Manolo Escobar porta la seva vida al teatre

el periodico
6 de març de 2006

Xavier Albertí dirigeix una obra de Marc Rosich sobre l'intèrpret d''El porompompero'

El pianista Guillermo Marín, el dramaturg Marc Rosich i l'artista Manolo Escobar, en un moment de l'obra.
Foto: FOCUS / DAVID RUANO

ALBERT GUASCH / ELENA HEVIA
BARCELONA

Es diu De Manolo a Escobar, és una raresa absoluta i té els ingredients per convertir-se en un dels espectacles de culte de l'any. El muntatge, que només s'ha vist a manera de rodatge a Barakaldo, Burgos i Miranda de Ebro, a l'espera d'instal.lar-se aviat en una plaça forta com Barcelona o Madrid, explica la vida de l'inigualable cantant de La minifalda en primera persona, perquè és el mateix Manolo Escobar qui teixeix sobre l'escenari la seva autobiografia entre cançó i cançó.Però encara hi ha més aspectes i aquí radica la singularitat de l'invent: el conjunt està dirigit per l'exquisit Xavier Albertí i la dramatúrgia ha estat escrita per l'emergent Marc Rosich --autor de Copi i Ocaña al purgatori i Surabaya--, que també hi intervé com a actor. El muntatge té format de concert de cambra, una barreja de gala amb arrels i cabaret literari. Escobar apareix a cara descoberta, representant-se a si mateix, acompanyat d'un pianista, Guillermo Marín --que també té les seves frases--, i de Rosich, convertit en un transsumpte del mestre de cerimònies de Cabaret."De Manolo a Escobar és una comèdia musical --exposa el cantant, de 73 anys, des de casa seva a Benidorm--.

En una primera part s'aborda la vida i les cançons de Manolo, la persona; en la segona, ja s'entra en el que va ser i el que és Escobar, el personatge conegut i estimat. És un espectacle totalment diferent en la meva carrera"."El que fem --apunta Rosich-- és una invocació del que és i el que ha representat Manolo Escobar, la quinta essència de la música popular espanyola. L'espectacle intenta desxifrar què és popular". En aquest sentit, el dramaturg subratlla que Manolo Escobar "forma part de la nostra memòria col.lectiva".El jove autor diu que ha aprofitat la trajectòria vital del cantant per traçar també cert retrat de la vida quotidiana del país. "La intenció és que l'home i l'artista s'obrin pas a través de tots els tòpics que els han envoltat".

Fa temps que el cantant almerienc tenia la idea d'explicar la seva vida en un escenari. Per això va traslladar el projecte a Focus i va demanar "un director de veritat", i la productora, sense rumiar-s'ho gens, va portar l'encàrrec a Albertí, habitual de la casa i músic per a més senyes.Així es donava la paradoxa que mentre Albertí assajava PPP, la seva personal mirada sobre Pier Paolo Pasolini, també feia el mateix amb l'intèrpret de Mi carro i El porompompero.

Per Rosich no hi ha contradicció: "Xavier té un vessant culte, el més conegut, però també molta tirada per les formes més populars".Hi ha molta ironia a l'escenari. "Si no, ¿com s'entén que el que va ser responsable de l'àrea de creació de l'Institut Ramon Llull dirigeixi una obra en què es canta, i és gairebé obligat, Y viva España?", diu Rosich. A Manolo Escobar no li va costar gens entrar en aquest joc, sabent que abans que res el muntatge és un homenatge a la seva figura.L'emoció, segons l'autor, acaba guanyant la partida en l'espectacle. Gràcies a ella, Escobar passa revista als moments més importants de la seva vida amb una atenció especial a les seves tres dones: la seva esposa, la seva filla i la seva mare. La biografia és rigorosa.

"Només hi té cabuda l'estricta veritat. Si no, no ho faria", afirma el cantant.A més, segons Rosich, Escobar es revela com un excel.lent actor. "És de justícia reconèixer la seva sorprenent naturalitat i la seva brutal presència escènica. Li donis la frase que li donis sempre la diu bé", apunta. "He estat en més d'una vintena de pel.lícules, però no havia fet mai d'actor de teatre, i la veritat és que m'agrada", comenta ufanós el cantant. Dimecres que ve podrà demostrar el seu poder a la seva terra natal, Almeria. Serà el paroxisme. Sens dubte.

Noticia publicada a la pàgina 45 de l'edició de 6/3/2006 de El Periódico - edició impresa Per veure la pàgina completa, descarregui l'arxiu en format PDF