6 de juny de 2008
Xavier Amat / Pauta
Foto Romuald Gallfrè
Com es poden combinar tants projectes alhora?
Aquesta feina va com va, o et mores de gana perquè no t’ofereixen res, o
et mores de son perquè no pares. Ara les coses em van molt bé, però
em sembla que hauré d’aprendre a dir que no, perquè necessitaria més
hores de les que té el dia.
Des de quan vas tenir clar que volies ser actor?
M’hi vaig anar trobant. De ben petit volia ser futbolista, jugava al Juventus
de Mataró, després advocat... Però vaig començar a fer doblatge. Crec
que vaig ser dels primers nens que doblaven personatges infantils, ja que
abans sempre ho feien senyores. Això devia ser cap als 8 anys, i als 10 ja vaig
participar professionalment en una obra al teatre Romea, La pregunta perduda o
el corral del lleó, de Joan Brossa.
Que el teu pare sigui un actor reconegut, hi devia ajudar.
Aquesta feina va com va. O et mores de gana perquè no t’ofereixen
res, o et mores de son perquè no pares. Sí, va ser important, però si jo no
hagués valgut no hagués pogut continuar en aquest món. Des del primer
moment vaig posar-hi molta passió. Estudiava a Santa Anna, quan acabaven
les classes me n’anava a Barcelona a fer doblatge o teatre, m’hi quedava
a dormir i tornava a les 7 del matí a Mataró per anar a classe. Si no t’ho
prens amb il·lusió, aquest ritme no l’aguantes gaire.
En Joan Pera, el teu pare, ho veia amb bons ulls, o més aviat et deia “no et
posis mai en aquest món”?
Ell volia que jo fos alguna cosa més que actor, perquè treia bones notes.
O sigui que m’ho volia treure del cap. Però sempre he estat bastant rebel i
no li feia cas, he estat l’ovella negra de la família. Quan va veure que ja no
hi havia remei, aleshores sí que ja em donava algun consell. Em deia: “si
t’agrada això, paciència, constància i discerniment”.
I encara molt jove arriba la sèrie Poble Nou, i el musical Germans
de sang, i aleshores sí que ja era impossible tornar enrera, no?
Va ser un moment clau. A Poble Nou vaig estar a punt de dir que no, perquè
no em veia prou preparat i tenia altres projectes. Però al fi nal hi vaig entrar
i la repercussió que va tenir la sèrie, també a nivell personal, va ser molta.
Però encara em va sorprendre més el tema de Germans de sang, ja que
el teatre, lògicament, el veu molta menys gent que la televisió, i en canvi
també em parava gent pel carrer dient que els havia agradat molt la meva
actuació en aquest musical. Encara ara m’ho recorden! Vaig rebre bones
crítiques, i vaig tenir més clar per on volia anar.
Com es poden combinar tants projectes alhora?
Aquesta feina va com va, o et mores de gana perquè no t’ofereixen res, o
et mores de son perquè no pares. Ara les coses em van molt bé, però
em sembla que hauré d’aprendre a dir que no, perquè necessitaria més
hores de les que té el dia.
Des de quan vas tenir clar que volies ser actor?
M’hi vaig anar trobant. De ben petit volia ser futbolista, jugava al Juventus
de Mataró, després advocat... Però vaig començar a fer doblatge. Crec
que vaig ser dels primers nens que doblaven personatges infantils, ja que
abans sempre ho feien senyores. Això devia ser cap als 8 anys, i als 10 ja vaig
participar professionalment en una obra al teatre Romea, La pregunta perduda o
el corral del lleó, de Joan Brossa.
Que el teu pare sigui un actor reconegut, hi devia ajudar.
Aquesta feina va com va. O et mores de gana perquè no t’ofereixen
res, o et mores de son perquè no pares. Sí, va ser important, però si jo no
hagués valgut no hagués pogut continuar en aquest món. Des del primer
moment vaig posar-hi molta passió. Estudiava a Santa Anna, quan acabaven
les classes me n’anava a Barcelona a fer doblatge o teatre, m’hi quedava
a dormir i tornava a les 7 del matí a Mataró per anar a classe. Si no t’ho
prens amb il·lusió, aquest ritme no l’aguantes gaire.
En Joan Pera, el teu pare, ho veia amb bons ulls, o més aviat et deia “no et
posis mai en aquest món”?
Ell volia que jo fos alguna cosa més que actor, perquè treia bones notes.
O sigui que m’ho volia treure del cap. Però sempre he estat bastant rebel i
no li feia cas, he estat l’ovella negra de la família. Quan va veure que ja no
hi havia remei, aleshores sí que ja em donava algun consell. Em deia: “si
t’agrada això, paciència, constància i discerniment”.
I encara molt jove arriba la sèrie Poble Nou, i el musical Germans
de sang, i aleshores sí que ja era impossible tornar enrera, no?
Va ser un moment clau. A Poble Nou vaig estar a punt de dir que no, perquè
no em veia prou preparat i tenia altres projectes. Però al fi nal hi vaig entrar
i la repercussió que va tenir la sèrie, també a nivell personal, va ser molta.
Però encara em va sorprendre més el tema de Germans de sang, ja que
el teatre, lògicament, el veu molta menys gent que la televisió, i en canvi
també em parava gent pel carrer dient que els havia agradat molt la meva
actuació en aquest musical. Encara ara m’ho recorden! Vaig rebre bones
crítiques, i vaig tenir més clar per on volia anar.
Fins al punt que uns anys després vas tornar a fer Germans de sang a
Barcelona, i involucrant-hi més ja que portaves la direcció d’actors. Però
no va acabar de funcionar...
Penso que va ser un error fer-la en castellà a Barcelona, perquè feia
pocs anys de la versió catalana, hi havia gent que se sabia les cançons,
i ho trobaven estrany. No va acabar d’entrar. Però per mi és una obra
fenomenal, i ja puc dir que per a l’any vinent estrenarem una versió totalment
diferent d’aquesta obra, que es podria titular Tot assajant Germans de sang,
perquè és la història d’una escola en que, per al fi nal de curs, els alumnes
preparen aquest musical. Jo no hi sortiré, estaré en la direcció.
També és força recordat el teu paper protagonista a Poe, de Dagoll Dagom,
perquè era un personatge tenebrós, i era un musical molt diferent dels
que estem acostumats a veure.
Sí, va ser una experiència molt bona. M’agraden molt els musicals i el teatre,
no hi ha res més bonic que veure un teatre ple. El teatre és passió. I Poe era
un musical complicat, misteriós, en que calia mantenir la tensió tota l’estona,
però m’ho vaig passar molt bé.
Què en penses dels crítics de teatre? T’afecta, una crítica dolenta?
Nosaltres pugem a l’escenari per a intentar fer passar una bona estona
als espectadors, divertir-los o fer-los plorar... Però vaig entendre ja fa uns
anys que no es pot agradar a tothom, i una vegada acceptes això ho superes
tot molt millor, tot és més fàcil. Ja sé que a alguns els agradaré més i a d’altres
menys. S’ha d’estar emocionalment molt preparat per a fer aquesta feina
i per a rebre sovint.
Mai has deixat el doblatge, però. Diuen que has participat en quasi
300 pel·lícules i sèries diferents. Quin personatge t’ha costat especialment
de posar-li veu?
N’hi ha alguns, però per exemple et podria anomenar el Charlie Brown
de la sèrie que es va fer per TV3, perquè el director de doblatge era
el meu pare, i em fotia molta canya. Ja més gran, l’Edward Norton de Las
dos caras de la verdad va ser força dur. En canvi vaig gaudir molt posant
la veu a Leonardo DiCaprio a Diario de un rebelde, també amb tota la saga
de Spiderman... Per mi el doblatge ha estat una gran escola, perquè veus
una vegada i una altra com ho fan els grans actors, i una habilitat que hem
d’intentar tenir molt desenvolupada els que ens dediquem a aquesta feina és
la de l’observació.
Al teu pare, com a doblador, se’l relaciona de seguida amb Woody
Allen. A tu t’agradaria que també se’t vinculés amb un gran actor o
personatge?
No, gens. Ell sempre diu que el fet d’identifi car-lo amb Allen l’ha perjudicat
més que no pas ajudat, perquè sovint el descarten per a d’altres papers
perquè la gent diu: “mira, si és la veu d’en Woody Allen!”. El doblatge és
una feina anònima, i quan menys se t’identifi qui, millor; que et diguin: “ah,
aquella veu era la teva?”.
Hi ha qui diu que tot s’hauria d’emetre en versió original, i en tot cas
subtitulat.
Hi estic totalment d’acord, jo no aguanto les pel·lícules doblades i
sempre vaig a veure-les en versió original. A l’actor se li ha d’escoltar la seva veu. Però jo aquesta feina la veig com un servei públic, que la gent
pugui tenir l’opció de veure la pel·lícula doblada si ho vol.
Ja que parlem del teu pare, ja heu treballat junts en diverses ocasions,
i la més visible ha estat amb la sèrie de televisió Tretze anys i un dia.
Sembla que us complementeu bé i que, d’alguna manera, per a ell pots
ser un complement semblant com ho va ser molt de temps Paco Moran.
Tens aquesta sensació?
És un contrapunt diferent, perquè és més generacional. Aquesta ficció ve a ser una paròdia de la nostra vida, ja que també som pare i fi ll i no tenim
res a veure l’un amb l’altre. Espero no estar 15 anys treballant amb el meu
pare, com hi va estar en Paco Moran, perquè podria ser molt dur! (riu) La
veritat és que ens ho passem bé, però de tant en tant salta alguna guspira...
Ara, el darrer dia de rodatge, em va dir que per primera vegada a la vida
l’havia fet molt feliç!
Què ens pots avançar de la segona temporada de la sèrie?
Tot just s’estan acabant d’escriure els guions. Es marcarà més el contrapunt
pare – fi ll, hi haurà sorpreses... Començarem a rodar a l’agost, i al
setembre ja s’emetrà.
Amb tants projectes, t’hi estàs gens per Mataró?
Doncs darrerament hi he sortit bastant de festa, perquè se m’estan casant molts amics i anem de comiat en comiat. M’agrada molt Mataró, crec que l’estan deixant molt maca, i no ho dic perquè el meu germà estigui de regidor a l’Ajuntament.