Benet i Jornet: «Salvar un nen de les urpes del diable és molt progressista»

el punt
25 desembre 2005

Al dramaturg Josep Maria Benet i Jornet, que aquesta setmana ha estrenat una versió del conte de La ventafocs al Teatre Nacional de Catalunya, no li han encarregat mai reescriure els Pastorets. El dramaturg resumeix el clàssic de Folch i Torres com la lluita -i victòria- del poble per aconseguir «salvar un nen de les urpes del diable», de la mort. Aquesta tesi «és molt progressista, ve a dir que s'han d'impedir tots els genocidis; el dolent tant pot ser Satanàs com Bush». El dramaturg creu que l'argument depassa el rerefons religiós, «és un cant a l'esperança humana».L'autor entén que les peces que s'interpreten ja estan bé, que el que compta és que tothom «pugui fer el que li dóna la gana: és un espectacle al servei del públic i dels que ho fan». Defensa que es mantingui la tradició mentre es pugui canviar tot allò que es vulgui: «És com els pessebres, m'agraden els diorames però també trobo bé que hi hagi quatre caganers i un policia municipal regulant el trànsit. »

Només una empresa lloga decorats. La immortalitat dels Pastorets

El clàssic continua vigent gràcies a les produccions de les companyies amateurs i dels grups professionals infantils
A. PUIG . Barcelona JORDI BORDES

Tan imprescindibles com la sopa de galets. Les representacions dels Pastorets perviuen arreu de Catalunya, des de fa dècades. Tot i que la majoria d'actors professionals hagin iniciat la seva carrera en aquest clàssic, avui aquest conte segueix als escenaris de teatres amateurs i també s'incorpora a la cartera de títols de les companyies de teatre per a tots els públics. La federació de grups amateurs de teatre de Catalunya comptabilitza una cinquantena de produccions dels seus associats. Previsiblement, però, són més d'un centenar els grups que representen la lluita de les forces de l'infern per evitar el naixement del Jesús. Els Pastorets -sigui en la versió que sigui- són, habitualment, una eficaç font d'ingressos per a les companyies.
La botiga dels germans Salvador, situat al Paral·lel barceloní (a uns 200 metres de la plaça Folch i Torres), és l'única empresa de Catalunya que lloga decorats dels Pastorets, des que l'any passat va tancar el Taller 7-8-6 a Castellbisbal. La dotzena de telons que té decoren aquests dies escenes de muntatges en municipis com Badalona, Viladecans, Vila-seca, Balaguer, Ripoll i Sant Pere Pescador, entre altres. Els seus telons de lloguer, que tenen uns 40 anys d'antiguitat, serien insuficients si no fos perquè moltes companyies disposen d'escenografia pròpia des de fa dècadesEls Pastorets es fan per ser vistos però, sobretot, per ser representats. Aquesta és l'opinió del dramaturg Josep Maria Benet i Jornet i també del director Ferran Audí (que aquests dies intervé en el Poema de Nadal de Sagarra al Poble Espanyol). Audí valora aquesta «tradició cívica catalana» per sobre del valor de la història dramàtica. El director de Teatre Estable de Catalunya no descarta fer més endavant una versió del clàssic. Aquest Nadal han optat per Sagarra amb la intenció de fidelitzar un públic interessat amb el vers i la dansa i les posades en escena arriscades.Ramon Folch i Camarasa, fill de Josep Maria Folch i Torres i ànima de la Fundació Folch i Torres, és contundent: «El dia que Els Pastorets deixin de ser vàlids, serà un dia negre per a Catalunya.» Raona que aquesta obra reflecteix instants de joia i sentiments purs imprescindibles per a la salut humana actual. «Hi ha coses que no fallen, el sentiment encara existeix.» L'escriptor celebra que els actors amateurs segueixin fidels al clàssic del seu pare. Recorda, per exemple, la representació de diumenge passat a l'Hospital General de Granollers de metges i infermeres en què els nens van acabar a peu d'escenari «participant-hi espontàniament». Sobre els professionals, en canvi, en lamenta la necessitat de posar «un parell de vàters i sortir despullats». Els directors senten la necessitat de variar perquè escansen de fer el mateix, diu Folch i Camarasa, «no entenen que el públic vol veure el mateix, que la tradició és això, fer el mateix per les mateixes dates».El 1916 el Teatre Pompeia de Barcelona estrenava Els Pastorets, de Josep Maria Folch i Torres. Va ser un encàrrec que l'escriptor de Cavall Fort va redactar amb tres nits i que se li va fer perquè la companyia estava cansada del text d'en Pitarra. Des del 1917 i durant 15 anys actors professionals van oferir al Teatre Romea sessions de tarda amb un èxit rotund. Aquests mateixos intèrprets feien doblet al vespre amb muntatges per a adults, recorda.Les companyies de Teatre per a Tots els Públics procuren disposar en el seu repertori d'una versió nadalenca. Habitualment, els productors els ho demanen. Un altra demanda freqüent és la llegenda de Sant Jordi.Un altre cas són els professionals que intervenen en grups amateurs. Aquest és l'exemple dels actors de l'Estaquirot que amb Toni Albà i Sergi López van fer una versió molt personal a Vilanova. Enguany no repeteixen perquè prefereixen actuar quan els vingui de gust, no volen que la tradició els representi una obligació

Un clàssic nadalenc en constant evolució

el punt
25 desembre 2004

Els municipis barcelonins ofereixen múltiples versions dels Pastorets, en què sovint s'incorporen particularitats substancials
EL PUNT . Barcelona

És un element indissociable del Nadal. Les representacions dels Pastorets, en les seves múltiples i variades versions, s'han convertit en una tradició més que consolidada que atreu els amants del teatre i de la litúrgia d'aquestes festes. Tot i que en una majoria de les poblacions catalanes on es representa, l'obra intenta respectar els cànons i els formats més clàssics, és força comú que les companyies hi introdueixin modificacions o adaptacions, ja sigui en el text o en l'escenografia. A Badalona, per exemple, les partitures de la representació que es fa al Círcol són úniques i a Mataró la música s'interpreta en directe. Enguany, el Penedès perdrà una dels Pastorets més atractius que s'hi feien, el que interpretaven els populars Sergi López i Toni Albà.
+ A l'esquerra, una representació dels Pastorets a Badalona protagonitzada per l'actriu Rosa Gàmiz. A la dreta, a dalt, un moment de l'obra d'Els Pirates i la Companyia Font Martina de Comèdia de Barcelona. A baix, Els Pastorets de Mataró, en què la música és en directe. Foto: EL PUNT / G. MASSANA / Q. PUIG.

L'oferta de representacions que es fa arreu dels Països Catalans és densíssima. Pràcticament inabastable. A Barcelona ciutat es difícil quantificar quants Pastorets es fan. Els grups de teatre local de gairebé tots els barris recuperen en aquestes dates aquest clàssic nadalenc. Són coneguts els del Centre Moral de Gràcia, els del Foment Hortenc, els del Casal Corpus del Camp de Grassot, els del Grup Escènic Centre Catòlic de Sants, els del Centre Parroquial de Sarrià i els que s'han representat fins al 23 de desembre al centre cívic Vázquez Montalbán, a Vallvidrera, a càrrec dels grups Els Pirates i la Companyia Font Martina de Comèdia. A Barcelona, però, no hi ha gaire tradició. I diuen les males llengües que anar a veure els Pastorets de Folch i Torres en família s'està perdent a la ciutat. «La gent no té tant de temps ni ganes d'aguantar una funció de tres hores», expliquen fonts del món de la faràndula. Fa uns trenta anys es programaven al Teatre Romea, però es van deixar de fer perquè resultava car i feixuc, i no tenia èxit.El que sí que qualla a Barcelona és l'opció alternativa de programar noves versions dels Pastorets en la cartellera infantil. Fa uns vuit anys que tres sales professionals que tenen programació fixa de teatre infantil programen els Pastorets. Això sí, en un cas en una versió interactiva i molt més curta -a la sala Guasch: Ve-t'ho aquí uns pastorets, fins al dia de Sant Esteve-, en un altre cas, amb una versió moderna i musical -al Jove Teatre Regina: Pastorets superestel, fins al 9 de gener-, i en el tercer cas, amb un muntatge de titelles -al Tantarantana: Els pastorets, de la companyia La Fanfarra-A Badalona, el Círcol Catòlic es manté fidel a la tradició de programar cada Nadal els Pastorets. La representació de l'obra té aquest any, en el cas de l'entitat, un significat especial ja que s'emmarca en la celebració del seu 125è aniversari. La versió que es veu a Badalona té un element diferenciador i és que les cançons de l'obra estan musicades exclusivament per al Círcol Catòlic pel mestre Niubó.Folch i TorresJosep Maria Folch i Torres és l'autor que prenen majoritàriament com a referència les companyies teatrals amateurs d'una dotzena de municipis del Baix Llobregat a l'hora d'interpretar els seus Pastorets en la dotzena de municipis de la comarca. És el cas, per exemple, del Prat, l'Hospitalet, Olesa de Montserrat, Sant Joan Despí, Santa Coloma de Cervelló i Sant Feliu. Hi ha, però, alternatives, com la versió de Rafael Anglada que fa el Col·leciu Teatral Tripijoc, de Sant Boi, que aquest any celebra el 25è aniversari de les representacions dels Pastorets, o la d'Enriqueta Capellades que s'ha triat a Martorell. L'Aliança Palmerenca, de la Palma de Cervelló, ha optat, per la seva banda, pels Pastorets de Ramon Pàmies, mentre que la Joventut Catòlica de Molins de Rei posarà en escena El bressol de Jesús, de Frederic Soler Pitarra.Al Vallès Occidental, Terrassa és la ciutat ámb més tradició en la representació d'aquest clàssic nadalenc, gràcies a l'Elenc Artístic del Centre Social Catòlic, que enguany compleix 112 anys i durant més de 100 ha escenificat diverses versions dels Pastorets. A Sabadell, el grup teatral que ha representat l'obra de manera continuada des de la seva creació, l'any 1947, ha estat la Joventut de La Faràndula. Fa uns anys que la Joventut de La Faràndula comparteix protagonisme amb el grup de teatre del Centre Parroquial Sant Vicenç. També hi ha Pastorets a Santa Perpètua, Rubí i Sant Cugat (a Mira-sol i la Floresta).Hi ha municipis que enguany estrenen versió. És el cas de Manlleu, on el Teatre Centre ha apostat per l'actor i director Joan Roura com a màxim responsable de l'espectacle, que mou unes 200 persones. La principal novetat d'aquest any és el fet que el muntatge es fa en un escenari fix «format per arbres i altres elements naturals». També s'han introduït novetats en els efectes de llum i so. Per Joan Roura, els Pastorets són un espectacle que encara pot tenir innovacions «però amb molt de tacte perquè és una tradició i la gent se'ls sent molt seus». A Vic, els Pastorets de l'Orfeó Vigatà incorporen enguany retocs de música i coreografia, i també projeccions d'imatges sobre una pantalla durantla representació. Seran imatges «sorpresa», segons han explicat fonts del grup. Els de Folgueroles són una adaptació del clàssic de Folch i Torres i enguany coincideix amb els 25 anys

Un tradició que esdevé centenària

el punt
25 desembre 2005

En moltes poblacions catalanes les escenificacions dels Pastorets s'han convertit en una tradició inalterable d'arrel centenària. L'Ametlla de Merola n'és un exemple. Després de 125 anys de representacions, els Pastorets d'aquesta localitat berguedana es disposen a començar un nou cicle amb les energies renovades. Fruit de totes les obres que s'havien representat a l'Ametlla, però principalment de La rosa de Jericó, va sorgir La flor de Nadal, amb lletra de Francesc Assís Picas i música de Josep Conangla. Un text que fa 50 anys que es representa gràcies a les més de 130 persones que ho fan possible. Les representacions es faran el 26 de desembre i el 2, 9, 16 i 23 de gener a dos quarts de cinc de la tarda, al teatre de l'Ametlla.També tenen una llarga i vasta tradició històrica els Pastorets que es fan a Sant Quirze de Besora i que, aquest any, estan de celebració i de dol al mateix temps. I és que l'entitat que els ha posat en escena des de fa més de cent anys, El Centre, compleix 125 anys d'història. En l'entitat ja s'havia acordat no fer cap celebració a causa de la greu malaltia que patia el president, Lluís Vilardell. Malauradament, Vilardell va morir la setmana passada. Tot i aquest episodi luctuós, les representacions previstes dels Pastorets no se suspendran. «El pare no ens ho perdonaria», explicava dilluns la seva filla, Marta Vilardell. Sí que està previst, però, abans de cada representació, fer un homenatge a qui va ser un puntal de la vida cultural del poble. Als Pastorets de Sant Quirze hi treballen més de cent persones i representen El bressol de Jesús o Garrofa i Pallanga, de Frederic Soler Pitarra. La companyia del teatre ha treballat en els assajos d'aquesta representació des de principi de novembre. La direcció la van compartir Lluís Vilardell i Rosa M. Crosas. Els Pastorets es representaran el dia de Nadal a les deu del vespre, el dia de Sant Esteve a les sis de la tarda, i el 2 de gener a dos quarts de sis de la tarda. D'altra banda, el 6 de gener, a les sis de la tarda, es representarà el popular conte Nit de Reis, d'Apel·les MestresL'Elenc Artístic del Centre Social Catòlic de Terrassa també fa més de 100 anys que escenifica diverses versions dels Pastorets. L'obra original de Folch i Torres la van representar per primer cop el 1922, de manera que per aquestes festes ja en fan la 83a edició. Com ja és habitual, l'obra es fa a la seu del Centre Social Catòlic -el Social- avui i demà i entre l'1 i el 9 de gener. Les representacións que es fan els dies 2, 8 i 9 van a càrrec d'actors infantils.A Calella, al Maresme, els Pastorets estan d'aniversari: celebren els cent anys amb la representació deL'estel de Natzaret. Per aquest motiu, des de fa dies, es pot visitar a la galeria cultural de l'entitat Pa, Vi i Moltó una exposició. Precisament, el jove compositor de Calella Jordi Feliu ha estrenat una sardana per a l'ocasió Terrassa i Calella.

LA TRADICIÓ DEL NADAL, A ESCENA

el punt
25 desembre 2004

LA TRADICIÓ DEL NADAL, A ESCENA del grup de teatre Atlàntida. Per això s'ha desenvolupat tot un muntatge que presenta un mosaic artístic que agrupa actors de diferents etapes de l'entitat, personatges amb registres diferents, un collage de músiques i un argument amb un final inesperat.En el cas de Berga, l'Agrupació Teatral La Farsa puja a l'escenari per representar els tradicionals Pastorets de Serafí Pitarra.
Com a novetat, uns decorats nous. Les més de tres hores d'obra inclouen les populars garrofes, 44 estrofes en forma de vers i un dels moments més esperats de la funció. I a Manresa, el grup de teatre del Casal Familiar Recreatiu, sota la direcció de Joan Torrens, serà l'encarregat de portar al Teatre Els Carlins el text de Josep Maria Folch i Torres.Albà i López no repeteixen
El Penedès ha perdut aquest any una de les representacions més originals dels Pastorets, la que protagonitzaven els actors Sergi López i Toni Albà amb una entitat local.
La Unió Vilanovina ha decidit aquest any no organitzar els Pastorets, tot i el rotund èxit que van tenir durant els dos anys que López i Albà havien apadrinat la posada en escena, per motius interns de la societat, que no ha volgut fer front a l'esforç organitzatiu que representa aquesta obra.
Però el Círcol Catòlic de Vilanova mantindrà fins al 9 de gener les representacions dels Pastorets més clàssics, que s'estrenen el dia de Nadal.
A Vilafranca, una de les cites més clàssiques per aquestes festes són els Pastorets de l'associació de veïns de Sant Julià.Pel que fa al Maresme, el muntatge
Els Pastorets de Mataró està en cartell des del 1916. Aquest any es fa un esforç per fer un pas més en la consolidació de l'espectacle i se n'ha confiat el vessant musical a Àlex Montasell, un jove músic mataroní que ha arranjat de nou tota la música escrita especialment per a l'espectacle.
Els Pastorets de Mataró són els únics de Catalunya que tenen música en directe, que anirà acompanyada per un gran cor. Les cançons originalsque es mantenen de L'estel de Natzaret segueixen la partitura de mossèn Miquel Ferrer. La part més important de la partitura, però, la formen les brillants peces escrites expressament per a Els Pastorets de Mataró pels mestres Felip Vilaró i Enric Torra. Una rejovenida Orquestra de Cambra de la Sala Cabañes -integrada per 18 professionals- s'encarregarà d'interpretar les peces.
Enguany també s'aprofundeix en l'ús de les noves tecnologies en l'espectacle amb la videoprojecció de nous elements, com per exemple unes flamarades virtuals en l'escena de l'infern i dues tempestes al llarg del pròleg.
A Pineda de Mar, els Pastorets celebra el 75è aniversari del Centre Cultural i Recreatiu i té previst unir els actors més veterans de l'entitat per donar un sentit més nostàlgic a la representació. A Arenys de Mar, destaca la representació dels Pastorets infantils sota la direcció de Quimet Maynou. Canet de Mar i Malgrat també en programen diferents representacions. Pel que fa al Baix Maresme, el Teatre La Massa de Vilassar de Dalt s'afegeix a l'oferta

Maresme. Les prioritats del govern en cultura

el punt
22 desembre 2004

Maresme.
Les prioritats del govern en cultura Jaume Graupera anuncia que les prioritats del govern municipal, dins del pla d'equipaments culturals, són a més de fer la nova biblioteca, desencallar el futur museu de Can Marfà i millorar els espais escènics de la ciutat, formalitzant convenis amb la Sala Cabañes, el Casal L'Aliança i el Foment Mataroní. El regidor de Cultura explica que el treball vol fer-se amb el màxim de consens possible amb els dos grups de l'oposició, CiU i el PP. La regidora convergent, Maria José Recoder, recorda que el seu grup sempre havia defensat la construcció d'una biblioteca a l'antic escorxador. Paulí Mojedano (PP), més contundent, diu que tot i estar d'acord en alguns temes concrets, el seu grup no firmarà un «xec en blanc» perquè discrepen en la gestió que el regidor fa del Patronat de Cultura

Els Pastorets afinen la música

www.capgros.com

22 desembre de 2004

Els Pastorets afinen la música
La segona fase de la revolució liderada pel jove Xevi Ribas ataca directament la partitura de l’espectacle sota la batuta d’Àlex Montasell
per

J.S.

Foto Oscar Rojano
Imatge de la preestrena de diumenge, dia 19.
«Fins l’any passat semblava que la música anés per un cantó i l’escena per un altre. I això no pot ser», raona el nou director musical de Els Pastorets de Mataró, Àlex Montasell, en el programa de mà que s’inclou per segona vegada dins les pàgines de capgròs. Aquesta és una de les grans idees que el director general de l’espectacle, el jove Xevi Ribas, va transmetre fa deu mesos a Montasell amb el ferm encàrrec de posar-hi solució. Àlex Montasell i Bachs, que serà el director les tres properes edicions, es va posar a treballar tot seguit i ha arranjat de nou tota la partitura de l’espectacle a partir de les premisses de Ribas. Montasell ha afegit instruments i ara en sonaran divuit, amb la incorporació de violes i noves percussions. La tuba, per la seva part, substitueix el contrabaix i les trompes a les trompetes. Els encàrrecs de fer sonar els instruments són una joveníssima orquestra que farà sonar la partitura «més fàcil i descriptiva» que mai. La majoria dels músics ja van col·laborar amb Montasell a El Cercle de la Vida, l’altre espectacle de la factoria Sala Cabañes que aquest mataroní de trenta anys ha dirigit a la casa. A les coreografies repeteix la prestigiosa Maria Rovira, que ha hagut de readaptar tots els balls.

La preestrena de l’espectacle diumenge, dia 19, va servir perquè els familiars i amics de la Sala poguessin sentir com sona la nova partitura de l’espectacle: «Pel que tinc entès a la gent li va agradar i va sortir contenta», ha assegurat el director, Xevi Ribas.En la resta de l’espectacle, el mateix Ribas, després de l’esforç titànic de l’any passat, ha optat només per aprofundir amb el tema de les videoprojeccions –se’n veuran de noves a l’infern– i per retocar vestuaris, utilleria i atrezzo. Programa de mà a CapgròsD’altra banda, Sala Cabañes impulsa una promoció per al dia 26 per la qual, per cada dues entrades, se’n regala una altra. Es repeteix també la col·laboració amb el setmanari Capgròs, que inclou el programa de mà dins les pàgines de l'edició de divendres.

A més dels 32.000 exemplars que es distribuiran amb la revista, el programa també es podrà trobar a la Sala Cabañes, ja que se n'ha fet una tirada extra de 3000 exemplars. Una altra de les novetats, és la pàgina web www.pastorets.org, que s'ha renovat.

El Fantasma y un verdadero ángel

www.cinenganos.com
9 desembre 2004


París, 1919. El Teatro de la Opera. Una subasta, algunas cosas que quedan de ese espacio, incluyendo un candelabro y una caja de música. El Vizconde Raoul de Chagny compra la caja... Grano abierto, escena en blanco y negro, y un golpe de magia nos traslada a un mundo lleno de color, de vida y de música, quitando el polvo con efectos visuales que acompañan las notas del tema principal... Es 1870, y todo el mundo se prepara para una gran producción, en esa Opera en la que pronto pasarán algunas cosas inesperadas.
Tras muchos años de planes (el mismo Lloyd Webber ha dicho que prefirió no arriesgar el éxito (léase ingresos) de la versión teatral, y por ello la larga espera), el momento ha llegado; El Fantasma de la Opera está ya en las pantallas, lo que significa la realización del sueño de muchos millones de personas: uno de los musicales más famosos del mundo (si no el que más) se traduce a celuloide, aprovechando el momento e inercia del género tras algunas cintas que han probado que la fórmula funciona (Moulin Rouge, Chicago), y brindando al mundo la oportunidad de ver una adaptación fiel del musical, lo que además significa que no sólo se trata de otra versión de la novela de Gaston Leroux (texto que, por cierto, trata de explicar ciertos eventos reales que ocurrieron por esas fechas: muerte, el rapto de una cantante y la misteriosa caída del candelabro sobre los espectadores), sino de la versión más colorida y rica en elementos artísticos jamás desarrollada.
No profundizaré mucho en los detalles de la versión teatral original, pero los datos mínimos para comprender esta versión fílmica sí son necesarios: En escena desde octubre de 1986 cuando abrió telones en el Her Majesty’s Theatre del West End londinense (en ese entonces con los estelares Sarah Brightman y Michael Crawford, quienes marcan la actual frontera imposible de superar en cualquier comparación vocal), la obra ha sido un éxito de magnitudes tremendas. Más allá de confirmar a Sir Andrew Lloyd Webber como el genio de la llamada Opera-Rock y sus variantes, las cifras hablan por si mismas: en Londres jamás ha habido un asiento sin venderse desde su inicio, en todo el mundo tiene un 99% de localidades vendidas en promedio, y se estima que más de 52 millones de personas la han visto, lo que representa ventas que rodean los 3 billones de dólares. Premiada con todos los premios posibles, vigente en Broadway, el West End y en algunas otras ciudades del mundo (además de que siempre hay alguna en el tour de la compañía), se trata sin duda de un fenómeno más complejo de lo que aparenta bajo la capa de un “simple” musical.
He tenido la oportunidad de ver la puesta en escena de Londres, de modo que mi comparación parte de ese hecho, pero creo que los siguientes comentarios aplican aún para quienes no tienen el referente de la versión teatral.
La película... ahh, la película; se trata de una de esas cintas de pocos términos medios: habrá detractores furiosos y fieles enamorados de la obra –con prejuicios basados en la original-, lo que siempre representa un problema para hallar un buen justo medio, y es que –tal como ya pasó en Chicago- no se trata de una película que usa al musical como medio (como Moulin Rouge), sino de una obra musical traducida y copiada a la pantalla, lo que siempre representa un eterno conflicto: ¿Hasta donde es posible innovar cuando se parte de un original tan definitivo, tan poco variable, tan rico en si mismo?, ¿Hasta dónde se aporta más con un plano abierto que con un acercamiento a la expresión del rostro, opacando con ello los brillantes y trabajados escenarios?, ¿Cuál es el término medio, alternancia, la mitad en acercamientos y la otra mitad en planos generales?, ¿Qué tanto se puede afectar el guión con el fin de brindar peso a la narrativa de cine, un leguaje muy diferente al del teatro en términos de la respuesta del público?... Son las respuestas a estas preguntas las que darán de qué hablar, además del cuestionable elemento del casting que, es cierto, tiene sus bemoles.
Comencemos por el elenco, el alma (y peso) de la historia. La intención del director Joel Schumacher, y de Lloyd Webber era muy clara: traducir el triángulo amoroso a la juventud (un detalle muy cuestionable por parte de los más fieles al original, pues hay ciertos elementos, como el Angel de la Música de Christine, que no pudo haber estado toda su vida presente bajo el nuevo marco de edades) y, con ello, el primer obstáculo a vencer fue la elección de los roles, pues más allá de la base ‘sexy’ de la idea, habría que asumir el verdadero reto problemático: el rango y disciplina vocal necesarios en los dos estelares (por lo menos) no es simple de conseguir, se necesita carisma, cierto ‘nombre’ para taquilla (o mucho talento, para una nueva estrella), y una larga cadena que se traduce en dos palabras que opacan todo lo demás: Emmy Rossum.
Desde su aparición, Emmy Rossum –Christine- llena de luz la pantalla con un rostro angelical y una voz memorable (la actriz estudia Opera desde su infancia, un dato poco conocido antes de este papel), reflejando a la perfección la inocencia y el aura que captura al Fantasma más allá de la voz. Las expresiones, miradas, y muestras emocionales de Rossum son el hilo conductor de la cinta entera, lo que opaca al resto de los estelares. El enamoramiento de Christine, sus dudas y sus emociones, están en cada cuadro gracias a la actriz, con lo que su rol soporta toda la película y no sólo en el nivel de estelar, sino el de musa y motivo de todo lo que ocurre. Uno de esos roles que será recordado, y que dará mucho, mucho de qué hablar, bastante más allá de su hermosura (y de esa clara intención del director de mostrar su escote a toda costa), y sobre todo en la odiada comparación que sin duda habrá: el rol del Fantasma.
El rol del enmascarado rostro (mucho tiempo se mencionó al mismo Michael Crawford y hasta a Antonio Banderas para el rol) debía de ser la punta de la lanza, junto con el de su musa, y aquí es donde se encuentra la roca de tropiezos, y el chivo expiatorio de la hiel que puede avecinarse: Gerard Butler no tenía nociones de canto, no las tiene, probablemente no las necesita, y por alguna causa que no termina de quedar del todo clara, fue el elegido para el rol del protagonista, aún con el gran “pero” de su limitante vocal, y la restricción de no doblarle. Si se tratara de un gran histrión en toda regla probablemente no se le cuestionaría tanto, pero la verdad es que su rol no es tan destacado (tener la mitad de la cara oculta complica mucho las cosas, es muy cierto) como el de su pareja, y por tanto hay un claro desbalance que pudo haberse evitado. El peso del Fantasma no lo lleva tal Fantasma en esta ocasión.
Minnie Driver, en el rol de la diva desplazada (y la única parte del cast a quien se dobló la voz, obviamente), explota la libertad de no tener que cantar, y brinda un papel divertido y llena de sonrisas las escenas cada vez que aparece, potenciando un rol muy en la línea de una versión teatral. El galán Patrick Wilson, con todo y cierta experiencia vocal previa, no destaca al 100% pero por lo menos no desentona; le toca a las espectadoras dar su venia como figura de romance, pues su rol es aceptable pero nunca excelso.
Para los que busquen más detalles de la música de esta versión y la parte vocal, el detallado y experto análisis de Luis tiene todas las respuestas.
Retomando las preguntas, y hablando ahora de las decisiones cinematográficas, debo reconocer que disfruté mucho más las secuencias con más movimiento (como el descenso al mundo del Fantasma, y la seducción de Christine), y que son las partes más planas las que ocasionarán los problemas, pues Schumacher opta por mantener ciertas secuencias con todo el peso en la labor artística (magistral, los escenarios y vestuario son una joya) y no en la cámara o en la coreografía (o en la coreografía de la cámara). Esta cuestionable "falta de imaginación" obedece en gran medida al hecho de respetar el original (es muy cierto que desde los asientos del teatro no se puede apreciar un close-up, y que se observa el todo como tal), lo que se presta a un sinfín de cafés y discusiones sobre la forma correcta de narrar algo ya mostrado antes. La mejor decisión será la de ustedes, sin duda alguna; yo me llevo a mi memoria algunos momentos maravillosos, pero reconociendo que algunos otros dejan un sabor de boca con tintes mezclados. El respeto a la original existe, y ese es uno de los puntos relevantes; la mesa está puesta, la tertulia será animada tratando de explorar esos temas.
Los pequeños cambios respecto del musical en teatro incluyen elementos como un poco de más información sobre el origen del Fantasma, una canción (la de los créditos finales, interpretada por Driver), y una variante temporal en el famoso incidente del candelabro. Ligeros cambios que no rompen el peso de la traducción, y que respetan (quizá demasiado) a la obra original.
El ingreso en taquilla de esta versión fílmica será muy grande (aunque quizá no romperá récords), y el juego de versiones esta ahí: Si bien es cierto que la cinta tardó para no quitar ingresos al teatro, ¿qué pasará ahora?. ¿Los jóvenes, a los que aspira captar la cinta, irán en tropel a las gradas si se lo pueden permitir y están cerca de las ciudades donde se versiona?, ¿Bajarán las asistencias al teatro pues el cine es bastante más barato?... Las variables están en juego. La verdad es que una gran parte del mundo tendrá la oportunidad de ver por primera (y quizá única) vez el musical, algo que se agradecerá, los fanáticos (y adinerados, y adultos, y turistas) seguirán yendo a las majestuosas salas de teatro, de modo que el ritmo y devenir de la puesta en escena tendrá un futuro sólo definido por si misma, ya que un muy probable pico provocado por esta cinta, y el hype inicial, parece complejo con llenos permanentes ya existentes. En esta perspectiva, las butacas serán aún más caras, donde pueda jugarse con esa variable.
Como dato, la obra fue producida en su totalidad por el grupo del Sir, lo que redujo costos (dicho por él mismo, el monto invertido, en el orden de los 70 millones de dólares, hubiera sido más cercano a 120 millones si se hubiera hecho con los grandes estudios), permitió 100% de “libertad” creativa (y las decisiones y elementos ya expuestos), y logró que el resultado final fuera el que podemos contemplar.
Obligada para quienes disfrutan del teatro musical, para los que ya han visto la obra y desean verla de nuevo en otro formato, y para todos aquellos que deseen ver por vez primera la magia de una historia llena de éxitos en teatro. Se trata de una cinta que no defrauda en lo que ofrece, que tiene un rol memorable que opaca muchos de los defectos que sí existen, y que llena de magia los oídos y el alma tras los créditos finales.
Una cosa es segura: Conozcan o no el musical y sus canciones, saldrán tarareando (por lo menos) los temas principales, o quizá hasta el leit motiv...