28 febrer 2008
teatre
«EL SILENCI DEL MAR» / TERESA FERRÉ.
+ Un instant de l'espectacle.
Foto: ORIOL DURAN
França. 1941. En plena ocupació nazi apareix clandestinament una narració breu que, el 1949, es convertirà en peça teatral. El silenci del mar, de Vercors, pseudònim de Jean Bruller, és ja un clàssic de la literatura francesa. Un dels elements més interessants és la paradoxa personificada en el protagonista principal, un oficial nazi culte, sensible i refinat que s'instal·la en una llar francesa on viuen un home i la seva neboda. L'enemic en l'espai més íntim. Com es pot reaccionar? La gran aposta de l'autor és optar per la dignitat del silenci com a forma de resistència davant l'opressor. Aquesta era la crida que feia Bruller als seus conciutadans en plena Segona Guerra Mundial. Però aquest gran silenci, perfectament conservat davant l'intrús, té esquerdes interiors en forma de reflexió de l'home i d'enamorament platònic de la jove.
Un text d'aquesta temàtica i profunditat guanya la complicitat de bona part del públic. A més, avui es pot comprovar que la paradoxa es multiplica, ja que el mite de la Resistència francesa, tot i les pel·lícules que s'han fet i es faran i que ens encanten, ha estat posat al lloc que li pertoca per bona part de la historiografia contemporània. Ni van resistir tant, ni eren tants com després del conflicte s'ha volgut fer creure. I el 1941, d'aquests poquets, la majoria i els principals organitzadors eren pollosos combatents republicans espanyols i brigadistes internacionals acabats de sortir dels camps de concentració francesos.
El muntatge teatral dirigit per Miquel Górriz comença amb una introducció en forma d'imatges d'època de la invasió de París el 1940 per situar històricament. Górriz fa un plantejament correcte, però desaprofita la força del gran personatge d'aquesta obra: el silenci. L'ús de la música acaba convertint-se en abús i el que hauria de ser una insinuació desemboca en el subratllat de traç gruixut, la qual cosa resta emoció. Pel que fa als personatges que no parlen, el director tampoc acaba de refiar-se del silenci i els obliga, especialment a Míriam Alamany, a moments de gestualitat forçada que provoquen un efecte totalment contrari al pretès.
En conjunt, doncs, un espectacle de teatre convencional carregat de bones intencions. Cal destacar la fantàstica interpretació de Pere Arquillué i agrair a Xicu Masó la seva veu en off de teatre de personatge natural com la vida mateixa, és a dir, lluny del neutre estàndard mediàtic habitual.
Autor: V
Direcció: Miquel Górriz
Intèrprets: Pere Arquillué, Xicu Masó, Míriam Alamany, Jaime Puerta
Dia i lloc: Dijous 21 de febrer (fins al 16 de març) a la Sala Muntaner. Barcelona
teatre
«EL SILENCI DEL MAR» / TERESA FERRÉ.
+ Un instant de l'espectacle.
Foto: ORIOL DURAN
França. 1941. En plena ocupació nazi apareix clandestinament una narració breu que, el 1949, es convertirà en peça teatral. El silenci del mar, de Vercors, pseudònim de Jean Bruller, és ja un clàssic de la literatura francesa. Un dels elements més interessants és la paradoxa personificada en el protagonista principal, un oficial nazi culte, sensible i refinat que s'instal·la en una llar francesa on viuen un home i la seva neboda. L'enemic en l'espai més íntim. Com es pot reaccionar? La gran aposta de l'autor és optar per la dignitat del silenci com a forma de resistència davant l'opressor. Aquesta era la crida que feia Bruller als seus conciutadans en plena Segona Guerra Mundial. Però aquest gran silenci, perfectament conservat davant l'intrús, té esquerdes interiors en forma de reflexió de l'home i d'enamorament platònic de la jove.
Un text d'aquesta temàtica i profunditat guanya la complicitat de bona part del públic. A més, avui es pot comprovar que la paradoxa es multiplica, ja que el mite de la Resistència francesa, tot i les pel·lícules que s'han fet i es faran i que ens encanten, ha estat posat al lloc que li pertoca per bona part de la historiografia contemporània. Ni van resistir tant, ni eren tants com després del conflicte s'ha volgut fer creure. I el 1941, d'aquests poquets, la majoria i els principals organitzadors eren pollosos combatents republicans espanyols i brigadistes internacionals acabats de sortir dels camps de concentració francesos.
El muntatge teatral dirigit per Miquel Górriz comença amb una introducció en forma d'imatges d'època de la invasió de París el 1940 per situar històricament. Górriz fa un plantejament correcte, però desaprofita la força del gran personatge d'aquesta obra: el silenci. L'ús de la música acaba convertint-se en abús i el que hauria de ser una insinuació desemboca en el subratllat de traç gruixut, la qual cosa resta emoció. Pel que fa als personatges que no parlen, el director tampoc acaba de refiar-se del silenci i els obliga, especialment a Míriam Alamany, a moments de gestualitat forçada que provoquen un efecte totalment contrari al pretès.
En conjunt, doncs, un espectacle de teatre convencional carregat de bones intencions. Cal destacar la fantàstica interpretació de Pere Arquillué i agrair a Xicu Masó la seva veu en off de teatre de personatge natural com la vida mateixa, és a dir, lluny del neutre estàndard mediàtic habitual.
Autor: V
Direcció: Miquel Górriz
Intèrprets: Pere Arquillué, Xicu Masó, Míriam Alamany, Jaime Puerta
Dia i lloc: Dijous 21 de febrer (fins al 16 de març) a la Sala Muntaner. Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada