www.totmataro.cat
19 abril 2010
La producció ‘Nixon-Frost’ del Teatre Lliure omple i convenç al Monumental
Comas Soler
Quasi acabades les obres de millora que l’ajuntament està fent al seu teatre de la Riera, dissabte passat es va encetar la mini-temporada que hi haurà d’ara fins a l’estiu. Els honors de la represa els va tenir el muntatge ‘Nixon-Frost’, a càrrec de la companyia del Teatre Lliure, amb direcció del seu titular Àlex Rigola. Es tracta d’una peça de l’autor britànic Peter Morgan, conegut pels seus guions de cine i televisió, molts d’ells basats en casos reals, pels quals ha rebut nombroses distincions.‘Nixon-Frost’ va ser escrita inicialment per al teatre i es va estrenar amb gran èxit a Londres al 2006. Dos anys més tard Ron Howard la va fer pel•lícula.
Sobre la base d’uns fets esdevinguts l’any 1977, l’obra recrea la preparació i el procés de gravació d’una sèrie d’entrevistes entre l’expresident americà Richard Nixon, ja retirat de la vida pública i David Frost, un presentador estrella de la televisió anglesa en hores baixes, que pretén que el polític reconegui la seva culpa pel cas Watergate. Es tracta d’un combat delerós, de poder a poder, entre dos homes assistits pels seus equips. Per a l’exmandatari el triomf li pot permetre rentar-se la mala imatge i entronitzar-se com a pare de la pàtria. Per al periodista és l’oportunitat de reconquerir en el món mediàtic la posició avantatjosa que ha perdut.
Treball basat en les imatges
‘Nixon-Frost’ té un planteig cinematogràfic, amb molts canvis de localitzacions i un ritme ràpid quan l’acció se situa fora del plató televisiu. Per contra, i de manera oportuna, la dramatúrgia subratlla amb una extensiva dilació formal la gran quantitat de text de les entrevistes. Des que la va estrenar al setembre de l’any passat, Àlex Rigola ha representat l’obra en dos formats diferents, tots dos amb la utilització gairebé constant de recursos audiovisuals. Si en un cas compta amb un gran desplegament d’elements escenogràfics realistes, a la versió que es va oferir al Monumental –anomenada “unplugged”– les projeccions els substitueixen sense gens de detriment en el resultat. I és que la part superior de l’escenari queda convertida en una gran pantalla on de forma impecable es veuen totes les escenes de la filmació de què ens parla l’argument i sobretot els primers plans dels dos protagonistes, que estan obligats per tant no només a una dicció exigent del seu guió, sinó també a un treball intensiu i amplificat d’expressió i llenguatge no verbal.
Duel d’actors
Lluís Marco compon un Nixon fred, de discurs contundent, que només es fa proper quan li convé i que els plans curts ens mostren impassible i obsessiu fins que acaba desmuntant-se, com si fos inevitable, en un gir final. El Frost d’en Joan Carreras, en canvi, té un paper menys definit fins a arribar al moment en què pot clavar el cop definitiu a l’adversari i se sent vencedor. Un i altre se’n surten molt bé. La resta d’intèrprets juguen un paper secundari però igualment encertat. I cal assenyalar que estan sempre en escena i que són ells mateixos els que interpreten la música i mouen les càmeres que projecten les imatges a la gran pantalla.
Experiment
El muntatge té l’interès de la teatralització d’uns fets relativament recents i coneguts, servits amb un llenguatge visual, proper al cinema, del tot familiar per a l’espectador. Ofereix també l’al•licient d’experimentar amb els actors en primer pla i en directe. I al capdavall es constata com la pantalla acaba guanyant la partida, perquè els ulls del públic difícilment es mouen de la projecció i l’espectacle televisiu es menja el més pròpiament teatral.
