www.elperiodico.cat
19 gener 2008
• Les fixacions del còmic apareixen en cada un dels seus espectacles, i no falten a 'La sonrisa etíope'
GONZALO Pérez de Olaguer
Geni i figura fins a la sepultura. Així diu el refranyer i em sembla aplicable a Pepe Rubianes, que ha tornat a casa seva, l'ex-Can Pistoles de la Rambla, amb un espectacle parit a l'Àfrica en què intervé un escultural grup de cinc joves ballarines de diferents zones d'Etiòpia. Cinc coreografies plenes de sensualitat i color i el Rubianes monologuista. Conec aquest singular còmic des del 1978 i he vist, després de la seva participació a l'Operació Ubú d'Els Joglars, tots i cada un dels seus espectacles en solitari. Des de Pay-Pay (Cúpula Venus) fins a aquest últim, La sonrisa etíope, passant per Ño i Rubianes solamente. El que he dit: geni i figura fins a la sepultura. Per cert: ¿per què no revela ara el president Pujol si va veure, convenientment camuflat, el corrosiu muntatge de Boadella sobre ell?
Els "ous" de Pepe apareixen puntualment des del seu primer xou monòleg i la COPE no falla en els últims. També sempre són motiu de la seva especial atenció Déu, la Verge i el Nen. Amb els primers l'actor fa tota mena de malabarismes de paraules i la imaginació es fa present, amb la corresponent alegria entre els entregats espectadors. Amb l'últim trio hi podem veure sempre un Rubianes entranyable.
Rubianes sap circular amb equilibri per la línia fronterera que separa el que ofèn i escandalitza del que és un mirada irònica i popular. Li agrada l'escatologia i l'humor negre i a l'escenari, sempre vestit tot de color fosc, és un paio francament sim- pàtic, que a més sap com ningú posar unes gotes de poesia i emoció en determinats moments. Ho fa a La sonrisa etíope i se't posa bé el cos.
Aquest gallec establert a Barcelona, que va provar la docència en un institut abans de dedicar-se a aquest ofici, és actualment una veu rebel, crítica, polèmica, actualitzada i molt divertida. Tinc la sospita que hi ha Rubianes per a una bona estona. Al Capitol té moments genials, com les imitacions d'animals (elefants, hienes, lleons, etcètera) i organitza jocs amb els espectadors. Per exemple: la història que explica sobre l'assetjament de lleons a Javier Sardà --desplaçat a Etiòpia per gravar amb ell un reportatge-- no té desperdici. Des de No hablaré en clase, espectacle de Dagoll Dagom sobre l'educació a l'escena franquista, fins avui han passat 30 anys. Un temps ben aprofitat --en tots els sentits-- per aquest actor i grandíssima persona.
Detall
Rubianes ha sabut trobar un espai propi i ha desenvolupat una manera de fer teatre del tot original. Des de Borrajo fins als últims apareguts, la galeria de còmics en solitari és bastant àmplia. Però tinc clar que fan falta actors, còmics, com Pepe, que sempre es fica on no el demanen, que oxigena el dia a dia. Des d'aquí, jo, que sóc un sentimental de cap a peus, li dono les gràcies pel que va fer a l'acabar la funció de l'estrena, amb el teatre del tot entregat. Perdonin: ell i jo sabem a què em refereixo. Els asseguro una cosa: si no existís Pepe Rubianes, ens l'hauríem d'inventar.
19 gener 2008
• Les fixacions del còmic apareixen en cada un dels seus espectacles, i no falten a 'La sonrisa etíope'
GONZALO Pérez de Olaguer
Geni i figura fins a la sepultura. Així diu el refranyer i em sembla aplicable a Pepe Rubianes, que ha tornat a casa seva, l'ex-Can Pistoles de la Rambla, amb un espectacle parit a l'Àfrica en què intervé un escultural grup de cinc joves ballarines de diferents zones d'Etiòpia. Cinc coreografies plenes de sensualitat i color i el Rubianes monologuista. Conec aquest singular còmic des del 1978 i he vist, després de la seva participació a l'Operació Ubú d'Els Joglars, tots i cada un dels seus espectacles en solitari. Des de Pay-Pay (Cúpula Venus) fins a aquest últim, La sonrisa etíope, passant per Ño i Rubianes solamente. El que he dit: geni i figura fins a la sepultura. Per cert: ¿per què no revela ara el president Pujol si va veure, convenientment camuflat, el corrosiu muntatge de Boadella sobre ell?
Els "ous" de Pepe apareixen puntualment des del seu primer xou monòleg i la COPE no falla en els últims. També sempre són motiu de la seva especial atenció Déu, la Verge i el Nen. Amb els primers l'actor fa tota mena de malabarismes de paraules i la imaginació es fa present, amb la corresponent alegria entre els entregats espectadors. Amb l'últim trio hi podem veure sempre un Rubianes entranyable.
Rubianes sap circular amb equilibri per la línia fronterera que separa el que ofèn i escandalitza del que és un mirada irònica i popular. Li agrada l'escatologia i l'humor negre i a l'escenari, sempre vestit tot de color fosc, és un paio francament sim- pàtic, que a més sap com ningú posar unes gotes de poesia i emoció en determinats moments. Ho fa a La sonrisa etíope i se't posa bé el cos.
Aquest gallec establert a Barcelona, que va provar la docència en un institut abans de dedicar-se a aquest ofici, és actualment una veu rebel, crítica, polèmica, actualitzada i molt divertida. Tinc la sospita que hi ha Rubianes per a una bona estona. Al Capitol té moments genials, com les imitacions d'animals (elefants, hienes, lleons, etcètera) i organitza jocs amb els espectadors. Per exemple: la història que explica sobre l'assetjament de lleons a Javier Sardà --desplaçat a Etiòpia per gravar amb ell un reportatge-- no té desperdici. Des de No hablaré en clase, espectacle de Dagoll Dagom sobre l'educació a l'escena franquista, fins avui han passat 30 anys. Un temps ben aprofitat --en tots els sentits-- per aquest actor i grandíssima persona.
Detall
Rubianes ha sabut trobar un espai propi i ha desenvolupat una manera de fer teatre del tot original. Des de Borrajo fins als últims apareguts, la galeria de còmics en solitari és bastant àmplia. Però tinc clar que fan falta actors, còmics, com Pepe, que sempre es fica on no el demanen, que oxigena el dia a dia. Des d'aquí, jo, que sóc un sentimental de cap a peus, li dono les gràcies pel que va fer a l'acabar la funció de l'estrena, amb el teatre del tot entregat. Perdonin: ell i jo sabem a què em refereixo. Els asseguro una cosa: si no existís Pepe Rubianes, ens l'hauríem d'inventar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada