dilluns, 14 de març de 2016

‘Dansa d’agost’, un repòquer d’actrius



Publicat per
11 de març de 2013
Santi Fondevila
Foto : Màrcia Cisteró, Nora Navas i Marta Marco, tres germanes Mundy. / BITO CELS

La Kate és el gran personatge, que serveix una enorme Mónica López sempre en el punt just, amb la mirada adequada, el gest precís

Cinc germanes solteres en una granja als afores d’un poble imaginari a la Irlanda de l’any 1936 són les protagonistes d’una de les obres més aclamades de l’irlandès Brian Friel i, probablement, una de les que més bon record va deixar en el públic del Teatre Lliure, que la va estrenar el 1993 amb direcció de Pere Planella. Aconseguir que la nova versió de Ferran Utzet iguali o superi aquell record era probablement un dels reptes de les cinc actrius que la protagonitzen ara a la Biblioteca de Catalunya. I a fe que superen l’envit amb excel·lència.

Dansa d’agost és un text delicadíssim que descriu amb encertades notes d’humor el drama d’una família sense homes en una realitat precària i monòtona. Dansa d’agost juga amb el temps entre la realitat i la memòria, ja que qui rememora aquell estiu uns quants anys després és Michael Evans (molt bona feina d’Albert Triola), un “fill de l’amor”, com l’anomena el tiet Jack, un capellà de l’exercit anglès i missioner que torna d’Uganda molt descregut. És un personatge que l’autor utilitza com a contrapunt irònic del fanatisme religiós de la societat irlandesa i al qual Ramon Vila dóna tota la veritat i bogeria necessàries. La manca de l’home amb qui casar-se és un dels temes bàsics en la vida d’aquestes dones que, amb excepció de la germana gran, la Kate, mestra d’escola, no surten de casa ni per anar al ball. Un home, encara que en sigui un per a totes cinc, com bromeja el pare del Michael, Gerry Evans, en una de les seves esporàdiques visites a Ballybeg -Óscar Muñoz està simpàtic, empàtic i juganer en el paper del viatjant somiatruites.


La Kate és el gran personatge, que serveix una enorme Mónica López sempre en el punt just, amb la mirada adequada, el gest precís. Fabulosa també la divertida, animosa i juganera Maggie de Marta Marco, com la ingènua i dissortada Rose de Màrcia Cisteró. A Nora Navas se li demana contenció, i que bé que ho resol. A la petita, la Chris, mare del Michael, no li queda sinó una barreja d’il·lusió i escepticisme, que transmet amb intel·ligència Carlota Olcina. La lectura de Ferran Utzet és àgil i malenconiosa i, malgrat algunes decisions discutibles, pròxima al clima del realisme poètic que habita en aquesta i altres obres de Friel, de qui podem recordar el magnífic Translations que Utzet va dirigir en aquest mateix espai o la modesta però esplèndida Afterplay d’Imma Colomer.

ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina: