Publicat per
11 de març de
2013
Santi
Fondevila
Foto : Màrcia
Cisteró, Nora Navas i Marta Marco, tres germanes Mundy. / BITO CELS
La Kate és el
gran personatge, que serveix una enorme Mónica López sempre en el punt just,
amb la mirada adequada, el gest precís
Cinc germanes
solteres en una granja als afores d’un poble imaginari a la Irlanda de l’any
1936 són les protagonistes d’una de les obres més aclamades de l’irlandès Brian
Friel i, probablement, una de les que més bon record va deixar en el públic del
Teatre Lliure, que la va estrenar el 1993 amb direcció de Pere Planella.
Aconseguir que la nova versió de Ferran Utzet iguali o superi aquell record era
probablement un dels reptes de les cinc actrius que la protagonitzen ara a la
Biblioteca de Catalunya. I a fe que superen l’envit amb excel·lència.
Dansa d’agost
és un text delicadíssim que descriu amb encertades notes d’humor el drama d’una
família sense homes en una realitat precària i monòtona. Dansa d’agost juga amb
el temps entre la realitat i la memòria, ja que qui rememora aquell estiu uns
quants anys després és Michael Evans (molt bona feina d’Albert Triola), un
“fill de l’amor”, com l’anomena el tiet Jack, un capellà de l’exercit anglès i
missioner que torna d’Uganda molt descregut. És un personatge que l’autor
utilitza com a contrapunt irònic del fanatisme religiós de la societat
irlandesa i al qual Ramon Vila dóna tota la veritat i bogeria necessàries. La
manca de l’home amb qui casar-se és un dels temes bàsics en la vida d’aquestes
dones que, amb excepció de la germana gran, la Kate, mestra d’escola, no surten
de casa ni per anar al ball. Un home, encara que en sigui un per a totes cinc,
com bromeja el pare del Michael, Gerry Evans, en una de les seves esporàdiques
visites a Ballybeg -Óscar Muñoz està simpàtic, empàtic i juganer en el paper
del viatjant somiatruites.
La Kate és el
gran personatge, que serveix una enorme Mónica López sempre en el punt just,
amb la mirada adequada, el gest precís. Fabulosa també la divertida, animosa i
juganera Maggie de Marta Marco, com la ingènua i dissortada Rose de Màrcia
Cisteró. A Nora Navas se li demana contenció, i que bé que ho resol. A la
petita, la Chris, mare del Michael, no li queda sinó una barreja d’il·lusió i
escepticisme, que transmet amb intel·ligència Carlota Olcina. La lectura de
Ferran Utzet és àgil i malenconiosa i, malgrat algunes decisions discutibles,
pròxima al clima del realisme poètic que habita en aquesta i altres obres de
Friel, de qui podem recordar el magnífic Translations que Utzet va dirigir en
aquest mateix espai o la modesta però esplèndida Afterplay d’Imma Colomer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada