www.totmataro.cat
23 agost de 2010
‘Próspero sueña Julieta’, un divertiment servit amb molta traça però amb gens d’audiència
Comas Soler
Després del gran ‘Hamlet’ del lituà Oskaras Korsunovas que es va fer al Teatre Monumental i va anar a veure molt poca gent, la tercera proposta teatral de pagament del Festival Shakespeare d’aquest any va tornar a l’Hort del Campaner i va aplegar també una assistència molt escassa.
Tres en un
Es tractava de ‘Próspero sueña Julieta’ i va constituir la principal contribució contemporània a la programació del Festival. Aquest és un muntatge que reuneix tres textos diferents escrits per José Sanchis Sinisterra, un dels autors i directors més reconeguts del teatre espanyol dels últims decennis pel seu treball innovador i pel seu mestratge sobre tota una generació de joves dramaturgs. Les dues primeres parts de la representació són sengles monòlegs: ‘Mísero Próspero’ i ‘Julieta en la cripta’, creats respectivament l’any 1993 i el 2008. Un i altre personatges protagonistes, manllevats de ‘La tempesta’ i de ‘Romeo i Julieta’, conflueixen només a la tercera part. Aquesta, que és la que pròpiament dóna nom i relliga el conjunt de la funció, és fruit d’un encàrrec recent fet exprés per a poder compondre les tres parts com un espectacle unitari. Així es va estrenar fa dos mesos a Avilés, s'ha presentat també al Festival de Teatro Clásico de Almagro i la propera temporada farà estada al Teatro Español de Madrid.
Shakespeare en terreny de Beckett
‘Próspero sueña Julieta’ és doncs un exercici plural que Sanchis Sinisterra encara com un joc de literatura sobre literatura des de la seva privilegiada experiència de combinar tradició i contemporaneïtat, d’esbrinar els topalls de l’escriptura dramàtica o de perdre’s en els entrellats de la faula, de l’enigma i de la creació de personatges. En aquesta trilogia, a més, es recrea –i ho diu ell mateix– en l’artificialitat de transposar dues criatures del repertori canònic shakespearià a la desolació crepuscular de l’univers teatral de Samuel Beckett, el seu principal autor de referència. Però, vés per on, aquesta metàtesi no és cap infidelitat al dramaturg de Stratford. Al contrari. És prou conegut que gairebé tota la producció de Shakespeare està plena de dades argumentals, situacions i personatges agafats d’altres escriptors. I, recíprocament, que des de l’època elisabethiana fins avui dia les obres del bard han estat preses de referència per a mil i una reescriptures i adaptacions. Howard Barker, Stephen Berkoff, Bertolt Brecht, Howard Brenton, Edward Bond, Aimé Césaire, Eugène Ionesco, Bernard-Marie Koltès, Joe Orton o Arnold Wesker són alguns dels autors internacionalment famosos que ho han fet des de la modernitat. Per no parlar de Tom Stoppard, que en una de les seves recreacions ha utilitzat també un enfocament influenciat per Beckett. Es pot dir, per tant, que amb ‘Próspero sueña Julieta’ Sanchis Sinisterra no fa altra cosa que inserir-se en la més pura convenció d’arrel shakespeariana.
Qui somia a qui?
En el primer monòleg, Pròsper, el protagonista de ‘La tempesta’, és un home vell i sol, desposseït dels atributs màgics que li atorgaven poder. Ara es debat entre els records del passat, l'enyor de la filla estimada i la pròpia decadència física i mental. Enmig d’ecos de trons i d’onades, s’escarrassa per superar un temporal intern que és una lluita personal per salvar la seva dignitat. A la segona part veiem una Julieta que ha sobreviscut durant trenta anys a la cripta on va ser enterrada. Va fallar en el seu intent de suïcidi passional i ocupa el temps de mala gana en petites coses pràctiques i fent conversa amb les cendres de Romeo, amb qui se’n fum del seu arravatament amorós adolescent o dels enfrontaments de les famílies respectives. Finalment, aquests dos personatges fills de Shakespeare però situats més enllà del final de les seves obres de procedència, es troben. De seguida queda clar que vénen de dos móns diferents que s’ignoren. Per això es qüestionen mútuament fins que arriben a la conclusió que viuen en un somni. La pregunta és saber qui somia i qui és el somiat. O és que potser tots dos són producte del son d'un tercer?
Bona feina
En aquest caprici oníric que és ‘Próspero sueña Julieta’ tot està ben dosificat, començant pel text, que està hàbilment salpebrat de frases senceres del mateix Shakespeare com una picada d’ullet als espectadors que en coneixen les referències. En conjunt és un producte consistent, fruit de la destresa literària de Sanchis Sinisterra. S’hi veu el seu ofici en matèria de dramatúrgia i de llenguatge, sobretot per la manera com sona i flueix. En la interpretació, Hector Colomé fa un Prospero convincent, que col•loca bé cada frase, però és Clara Sanchis qui s'endu la palma amb una Julieta plena de registres, vivor i ironia. La direcció de María Ruiz és acurada. Sense massa complicacions escenogràfiques, els objectes d’attrezzo, la il•luminació i els subratllats sonors aconsegueixen crear l’ambient just per donar vida a un guió intel•ligent en què un i altre personatges acaben com dos espectres, donant-se la mà a la llum de la lluna. I és que com diu el mateix Sanchis Sinisterra, si posseeixen la voluntat i la paraula, existiran mentre puguin expressar-se dalt d’un escenari.
‘Próspero sueña Julieta’, de José Sanchis Sinisterra,
amb Héctor Colomé i Clara Sanchis.
Direcció de María Ruiz.
Hort del Campaner, 17 de juliol de 2010.
