dijous, 19 de maig de 2016

Un tramvia anomenat postguerra



Publicat per
5 de maig de 2016
Clara Ferrer Capó
Emma Vilarasau a 'Victòria', al TNC. Foto David Ruano

Emma Vilarasau protagonitza al TNC ‘Victòria’, de Pau Miró

Una dona viatja en un tramvia buit. Torna de l'enterrament del seu marit. Tots els altres tramvies amb què es creua també estan buits. Ella no li dóna gaire importància, està allunyada per la pèrdua del seu marit, no té ni idea del que està passant, tot li sembla una mena de somni estrany. La dona no ho sap, però viu la vaga de tramvies, la primera reacció popular contra la dictadura. Aquest és el punt de partida de Victòria, l'última obra del dramaturg català Pau Miró, ambientada en la Barcelona del 1951 i que es va estrenar ahir a la nit a Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), on es podrà veure fins al 12 de juny. Al capdavant del repartiment, actors i actrius del nivell d'Emma Vilarassau, Pere Arquillué, Mercè Arànega, Jordi Boixaderas, Nil Cardoner, Joan Anguera i Mar Ulldemolins.

Xavier Albertí, director artístic del TNC va encarregar una obra al jove Miró. "Em va dir dues coses: que no tingués prejudicis i que fes el que volgués", confessa Miró. "I és el que he fet", conclou. Per Albertí, Victòria "no és un material habitual per a aquesta generació", encara que tots dos directors adverteixen que el que passava en aquells anys difícils de postguerra és l'arrel dels problemes que afrontem cada dia. "És un model de societat que encara arrosseguem i de la qual no ens hem desprès. Em preocupa aquesta passivitat i resignació, aquesta societat adormida de la qual jo formo part", va denunciar Miró en la presentació de la peça. La por, la corrupció i l'amor són els eixos principals de Victòria, en una època en què la gent s'havia d'amagar, crear una nova màscara i una nova identitat que encaixessin en el model del règim. "Tenim moltes pel·lícules de la postguerra, però, tot i això, no se n'han fet gaires obres de teatre", afirma l'autor.

"La Victòria és un personatge que ha acceptat el que li venia a la vida sense rebel·lar-se ni qüestionar-ho. Tenia els ulls tancats a un món. Crec que hi havia moltes Victòries en aquella època. És bonic el viatge cap a la consciència, tot i que sigui dolorós", explica Vilarasau, que encarna la protagonista. Per Pere Arquillué, que representa un mestre republicà, la peça de Miró és "necessària perquè ens adonem d'on ens trobem i, a més, va dirigida a tots els públics, als més grans perquè van viure aquest moment i als més joves per la manera com s'explica", explica.

Amb Victòria, Pau Miró posa punt i final a una etapa de la seva escriptura teatral, la que va començar amb Una habitació a l'Antàrtida, estrenada el 2002 al Malic, i que inclou peces com Somriure d'elefant, Singapur i Jugadors. "No he renunciat al meu segell. Els meus textos tenen una sensibilitat determinada que necessiten uns actors amb molt de talent i entrega. He estat molt insistent amb ells des del primer dia perquè tenia molt clar el to i on volia arribar, i tots ells han estat molt respectuosos i generosos en aquest tema", afirma Miró.

Els referents literaris per construir Victòria els ha trobat en les plomes catalanes del periodista Nèstor Luján, que va escriure una sèrie de cròniques sobre la Barcelona dels tramvies, de Juan Marsé i de Mercè Rodoreda.



ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina: