5 de gener de 2006
Com tot en l'amor i la ciència, res no és dolent o bo. Tot depèn de com s'utilitza. Ángel Pavlovsky és un enorme mentider, però menteix com qui ens vol bé. A Alas furtivas fabula una fantasia perquè nosaltres (el públic) ens sentim com un grup d'escollits als quals per una nit se'ls regala un moment de sinceritat, de fràgil confidència, amb els seus records i aquell aire d'improvisació que, en realitat, és una deliciosa impostació.
Per una vegada, a l'escenari mana ell sobre ella. O gairebé. Fora talons i vinga sabatilles, però sense perdre mai el punt de glamur inherent a la persona-personatge. Amb la naturalitat maquillada d'aquella fama que tant admira per ser més gran, bell i durador que la realitat que ens envolta i amenaça.
Ara Pavlovsky ens vol fer creure que l'hem sorprès en un moment de desvalguda recapitulació de la seva vida. La màscara -que porta anys desmuntada d'artificis per deixar-la com si fos el seu rostre- es prepara per subratllar la proximitat amb el personatge-persona. És l'hora de les confessions, de les reflexions privades que assalten l'artista, de sincerar-se sobre les seves pors, sobre l'amenaça de perdre aquelles ales d'àngel que sempre l'han acompanyat.
Pavlovsky és, sobretot, un gran administrador del seu personatge i dosifica amb saviesa com vol que l'espectador es relacioni amb ell. Què ha de saber i què no. De moment, cada cop descobreix més coses de la seva infància i alguna del seu present. Pel que fa a la resta, deixa que la cobreixi un conscient i estudiat oblit. Potser el guarda per a futures retrobades.
teatre
Juan Carlos
Olivares
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada