www.elperiodico.cat
24 de juny de 2008
• 'Aquesta criatura', de Pommerat, arriba dijous al Lliure dirigida per Antoni Simón
• L'autor va escriure l'obra després d'assistir a tallers de teràpia familiar
Una escena del muntatge Aquesta criatura, que s'estrena dijous al Teatre Lliure.
IMMA FERNÁNDEZ
BARCELONA
Aquesta criatura, un commovedor text del dramaturg francès Joël Pommerat que desgrana les relacions paternofilials amb encertades dosis d'emoció, duresa i lirisme, arriba dijous al Teatre Lliure, dins de la programació del Festival Grec. Dirigida per Antoni Simón i amb un repartiment en el qual figuren, entre d'altres, Josep Minguell, Isabel Rocatti, Resu Belmonte, Ferran Lahoz i Andrea Montero, l'obra s'estructura en deu escenes inconnexes que componen un mosaic dels conflictes, frustracions, amors i dolors de l'univers familiar.
Per al director català, el text, que es representarà fins al 29 de juny, té la virtut de l'autenticitat. "És un testimoni poètic i emotiu, a vegades de gran contingut dramàtic, dels anhels humans. A mi em va impressionar perquè és un retrat molt real i gens idealitzat. És un mirall de les relacions cada vegada més disfuncionals en els nuclis familiars d'avui dia; de gent que fereix els altres i es fereix a si mateixa", resumeix. Els personatges, durs i vulnerables a la vegada, egoistes i maldestres, afronten com poden els problemes de l'educació en les seves diferents circumstàncies.
"És teatre de veritat que parla de la família sense moralitzar: de manera simple i a vegades amb petites mirades humorístiques i tendres", afegeix Simón, que ha volgut que la paraula i el treball actoral siguin els grans protagonistes del muntatge. Una espaiosa i neta escenografia en blanc i negre --un banc perimetral de forma circular-- emmarca un espectacle sobri que busca, segons el director, "potenciar l'essència del text: les emocions humanes".
Els actors interpreten cada un tres o quatre personatges diferents, entre ells nens i adolescents. "He preferit prescindir d'autèntics nens. Resulta més interessant el nen interior d'un adult, d'un actor de la trentena, en una escena amb el seu pare, un actor de 50 anys, per exemple", considera Simón.
La peça s'inicia amb el monòleg d'una jove embarassada deprimida i prossegueix amb el part d'una adolescent. En altres escenes, es retrata la mare possessiva que no vol que el seu fill vagi a l'escola; l'adolescent que descarrega tota la seva ràbia contra el seu pare en atur; el pare separat rebutjat per la seva filla...
CATARSI ESCÈNICA
Pommerat, un dels nous valors de la narrativa francesa, va escriure el text a partir de l'encàrrec d'un centre de teràpia familiar a Normandia. Després d'assistir a diverses sessions, l'autor es va plantejar què significa ser pare o mare avui. A més, va observar que les relacions paternofilials sempre remeten a les pròpies experiències dels pares amb els seus progenitors; que els seus problemes es transmeten als fills. "És una peça molt catàrtica: fa que tots ens identifiquem amb situacions que formen part de la nostra infància i adolescència, i que ens arriben directament al cor", explica Simón, que al seu ampli cur- rículum teatral afegeix una formació com a psicoterapeuta que l'ha ajudat a "entendre els continguts". El resum i la possible solució, com anota parafrasejant el psicoanalista Jung, és que "si els pares saben ocupar-se d'ells mateixos, també els fills ho sabran fer".
24 de juny de 2008
• 'Aquesta criatura', de Pommerat, arriba dijous al Lliure dirigida per Antoni Simón
• L'autor va escriure l'obra després d'assistir a tallers de teràpia familiar
Una escena del muntatge Aquesta criatura, que s'estrena dijous al Teatre Lliure.
IMMA FERNÁNDEZ
BARCELONA
Aquesta criatura, un commovedor text del dramaturg francès Joël Pommerat que desgrana les relacions paternofilials amb encertades dosis d'emoció, duresa i lirisme, arriba dijous al Teatre Lliure, dins de la programació del Festival Grec. Dirigida per Antoni Simón i amb un repartiment en el qual figuren, entre d'altres, Josep Minguell, Isabel Rocatti, Resu Belmonte, Ferran Lahoz i Andrea Montero, l'obra s'estructura en deu escenes inconnexes que componen un mosaic dels conflictes, frustracions, amors i dolors de l'univers familiar.
Per al director català, el text, que es representarà fins al 29 de juny, té la virtut de l'autenticitat. "És un testimoni poètic i emotiu, a vegades de gran contingut dramàtic, dels anhels humans. A mi em va impressionar perquè és un retrat molt real i gens idealitzat. És un mirall de les relacions cada vegada més disfuncionals en els nuclis familiars d'avui dia; de gent que fereix els altres i es fereix a si mateixa", resumeix. Els personatges, durs i vulnerables a la vegada, egoistes i maldestres, afronten com poden els problemes de l'educació en les seves diferents circumstàncies.
"És teatre de veritat que parla de la família sense moralitzar: de manera simple i a vegades amb petites mirades humorístiques i tendres", afegeix Simón, que ha volgut que la paraula i el treball actoral siguin els grans protagonistes del muntatge. Una espaiosa i neta escenografia en blanc i negre --un banc perimetral de forma circular-- emmarca un espectacle sobri que busca, segons el director, "potenciar l'essència del text: les emocions humanes".
Els actors interpreten cada un tres o quatre personatges diferents, entre ells nens i adolescents. "He preferit prescindir d'autèntics nens. Resulta més interessant el nen interior d'un adult, d'un actor de la trentena, en una escena amb el seu pare, un actor de 50 anys, per exemple", considera Simón.
La peça s'inicia amb el monòleg d'una jove embarassada deprimida i prossegueix amb el part d'una adolescent. En altres escenes, es retrata la mare possessiva que no vol que el seu fill vagi a l'escola; l'adolescent que descarrega tota la seva ràbia contra el seu pare en atur; el pare separat rebutjat per la seva filla...
CATARSI ESCÈNICA
Pommerat, un dels nous valors de la narrativa francesa, va escriure el text a partir de l'encàrrec d'un centre de teràpia familiar a Normandia. Després d'assistir a diverses sessions, l'autor es va plantejar què significa ser pare o mare avui. A més, va observar que les relacions paternofilials sempre remeten a les pròpies experiències dels pares amb els seus progenitors; que els seus problemes es transmeten als fills. "És una peça molt catàrtica: fa que tots ens identifiquem amb situacions que formen part de la nostra infància i adolescència, i que ens arriben directament al cor", explica Simón, que al seu ampli cur- rículum teatral afegeix una formació com a psicoterapeuta que l'ha ajudat a "entendre els continguts". El resum i la possible solució, com anota parafrasejant el psicoanalista Jung, és que "si els pares saben ocupar-se d'ells mateixos, també els fills ho sabran fer".