escrit de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya escrit per en Manel Barceló
La llarga travessia
Itàlia: El retrat del gran còmic i director teatral Totó somriu clavat a la paret de la botiga d’un sabater. La seva foto, emmarcada sembla una figura religiosa i les sabates que s’amunteguen als prestatges —les sabates, brillants, acabades de reparar— semblen les ofrenes a la seva memòria.
En un quiosc del carrer, veïns però no barrejats, els retrats dels germans de Filippo i, destacat, l’Eduardo, se suposa que per la seva triple condició d’autor, director i dramaturg. A la mateixa ciutat, en un bar ensopegues amb els retrats de Mastroiani i de Gassman. Els identifiques entre una colla de rostres que endevines que van ser actors i actrius famosos encara que el foraster no els reconegui. Entre els retrats, uns personatges congelen una ganyota —són els còmics de music-hall—, altres tenen un aspecte convencional, edat per damunt dels cinquanta, grassonets
i miren directament als ulls de l’observador amb simpatia —són el que se’n diuen actors i actrius de caràcter. Dos personatges
et criden l’atenció per la intensitat de la seva expressió;
un home s’exposa de tres quarts i la seva mirada es perd en un angle inferior del retrat, una noia jove alça la barbeta i els seus ulls busquen consol a la part superior del marc, l’un i l’altra fan cara de patir una autèntica tempesta espiritual: són els grans tràgics.
Els parroquians del bar reconeixen qui són i et diuen quins mèrits van fer per compartir
el pany de paret amb el Marcello i en Vittorio; els seus dos actors més internacionals. Aquestes fotos preserven la seva memòria, evoquen les seves nits triomfals de teatre, els anys que aquells comediants, tenien nom als cartells i es guanyaven l’afecte del públic italià.
Itàlia té una llarga tradició
teatral com l’Argentina, Anglaterra, França, o Rússia; països on el ritu teatral no s’acaba a les funcions si no que perdura fora dels teatres. No és un fet extraordinari que els clients d’un restaurant es posin dempeus i aplaudeixin un grup que acaba d’entrar al local: Saluden l’elenc, el director i el dramaturg que vénen d’estrenar una obra i sopen junts per celebrar-ho. En aquests països l’homenatge al teatre és diari i es manifesta en el reconeixement i el respecte a la seva gent.
A Catalunya, per no anar més lluny el teatre, la gent de teatre pateix un tracte molt diferent. Els nostres grans còmics, genials, inventors d’ells mateixos no somriuen immortalitzats en els seus retrats des de les parets d’una sabateria o d’un bar,. Quan se’n van se’ls menciona en els diaris per la popularitat que van adquirir en un programa de televisió, o perquè en els seus anys joves havien participat en el projecte d’un espai teatral autogestionari que va fer aigües, o perquè a les sales de doblatge van ser la veu en llengua vernacla d’alguna actriu, estrangera i famosa. La nostra tradició teatral existeix: el seu segell, la seva escola però és la resistència. No és una tradició en el sentit que es transmeti de generació en generació, és la repetició d’una situació perquè les circumstàncies de l’entorn ho imposen. La precarietat laboral, la precarietat econòmica, el voluntarisme, en poques paraules; l’amateurització persistent de la professió i ara per si fora poc, a canvi de tanta complicitat com se’ns demana la nostra gent —matèria primera de la funció— sovint és tractada com intrusos, aliens a l’escenari i també a les platees.
Tot això en una societat democràtica.
Hem esperat pacientment que el nostre esforç ens recompensaria
fent del nostre país la Terra de Promissió després de la llarga travessia del desert. Encara no és així. Ah, però no cal patir, seguirem fidels a la nostra tradició. Resistirem. Si el teatre no ha desaparegut encara és d’esperar que no ho faci en els propers —posem tres-cents anys— i en aquests tres-cents anys el Dia del Teatre serà convenientment celebrat a casa nostra. ❚ Manel Barceló/Secretari general de l’Associació
d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC)
Itàlia: El retrat del gran còmic i director teatral Totó somriu clavat a la paret de la botiga d’un sabater. La seva foto, emmarcada sembla una figura religiosa i les sabates que s’amunteguen als prestatges —les sabates, brillants, acabades de reparar— semblen les ofrenes a la seva memòria.
En un quiosc del carrer, veïns però no barrejats, els retrats dels germans de Filippo i, destacat, l’Eduardo, se suposa que per la seva triple condició d’autor, director i dramaturg. A la mateixa ciutat, en un bar ensopegues amb els retrats de Mastroiani i de Gassman. Els identifiques entre una colla de rostres que endevines que van ser actors i actrius famosos encara que el foraster no els reconegui. Entre els retrats, uns personatges congelen una ganyota —són els còmics de music-hall—, altres tenen un aspecte convencional, edat per damunt dels cinquanta, grassonets
i miren directament als ulls de l’observador amb simpatia —són el que se’n diuen actors i actrius de caràcter. Dos personatges
et criden l’atenció per la intensitat de la seva expressió;
un home s’exposa de tres quarts i la seva mirada es perd en un angle inferior del retrat, una noia jove alça la barbeta i els seus ulls busquen consol a la part superior del marc, l’un i l’altra fan cara de patir una autèntica tempesta espiritual: són els grans tràgics.
Els parroquians del bar reconeixen qui són i et diuen quins mèrits van fer per compartir
el pany de paret amb el Marcello i en Vittorio; els seus dos actors més internacionals. Aquestes fotos preserven la seva memòria, evoquen les seves nits triomfals de teatre, els anys que aquells comediants, tenien nom als cartells i es guanyaven l’afecte del públic italià.
Itàlia té una llarga tradició
teatral com l’Argentina, Anglaterra, França, o Rússia; països on el ritu teatral no s’acaba a les funcions si no que perdura fora dels teatres. No és un fet extraordinari que els clients d’un restaurant es posin dempeus i aplaudeixin un grup que acaba d’entrar al local: Saluden l’elenc, el director i el dramaturg que vénen d’estrenar una obra i sopen junts per celebrar-ho. En aquests països l’homenatge al teatre és diari i es manifesta en el reconeixement i el respecte a la seva gent.
A Catalunya, per no anar més lluny el teatre, la gent de teatre pateix un tracte molt diferent. Els nostres grans còmics, genials, inventors d’ells mateixos no somriuen immortalitzats en els seus retrats des de les parets d’una sabateria o d’un bar,. Quan se’n van se’ls menciona en els diaris per la popularitat que van adquirir en un programa de televisió, o perquè en els seus anys joves havien participat en el projecte d’un espai teatral autogestionari que va fer aigües, o perquè a les sales de doblatge van ser la veu en llengua vernacla d’alguna actriu, estrangera i famosa. La nostra tradició teatral existeix: el seu segell, la seva escola però és la resistència. No és una tradició en el sentit que es transmeti de generació en generació, és la repetició d’una situació perquè les circumstàncies de l’entorn ho imposen. La precarietat laboral, la precarietat econòmica, el voluntarisme, en poques paraules; l’amateurització persistent de la professió i ara per si fora poc, a canvi de tanta complicitat com se’ns demana la nostra gent —matèria primera de la funció— sovint és tractada com intrusos, aliens a l’escenari i també a les platees.
Tot això en una societat democràtica.
Hem esperat pacientment que el nostre esforç ens recompensaria
fent del nostre país la Terra de Promissió després de la llarga travessia del desert. Encara no és així. Ah, però no cal patir, seguirem fidels a la nostra tradició. Resistirem. Si el teatre no ha desaparegut encara és d’esperar que no ho faci en els propers —posem tres-cents anys— i en aquests tres-cents anys el Dia del Teatre serà convenientment celebrat a casa nostra. ❚ Manel Barceló/Secretari general de l’Associació
d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada