Més de mil actors i actrius

Durant trenta anys de la representació dels Pastorets de Girona, més d'un miler de ciutadans s'han convertit en actors i actrius per donar vida als carismàtics personatges

Quan passes la rella damunt dels records –paraules de Salvador Espriu– de trenta anys de Nadal i de Pastorets a Girona, contemples el pas del temps que de manera imperceptible fa que el nen es torni home i l'adult, ancià. Des d'aquell llunyà any de 1980, quan el llavors director del Teatre Municipal Pere Codina –el mateix que seia darrere del papa, recentment, a la Sagrada Família– el cap de tramoia Pere Sala i l'immarcescible Salvador Donato ens vàrem conjurar per tornar a Girona les representacions dels Pastorets que sempre havien estat presents en la seva història i procurar donar-los continuïtat, disposant dels elements que procedien dels antics Pastorets de la Salle que havien deixat de representar-se, fins al Nadal actual, han passat trenta anys.
Nadal és una festa dolça i amarga al mateix temps, perquè, juntament amb l'alegria dels vius, hi ha records dels absents, tal i com enigmàticament escriu James Joyce en el paràgraf final de Dublinesos: “La seva ànima s'esvaní a poc a poc mentre sentia caure la neu calmosament per tot l'univers i en calmada caiguda, com el descens a la seva darrera fi, damunt de tots els vius i els morts”.
En el llibre La inauguració del Teatre Municipal de Girona 1860, presentat recentment, s'hi transcriu una carta de Miquel Rosés al seu fill datada del 20 de desembre del 1860. “Os deseo a todos las más felices pascuas, las que en esta Gerona se celebran con los pastorcillos, a cuyo efecto se hacen grandes preparativos para llamar la atención y lograr llenos completos”. Què s'ha fet d'aquells gironins dels dinou que preparaven la festa “amb grandes preparativos?” Sense oblidar tampoc en aquest capítol d'absents, l'autor primigeni dels Pastorets de Girona, mossèn Francesc Gay, rector de la Pinya, que a les primeries de l'any 1936 un grup d'incontrolats van “premiar l'esforç” del seu florit... assassinant-lo, deixant-lo mort i estès en un boscatge de la Garrotxa... També és una altra commemoració dolorosa i present, tota vegada que ara se'n compleixen 75 anys.
Així, junt al record de tants absents, hi ha l'esclat i l'alegria d'una gent jove que cada any malda per pujar dalt de l'escenari. Una allau de minyons i minyones que volen fer d'angelets –més de 30, enguany–, una nuvolada d'adolescents que salten i trinquen a les ordres de Llucifer i Satanàs –també més de 30– i els pastors i pastorets que treuen el cap per primera vegada a l'escenari, impressionats molts d'ells pel respecte que causa el Municipal.
Un càlcul senzill fa que resulti que durant aquests trenta anys han passat per aquell escenari més d'un miler de persones de totes les edats i condicions. A tots se'ls ha dit i ensenyat que no feien de “poble” ni tampoc de “comparses”, sinó que eren “actors o actrius” i que havien de vibrar i sentir amb la mateixa intensitat que els principals protagonistes. El resultat ha estat una implicació extraordinària en l'argument i en els moments màgics de l'obra.
Una empremta en l'esperit de cadascú que ha viscut aquesta experiència. No és estrany que al cap d'uns anys et trobis a l'andana d'un tren un rostre desconegut, madur, solcat per la vida, que et diu amb posat afable: “Vostè no em recordarà, segurament, però jo havia fet d'angelet....” És el Nadal de tota la vida.

publicat per
Joan Ribas
www.elpunt.cat
19 de desembre de 2010