www.elperiodico.cat
22 de març de 2008
• 'Los Persas' és un muntatge fred, mentre que 'Crónica sentimental de España' està ple d'ironia i gràcia
Una escena de Los Persas.
GONZALO Pérez de Olaguer
Dimecres passat, teatre Romea. Ple per veure Los Persas. Réquiem por un soldado. No m'ha agradat l'últim espectacle del prolífic i provocatiu Calixto Bieito. Gens. ¿Un al.legat contra la guerra? Un contingent de soldats espanyols es desplaça a l'Afganistan en missió de pau. I en aquell marc Bieito explica una desmanegada història plena de llocs comuns, freda, en clau de rock, monòtona i repetitiva. I en què l'emoció brilla per la seva absència.
Avís per a espectadors: a Los Persas. Réquiem por un soldado l'absència d'Èsquil és flagrant. Aquesta vegada el millor Bieito no apareix ni per remei. Plataforma i Tirant lo Blanc són llunyanes referències perquè Bieito es dacanti per un text cridaner, estrident, que té més de lletania que no pas d'estructura dramàtica.
És dolorós escriure així, però de vegades no hi ha més remei. Sempre ens quedarà fer-nos passar el mal gust de boca amb la Crónica sentimental de España, un espectacle de Manolo Vázquez Montalbán i Xavier Albertí ple d'ironia, gràcia i interès. És passar de la no emoció a l'emoció, del buit al contingut. D'un escenari que clama contra la guerra sense arguments a un altre que recrea sentiments dels anys 40, 50 i 60. Vostès mateixos.
ROCK I PORNO A
Los Persas de Bieito (Pau Miró firma també la dramatúrgia) tornem al Bieito dels últims temps, però més gratuït que mai. ¿Un muntatge poc treballat, en què la música rock, algunes porcions porno i un text francament fluix s'apoderen de l'escenari? Em penso que les coses van per aquí. Soldats amb ulleres de sol i llançament d'octavilles a discreció.
Primera cançó coral: "Soy el novio de la muerte...". Tòpic en primera línia: "El món està condemnat pel materialisme, no pels sentiments". Escena coctelera amb aquests, entre altres, ingredients: Penélope Cruz, Nàstic de Tarragona, Atlètic de Madrid i Èsquil. ¿Qui li posa el cascavell al gat? I ja cap al final apareix en lletres de neó aquesta recomanació: "El teu futur està en les forces armades espanyoles". ¡Doncs mira que bé! ¿Pamflet antimilitarista? ¿Obra de denúncia? Al llarg de la representació hi ha massa rialles i somriures. Al final, ovacions.
I després d'un any de gira torna a la Sala Muntaner, on es va estrenar el 2002 amb gran èxit, la Crónica sentimental de España. Deliciós espectacle. Humor, ironia, emoció i una felicíssima interpretació de Xavier Pujolràs, Montse Esteve, Oriol Genís, Titon Frauca i Lina Lambert. Si l'un és bo, l'altre encara més, en una obra trufada de cançons i textos, amb el mateix Albertí al piano. ¿Recomanable? Doncs sí. Sentir temes com La vaca lechera, Mi jaca o Mi casita de papel, dins d'un muntatge mimat, i acostar-se a cantants com per exemple Manolo Escobar, Raphael i Lola Flores s'agraeix. Tot fet amb criteris de reflexió crítica. Tres perles: Genís, com a cupletista; Pujolràs, en la pell d'un jove Raphael; i Lambert, cantant en àrab. Continuem amb una cartellera de tots els colors. Per a tots els gustos. Aquestes són dues mostres ben diferents.
22 de març de 2008
• 'Los Persas' és un muntatge fred, mentre que 'Crónica sentimental de España' està ple d'ironia i gràcia
Una escena de Los Persas.
GONZALO Pérez de Olaguer
Dimecres passat, teatre Romea. Ple per veure Los Persas. Réquiem por un soldado. No m'ha agradat l'últim espectacle del prolífic i provocatiu Calixto Bieito. Gens. ¿Un al.legat contra la guerra? Un contingent de soldats espanyols es desplaça a l'Afganistan en missió de pau. I en aquell marc Bieito explica una desmanegada història plena de llocs comuns, freda, en clau de rock, monòtona i repetitiva. I en què l'emoció brilla per la seva absència.
Avís per a espectadors: a Los Persas. Réquiem por un soldado l'absència d'Èsquil és flagrant. Aquesta vegada el millor Bieito no apareix ni per remei. Plataforma i Tirant lo Blanc són llunyanes referències perquè Bieito es dacanti per un text cridaner, estrident, que té més de lletania que no pas d'estructura dramàtica.
És dolorós escriure així, però de vegades no hi ha més remei. Sempre ens quedarà fer-nos passar el mal gust de boca amb la Crónica sentimental de España, un espectacle de Manolo Vázquez Montalbán i Xavier Albertí ple d'ironia, gràcia i interès. És passar de la no emoció a l'emoció, del buit al contingut. D'un escenari que clama contra la guerra sense arguments a un altre que recrea sentiments dels anys 40, 50 i 60. Vostès mateixos.
ROCK I PORNO A
Los Persas de Bieito (Pau Miró firma també la dramatúrgia) tornem al Bieito dels últims temps, però més gratuït que mai. ¿Un muntatge poc treballat, en què la música rock, algunes porcions porno i un text francament fluix s'apoderen de l'escenari? Em penso que les coses van per aquí. Soldats amb ulleres de sol i llançament d'octavilles a discreció.
Primera cançó coral: "Soy el novio de la muerte...". Tòpic en primera línia: "El món està condemnat pel materialisme, no pels sentiments". Escena coctelera amb aquests, entre altres, ingredients: Penélope Cruz, Nàstic de Tarragona, Atlètic de Madrid i Èsquil. ¿Qui li posa el cascavell al gat? I ja cap al final apareix en lletres de neó aquesta recomanació: "El teu futur està en les forces armades espanyoles". ¡Doncs mira que bé! ¿Pamflet antimilitarista? ¿Obra de denúncia? Al llarg de la representació hi ha massa rialles i somriures. Al final, ovacions.
I després d'un any de gira torna a la Sala Muntaner, on es va estrenar el 2002 amb gran èxit, la Crónica sentimental de España. Deliciós espectacle. Humor, ironia, emoció i una felicíssima interpretació de Xavier Pujolràs, Montse Esteve, Oriol Genís, Titon Frauca i Lina Lambert. Si l'un és bo, l'altre encara més, en una obra trufada de cançons i textos, amb el mateix Albertí al piano. ¿Recomanable? Doncs sí. Sentir temes com La vaca lechera, Mi jaca o Mi casita de papel, dins d'un muntatge mimat, i acostar-se a cantants com per exemple Manolo Escobar, Raphael i Lola Flores s'agraeix. Tot fet amb criteris de reflexió crítica. Tres perles: Genís, com a cupletista; Pujolràs, en la pell d'un jove Raphael; i Lambert, cantant en àrab. Continuem amb una cartellera de tots els colors. Per a tots els gustos. Aquestes són dues mostres ben diferents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada