'El principi d'Arquimedes', de Miró Coromina, sedueix amb el
seu sòlid plantejament
Una reflexió més sobre els efectes que el dubte davant de
fets sospitosos però no provats provoca en l'ésser humà. A diferència de l'obra
de John Patrick Shanley que es representa al Poliorama i que tracta un tema
molt semblant, 'El principi d'Arquimedes', de Josep Maria Miró Coromina ('Gang,
Bang'), estrenada a la Sala Beckett, està més enganxada a la realitat d'avui i
planteja qüestions morals que ens intranquil·litzen.
Miró, també director del muntatge, juga magistralment amb la
construcció dramàtica per crear climes inquietants i pertorbadors. I ho fa amb
una sensibilitat i un domini dels temps absolutament aclaparadors. L'exposició
dels fets, fragmentats però tornats a enganxar perquè ningú perdi el fil, està
sempre plantejada amb agilitat i claredat. Es tracta que el públic tingui tots
els elements de judici que li brinda l'actuació dels personatges perquè al
final prengui partit en l'inquietant debat social que es planteja.
SOSPITES DE PEDOFÍLIA
L'autor situa l'obra en l'àmbit d'una piscina municipal. Tot
sembla anar bé fins que una nena creu que ha vist l'entrenador del grup
infantil de natació Cavallets de Mar (Rubén de Eguía) fer-li un petó a un nen.
La directora del centre (Roser Batalla) rep la queixa d'un grup de pares, que,
alertats per un cas de pedofília en un casal pròxim, sospiten del comportament
del monitor. Aquest defensa fermament la seva innocència, però la sentència ja
està dictada abans que ni tan sols tingui temps d'explicar-se públicament.
INTOLERÀNCIA
Els dubtes arriben fins a la directora i al seu amic i
company de treball (Albert Ausellé). El pare del nen (Santi Ricart) lidera la
intolerant actitud de les famílies que tenen els fills al club. El seu discurs
es mantindrà sempre enfrontat amb el del centre, que defensa l'entrenador. 'El
principi d'Arquimedes' no és una obra sobre la pedofília, sinó que apunta més
alt entrant de ple en la malaltissa psicosi social que ens envolta. Entre
altres coses, mostra com la por de perdre una determinada seguretat genera
violència.
El gran treball de tot el repartiment, especialment el d'un
subtil i ambigu Rubén d'Eguía, arrodoneix l'espectacle, un dels millors de
l'actual Grec.
publicat per
César López Rosell
foto : David Ruano
15 de juliol de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada