www.elperiodico.cat
21 gener 2008
UN HOME D'ESCENA ÉS EL RESPONSABLE DEL TEATRO ESPAÑOL A MADRID PREPARA 'LAS TROYANAS' I 'DON GIOVANNI'.
Foto: DANNY CAMINAL
IMMA FERNÁNDEZ
BARCELONA
Torna a casa amb l’aclamada ‘Homebody Kabul’, obra que sacsejarà consciències des de dimecres al Romea.
--El visionari Tony Kushner va escriure l'obra el 1998, abans de l'11-S, i el món li ha donat la raó: el xoc de civilitzacions ha esclatat. ¿Què veurà el públic?
--Una crítica ferotge de tots els fonamentalismes; des dels occidentals, que han massacrat les cultures mil.lenàries orientals, fins als talibans. Cada personatge té les seves raons i pateix aquestes superestructures totalitàries i brutals del poder. Els espectadors que entren a l'obra en surten molt torbats; són conflictes que apel.len a l'emoció.
--Són tres hores de teatre per a la reflexió. S'inicia amb un llarg monòleg d'una hora de Vicky Peña, que opta al premi Max.
--Sense Vicky no hauria fet el muntatge. Ella és una mestressa de casa adinerada de Londres insatisfeta amb la seva vida. No s'entén ni amb el seu marit ni amb la seva problemàtica filla i decideix anar-se'n a Kabul, on desapareix. La seva família viatja allà per buscar-la.
--Ella escapa de la seva confortable bombolla, ¿creu que l'home del primer món ha perdut la brúixola, com constaten tantes obres i films?
--És clar. En una societat tan liberal, tan de mercat i espoliadora d'altres llocs, on el poder està cada vegada més desideologitzat pel capitalisme i els individus són bombardejats per necessitats espúries que fomenten la individualitat, el mecanicisme... Són els conflictes, el malestar a què ens aboca el món ultraliberal, el consumisme, la insolidaritat.
--En el repartiment hi ha actors del Marroc, Algèria i l'Iran. Confrontació cultural dins i fora d'escena. ¿Com ha estat l'experiència de treballar amb ells?
--Ens hem enriquit mútuament. Hem après molt els uns dels altres. Són actors molt oberts i disciplinats. Un d'ells no parlava ni una paraula de castellà, i segueix sense fer-ho fora de l'escenari, però interpreta el text de forma increïble.
--També va haver de fer classes lingüístiques Gloria Muñoz, que en aquesta obra aborda un monòleg en cinc idiomes, entre ells el paixtu i el dari.
--Encarna una afganesa bibliotecària molt culta, confinada a casa sota la dictadura del seu marit. Ho fa tan bé que alguns es creuen que és una actriu marroquina.
--L'obra acosta al públic la realitat afganesa, però aquí cada vegada ens allunyem més d'ells i som més racistes. ¿Hi veu alguna sortida?
--És la por a l'estrany. Això se soluciona amb bones condicions de vida per a tothom i canviant el concepte que vénen a prendre'ns el que és nostre. Però quan s'estableix la relació emigració, marginació, delin- qüència, és difícil. I després hi ha el que passa als seus països, els màrtirs que s'immolen. Si tinguessin la panxa més plena i un altre ensenyament, tindrien motius per no fer-ho.
--¿Vostè s'ha sentit alguna vegada immigrant a Madrid, on dirigeix el Teatro Español?
--No, jo sempre dic que un és del lloc en què està en el moment. Madrid és una ciutat molt pròxima a mi, hi he treballat molt, i no m'hi sento gens un estrany. Conec Madrid millor que molts madrilenys encara que alguns de dretes han dit que m'haurien de regalar una guia de la ciutat.
--¿Vostè es veu al capdavant del teatre municipal molt de temps?
--Estem parlant de renovar quatre anys, però no més. Un no s'ha de perpetuar en un càrrec públic; si no acaba per creure's que allò és seu. I pertany a tots.
21 gener 2008
UN HOME D'ESCENA ÉS EL RESPONSABLE DEL TEATRO ESPAÑOL A MADRID PREPARA 'LAS TROYANAS' I 'DON GIOVANNI'.
Foto: DANNY CAMINAL
IMMA FERNÁNDEZ
BARCELONA
Torna a casa amb l’aclamada ‘Homebody Kabul’, obra que sacsejarà consciències des de dimecres al Romea.
--El visionari Tony Kushner va escriure l'obra el 1998, abans de l'11-S, i el món li ha donat la raó: el xoc de civilitzacions ha esclatat. ¿Què veurà el públic?
--Una crítica ferotge de tots els fonamentalismes; des dels occidentals, que han massacrat les cultures mil.lenàries orientals, fins als talibans. Cada personatge té les seves raons i pateix aquestes superestructures totalitàries i brutals del poder. Els espectadors que entren a l'obra en surten molt torbats; són conflictes que apel.len a l'emoció.
--Són tres hores de teatre per a la reflexió. S'inicia amb un llarg monòleg d'una hora de Vicky Peña, que opta al premi Max.
--Sense Vicky no hauria fet el muntatge. Ella és una mestressa de casa adinerada de Londres insatisfeta amb la seva vida. No s'entén ni amb el seu marit ni amb la seva problemàtica filla i decideix anar-se'n a Kabul, on desapareix. La seva família viatja allà per buscar-la.
--Ella escapa de la seva confortable bombolla, ¿creu que l'home del primer món ha perdut la brúixola, com constaten tantes obres i films?
--És clar. En una societat tan liberal, tan de mercat i espoliadora d'altres llocs, on el poder està cada vegada més desideologitzat pel capitalisme i els individus són bombardejats per necessitats espúries que fomenten la individualitat, el mecanicisme... Són els conflictes, el malestar a què ens aboca el món ultraliberal, el consumisme, la insolidaritat.
--En el repartiment hi ha actors del Marroc, Algèria i l'Iran. Confrontació cultural dins i fora d'escena. ¿Com ha estat l'experiència de treballar amb ells?
--Ens hem enriquit mútuament. Hem après molt els uns dels altres. Són actors molt oberts i disciplinats. Un d'ells no parlava ni una paraula de castellà, i segueix sense fer-ho fora de l'escenari, però interpreta el text de forma increïble.
--També va haver de fer classes lingüístiques Gloria Muñoz, que en aquesta obra aborda un monòleg en cinc idiomes, entre ells el paixtu i el dari.
--Encarna una afganesa bibliotecària molt culta, confinada a casa sota la dictadura del seu marit. Ho fa tan bé que alguns es creuen que és una actriu marroquina.
--L'obra acosta al públic la realitat afganesa, però aquí cada vegada ens allunyem més d'ells i som més racistes. ¿Hi veu alguna sortida?
--És la por a l'estrany. Això se soluciona amb bones condicions de vida per a tothom i canviant el concepte que vénen a prendre'ns el que és nostre. Però quan s'estableix la relació emigració, marginació, delin- qüència, és difícil. I després hi ha el que passa als seus països, els màrtirs que s'immolen. Si tinguessin la panxa més plena i un altre ensenyament, tindrien motius per no fer-ho.
--¿Vostè s'ha sentit alguna vegada immigrant a Madrid, on dirigeix el Teatro Español?
--No, jo sempre dic que un és del lloc en què està en el moment. Madrid és una ciutat molt pròxima a mi, hi he treballat molt, i no m'hi sento gens un estrany. Conec Madrid millor que molts madrilenys encara que alguns de dretes han dit que m'haurien de regalar una guia de la ciutat.
--¿Vostè es veu al capdavant del teatre municipal molt de temps?
--Estem parlant de renovar quatre anys, però no més. Un no s'ha de perpetuar en un càrrec públic; si no acaba per creure's que allò és seu. I pertany a tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada