, n’he tornat a tenir consciència (i memòria) després de recuperar de la caixa dels records molt antics de casa, la banderola de l’estrena. Tots ells gent de teatre de tota la vida, i uns quants en actiu encara, després de 40 anys! Es diu aviat, oi?
De l’equip tècnic no se’n parla massa a la banderola, malgrat que crec que va pel mateix camí que l’equip artístic.
Per cert, de la banderola per sí mateixa, ja se’n pot fer un bon anàlisis sociològic. Escrita en castellà amb alguna petita “relliscada” en català, en el títol i en el meu nom: Xavier. Que van pensar els dels organismes oficials? Deu ser que el Maig del ’68 estava a prop i començaven a relaxar-se!
Després d’aquella estrena, la Blancaneus s’ha anat repetint cada 5-6 anys si no m’equivoco, portant màgia i il•lusió als nens, tant als de la platea com als de l’escenari. No és per atribuir-me falsos i indeguts mèrits, però vull pensar que alguna cosa hi tenim a veure en aquest èxit, aquells qui per primera vegada varem donar vida a l’espectacle. Com a poc, li varem deixar les portes obertes a repeticions posteriors.
Ja més recentment, he tornat a fer coses màgiques de les que em sento molt orgullós. Sobre tot, d’una d’elles: Els Pirates del Maresme. En aquest cas, la participació ja no va ser individual meva, sinó que hi vaig col•laborar amb la meva dona i els meus dos fills.
La nostra historia amb aquest musical ve de lluny. A finals del 1.999 a Manresa, la meva dona, els meus fills i jo la varem veure Els Pirates per primera vegada. Era la versió que Dagoll Dagom va fer d'Els Pirates de Penzance, de Gilbert i Sullivan. Ens va entusiasmar a tots 4. Els meus fills varen sortir del teatre cantant-ne les cançons, especialment aquella peça esbojarrada cantada per Guàrdies Civils (taran-taran-taran-taraaaan), ballant claqué i fent uns gestos molt còmics amb les mans. En Jordi, el petit, amb només 5 anys ens va sorprendre a tots amb una imitació genial del “Cabo”. Mentrestant, l’Anna, la gran, i l’Imma, la meva dona, repetien i repetien “Quina platja més bonica ... ” com si fossin professionals.
Al viatge de tornada cap a casa va començar a escoltar-se una banda musical que va estar més de 2 anys seguits sonant al cotxe. Fins hi tot durant aquelles vacances d’estiu que varem passar a Anglaterra i on no varem poder resistir la temptació d’arribar-nos fins a Penzance, el poble real on els autors de l’opereta varen situar l’acció originalment i veure el penya-segats on els pirates feien de les seves.
Jo particularment vaig sortir d’aquell teatre de Manresa amb el somni de fer de Guàrdia Civil algun dia dalt de l’escenari. El vaig aconseguir el meu somni, i la meva família també. El 2.005 varem participar en l’estrena d’Els Pirates del Maresme, un musical espectacular fet a La Sala per gent de La Sala. Un equip de gent excepcional que va fer possible un espectacle excepcional, del que tots 4 a casa, tenim el millor dels records.
Espero que d’aquí a 40 anys, els meus fills recordin Els Pirates del Maresme amb la mateixa intensitat amb la que jo, avui, recordo La Blancaneus.
Xavier Giribés i Sala
Deixeu-me que aprofitant els 75 anys de La Sala recordi un parell de vivències personals molt separades en el temps, però molt vives en la memòria.
Crec que si hi ha alguna obra característica per Sala Cabañes dins del mon del teatre infantil, és la Blancaneus i el set Nanets.
El que em va passar a mi (i a altres 6 nens), a finals del 1967, va ser tota una fita, encara que cap de nosaltres en va tenir consciencia fins molt de temps després. En aquella època ens passàvem les tardes dels Dissabtes jugant i trastejant per la sala, i un dia jugant-jugant, resulta que ens varen posar a l’escenari a cantar una cançó (cavem cantant, cantem cavant ... ). Els grans ho devien tenir clar, però per nosaltres nens petits de 9 anys, només va ser una tarda més de joc. Més tard va venir la màgia. Ens varen dir que faríem de nanets al conte “La Blancaneus”. Què és això? Com pot ser que nosaltres … ? Cantar, ballar, parlar i fer broma a l’escenari, amb públic? En sabrem? Sortirà bé? Quina por!
Duch, Buch, Pons, Parra, Planas, Giribés i Ciudad: quina colla! Entre espantats i orgullosos varem anar passant assajos. Els grans feien la seva feina, i nosaltres la nostra. Però sobre tot miràvem amb ulls plens d’il•lusió com acabaria tot allò. Sentíem la tensió de fer una cosa nova i màgica.Com és propi de tots els actors, ja de petits, sentíem el nerviosisme. I cadascú de nosaltres se’l feia passar a la seva manera. La meva era fent anar aquelles vares llargues de les que penjaven els animalons del bosc. Dalt d’una galeria feia volar un pobre ocell que devia anar d’allò més esperitat, d’una banda a l’altra de l’escenari intentant xocar contra el príncep ... o contra el seu barret. No recordo haver-ho aconseguit. Però sí que recordo que després quan em tocava sortir a l’escenari, anava ple d’energia i força més relaxat.
Finalment varem estrenar el 10 de Març del 1.968. Quatre funcions a la Primavera, i crec recordar que varem repetir a la Tardor. I després, abans de fer “l’estirada”, varem repetir l’any següent. Els mateixos de la temporada anterior. És molt curiós com funcionen els records de les persones. He tingut molt viu durant molts anys el record d’aquells qui varem fer de nanets, i per descomptat de qui va fer de Blancaneus.
De la resta del repartiment però, n’he tornat a tenir consciència (i memòria) després de recuperar de la caixa dels records molt antics de casa, la banderola de l’estrena. Tots ells gent de teatre de tota la vida, i uns quants en actiu encara, després de 40 anys! Es diu aviat, oi?
De l’equip tècnic no se’n parla massa a la banderola, malgrat que crec que va pel mateix camí que l’equip artístic.
Per cert, de la banderola per sí mateixa, ja se’n pot fer un bon anàlisis sociològic. Escrita en castellà amb alguna petita “relliscada” en català, en el títol i en el meu nom: Xavier. Que van pensar els dels organismes oficials? Deu ser que el Maig del ’68 estava a prop i començaven a relaxar-se!
Després d’aquella estrena, la Blancaneus s’ha anat repetint cada 5-6 anys si no m’equivoco, portant màgia i il•lusió als nens, tant als de la platea com als de l’escenari. No és per atribuir-me falsos i indeguts mèrits, però vull pensar que alguna cosa hi tenim a veure en aquest èxit, aquells qui per primera vegada varem donar vida a l’espectacle. Com a poc, li varem deixar les portes obertes a repeticions posteriors.
Ja més recentment, he tornat a fer coses màgiques de les que em sento molt orgullós. Sobre tot, d’una d’elles: Els Pirates del Maresme. En aquest cas, la participació ja no va ser individual meva, sinó que hi vaig col•laborar amb la meva dona i els meus dos fills.
La nostra historia amb aquest musical ve de lluny. A finals del 1.999 a Manresa, la meva dona, els meus fills i jo la varem veure Els Pirates per primera vegada. Era la versió que Dagoll Dagom va fer d'Els Pirates de Penzance, de Gilbert i Sullivan. Ens va entusiasmar a tots 4. Els meus fills varen sortir del teatre cantant-ne les cançons, especialment aquella peça esbojarrada cantada per Guàrdies Civils (taran-taran-taran-taraaaan), ballant claqué i fent uns gestos molt còmics amb les mans. En Jordi, el petit, amb només 5 anys ens va sorprendre a tots amb una imitació genial del “Cabo”. Mentrestant, l’Anna, la gran, i l’Imma, la meva dona, repetien i repetien “Quina platja més bonica ... ” com si fossin professionals.
Al viatge de tornada cap a casa va començar a escoltar-se una banda musical que va estar més de 2 anys seguits sonant al cotxe. Fins hi tot durant aquelles vacances d’estiu que varem passar a Anglaterra i on no varem poder resistir la temptació d’arribar-nos fins a Penzance, el poble real on els autors de l’opereta varen situar l’acció originalment i veure el penya-segats on els pirates feien de les seves.
Jo particularment vaig sortir d’aquell teatre de Manresa amb el somni de fer de Guàrdia Civil algun dia dalt de l’escenari. El vaig aconseguir el meu somni, i la meva família també. El 2.005 varem participar en l’estrena d’Els Pirates del Maresme, un musical espectacular fet a La Sala per gent de La Sala. Un equip de gent excepcional que va fer possible un espectacle excepcional, del que tots 4 a casa, tenim el millor dels records.
Espero que d’aquí a 40 anys, els meus fills recordin Els Pirates del Maresme amb la mateixa intensitat amb la que jo, avui, recordo La Blancaneus.
Xavier Giribés i Sala