Jan Lauwers porta al Lliure els seus deliris escènics

www.elperiodico.cat
6 març 2008

• El director belga aborda a 'The lobster shop' el dolor i la clonació

• Els actors ballen i canten en un muntatge que esquiva el drama amb humor absurd

Jan Lauwers, que presenta la seva obra avui i demà al Lliure.

Foto: DANNY CAMINAL
IMMA FERNÁNDEZ
BARCELONA

El dramaturg i director belga Jan Lauwers, un dels creadors més innovadors i prestigiosos de l'escena europea, torna avui al Teatre Lliure amb The lobster shop (La botiga de la llagosta), el segon capítol d'una trilogia "sobre la humanitat i el dolor" que va iniciar amb l'aclamada Isabella's room.
En la seva nova obra, Lauwers, que fa utilitza la música i la dansa com a part de la dramatúrgia, aborda la lluita per la identitat, la immigració i el dolor de la pèrdua en un context futur que li permet posar en qüestió la clonació i la deshumanització. El protagonista és un professor de genètica que, després de la mort del seu fill, vol clonar-lo malgrat el rebuig manifestat per la seva dona. Un replicant defectuós frenarà el seu pla.
"Com a artista no m'importa si la humanitat acaba en un festival de ciberclons. La meva obra no és moralista, no jutjo res. Però com a pare, no clonaria mai el meu fill", va declarar ahir l'autor, que va explicar la gènesi de la seva obra: "La vaig escriure en habitacions d'hotels durant la gira d'Isabella's room per França. Les televisions informaven dels disturbis, de la lluita per la identitat, dels joves de l'extraradi parisenc". Hi va afegir a més altres referents: "A Brussel.les veus refugiats que són doctors o enginyers i estan netejant els carrers. Cal preguntar-se què pensen". La llagosta del títol, va aclarir, li serveix de metàfora de la pèrdua identitària d'aquests immigrants: "Quan perd la seva carcassa, la llagosta s'ha d'amagar perquè és molt vulnerable".

MÚSICA POP

Lauwers combat el drama narratiu (en anglès i francès) amb un embolcall no exempt d'humor. "Encara que el que passa no és divertit, subjau un humor surrealista". A més, a més hi ha ball i cançons a càrrec dels vuit actors que formen part de la seva companyia, la Needcompany. "Es podria considerar un musical. Fins i tot alguns creuen que som un grup de dansa, però faig teatre", va matisar Lauwers, també artista plàstic.
El director desplaça l'acció principal del centre de l'escenari i crea diferents "fonts d'energia". Desaconsella als espectadors el seguiment lineal de l'obra --"és un puzle amb les peces canviades d'ordre i es tornarien bojos"-- i anima a viure-la com una "explosió d'emocions". "El teatre --manté-- és intercanviar energia i emocions entre el públic i els actors. A l'època d'internet, adquirirà cada vegada més importància perquè és l'únic mitjà que manté el contacte humà enfront de la invasió de les màquines".