Escrit encarregat per la UNESCO a Robert Lepage (Quebéc – Canadà)
Hi ha diverses hipòtesis sobre els orígens del teatre, però la que més em fa pensar té la forma de faula:
Una nit, en els temps immemorials, un grup d’homes s’havia ajuntat en un pedregar per a escalfar-se al voltant del foc i explicar-se històries. De cop, un d’ells va tenir la idea d’aixecar-se i d’utilitzar la seva ombra per iŀlustrar el que recitava. Ajudant-se de la llum de les flames, va fer aparèixer sobre les parets uns personatges més grans que els de la realitat. Els altres van reconèixer, un darrere l’altre, el fort i el feble, l’opressor i l’oprimit, el déu i el mortal.
Avui en dia, la llum dels projectors ha substituït la foguera original i la maquinària de l’escena, les parets de la pedrera. I amb deferència cap a certs puristes, aquesta faula ens recorda que la tecnologia és a l’origen mateix del teatre i que no ha de ser percebuda com una amenaça, sinó com a un element d’unió.
La supervivència de l’art teatral depèn de la seva capacitat d’inventar-se de nou a si mateix integrant noves eines i nous llenguatges. Si no és així, com podria llavors el teatre continuar essent el testimoni dels grans esdeveniments de la seva època i promoure l’entesa entre els pobles sense tenir, ell mateix, un esperit d’obertura? Com podria el teatre sentir-se orgullós d’oferir solucions als problemes d’intolerància, d’exclusió i de racisme, si en la seva pròpia pràctica refusés tot mestissatge i tota integració?
Per representar el món amb tota la seva complexitat, l’artista ha de proposar noves formes i noves idees i confiar en la inteŀligència de l’espectador, que és capaç de distingir la silueta de la humanitat en aquest joc perpetu d’ombres i de llums.
És cert que jugant massa amb el foc, l’home té el risc de cremar-se, però al mateix temps, té la possibilitat de sorprendre i d’il·luminar.
Robert Lepage/Quebec, 17 de febrer de 2008 (Trad. Elsa Corominas, BCN)
Una nit, en els temps immemorials, un grup d’homes s’havia ajuntat en un pedregar per a escalfar-se al voltant del foc i explicar-se històries. De cop, un d’ells va tenir la idea d’aixecar-se i d’utilitzar la seva ombra per iŀlustrar el que recitava. Ajudant-se de la llum de les flames, va fer aparèixer sobre les parets uns personatges més grans que els de la realitat. Els altres van reconèixer, un darrere l’altre, el fort i el feble, l’opressor i l’oprimit, el déu i el mortal.
Avui en dia, la llum dels projectors ha substituït la foguera original i la maquinària de l’escena, les parets de la pedrera. I amb deferència cap a certs puristes, aquesta faula ens recorda que la tecnologia és a l’origen mateix del teatre i que no ha de ser percebuda com una amenaça, sinó com a un element d’unió.
La supervivència de l’art teatral depèn de la seva capacitat d’inventar-se de nou a si mateix integrant noves eines i nous llenguatges. Si no és així, com podria llavors el teatre continuar essent el testimoni dels grans esdeveniments de la seva època i promoure l’entesa entre els pobles sense tenir, ell mateix, un esperit d’obertura? Com podria el teatre sentir-se orgullós d’oferir solucions als problemes d’intolerància, d’exclusió i de racisme, si en la seva pròpia pràctica refusés tot mestissatge i tota integració?
Per representar el món amb tota la seva complexitat, l’artista ha de proposar noves formes i noves idees i confiar en la inteŀligència de l’espectador, que és capaç de distingir la silueta de la humanitat en aquest joc perpetu d’ombres i de llums.
És cert que jugant massa amb el foc, l’home té el risc de cremar-se, però al mateix temps, té la possibilitat de sorprendre i d’il·luminar.
Robert Lepage/Quebec, 17 de febrer de 2008 (Trad. Elsa Corominas, BCN)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada