A la platea del Nacional ens hi vam trobar, com a mínim, més d’una quinzena de mataronins. Tots hi havíem arribat per separat, cosa que pot voler dir dues coses: o que els mataronins consumim molta cultura o bé (i m’inclino més aviat per aquesta opció) que més d’un anàvem a veure algun amic dalt l’escenari. I és que a Mataró tenim un gran planter teatral.
L’obra, descrita com un dels èxits més rotunds de Broadway dels últims anys i guanyadora del premi Pulitzer l’any 2008, té un repartiment de tretze actors, dos dels quals (Albert Triola i Clara de Ramon) són mataronins que van fer els primers passos damunt dels escenaris amateurs de la nostra ciutat. Una flor, o dues en aquest cas, no fa estiu. Però és que ja fa anys que Mataró, amb una regularitat admirable, va regalant actors a l’escena catalana: des dels consagradíssims Jordi Bosch, Joan Pera o Boris Ruiz, fins als més recents Pep Plaza o Jordi Coll. I la llista podria continuar unes quantes línies més.
Jo, que no he nascut pas per fer teatre, veig molt complicat això de pujar dalt d’un escenari i ser capaç de comunicar alguna cosa, arribar a commoure algú. Això em fa pensar que arribar a tenir actors de primera fila formats a Mataró no deu haver estat fàcil ni deu ser-ho tampoc actualment. I suposo que aquest fet només s’explica per l’aposta forta pel teatre que s’ha fet de fa temps a la ciutat, tant des de l’administració com des de les entitats de teatre amateur.
I això indica que hi ha coses que s’estan fent bé, malgrat que sovint aquestes són les que menys es diuen.
Publicat per
Núria Radó i Trilla. Biòloga.
www.totmataro.cat
16 de desembre de 2010
