Cop de destral a un Shakespeare

EL PUNT
19 OCTUBRE 2005

No queden entrades per a «La rose et la hache», que es farà al TNC

JORDI BORDES.

BarcelonaLa versió que l'autor Carmelo Bene va fer de Ricard III va caure a les mans de Georges Lavaudant i Ariel García Valdés just quan tenien tres setmanes buides al casal de Grenoble. Amb la llibertat que dóna el desconeixement, van executar una obra en què a Lavaudant li va tocar fer de reina Margarida. La peça, titulada La rose et la hache , va ser un espectacle de referència. Ara fa 26 anys d'aquest fet, i el tàndem ha recuperat l'obra -que repesca el TNC- per homenatjar Bene, mort fa poc.
+ L'actor Ariel García-Valdés, en el paper de Ricard III a La rose et la hache, que es representarà de dijous a diumenge a la sala Tallers. Foto: TNC Aquesta representació, que novament ha provocat gran expectació a la França del segle XXI -segons explica el director artístic Domènec Reixach- és la presentació europea de la temporada del TNC. Seran només quatre funcions (de dijous a diumenge) a la sala Tallers i les entrades ja estan exhaurides.El quart de segle que ha passat des que el tàndem Lavaudant-García Valdés va revolucionar l'escena amb aquesta obra ha passat, teòricament, sense modificar gaire el fons. Les dues personalitats del teatre, avui plenament reconegudes a Europa, es vesteixen amb la mateixa roba que abans i es deixen impregnar per la intuïció i el surrealisme de Bene. Per García Valdés (que torna a actuar després de 20 anys dirigint), la frase que mou tota l'obra és «sóc massa nen per a aquest món». I és que Lavaudant (director de l'Odéon de París) la clau del Ricard III és llegir-lo amb la crueltat d'un infant, «d'un nen que arrenca les ales d'una mosca».Ricard III és un personatge que s'envalenteix a escena, «és un rei i és un actor alhora». La posada en escena mostra un rei davant una taula plena de copes que narra la seva ascensió fins a acaparar el poder. Cada copa és un peó, un soldat que cal sacrificar. Lavaudant reivindica l'aspecte oníric més que de realisme polític de la versió final. La producció conté des d'imatges brutals fins a escenes burlesques, «com si la part tràgica no pogués existir sense la seva part contrària».Retalls sobre retallsL'obra es representa en francès sobretitulada en català i té una durada d'una hora. Tot el text que es recita és Shakespeare però hi ha notables retalls, que són els que va decidir Bene. Lavaudant només ha volgut incloure un petit pròleg, de minut i mig, amb el Ricard II del dramaturg britànic. La música tampoc no és la de Bene -«no se sap quines peces va incorporar-hi»-, tot i que sí que s'inspira en la barreja de música popular (per a escenes burlesques) i refinada (per a la tragèdia). Finalment, Lavaudant també utilitza el micròfon de corbata que havia demanat Bene, quan encara no ho feia servir ningú. Avui aquesta «crossa tècnica» la utilitzen, diu Lavaudant, els actors novells que no saben projectar la veu. En aquesta producció s'aprofita el micro per treure el costat psicològic dels personatges.