L’actriu estrena el monòleg ‘M.A.R.I.L.U.L.A’, una comèdia
que congela el somriure
publicat per
5 de setembre de 2014
Belén Ginart
foto : Mònica Glaenzel. / CÈLIA ATSET
L’enèsima reposició estiuenca a TV3 de la sèrie Plats bruts
(la tretzena, aquest cop amb l’audiència exhausta) ha enxampat l’actriu Mònica
Glaenzel, l’entranyable Emma, en plens assajos teatrals. La setmana vinent
estrena a La Seca el seu projecte més personal, el monòleg M.A.R.I.L.U.L.A., de
la dramaturga grega Lena Kitsopoulou, dirigit per Josep Maria Mestres.
L’espectacle, que arriba als escenaris catalans gràcies a la “passió” que ha
despertat en Glaenzel, és la història d’una dona en crisi en un país en crisi.
I ofereix el que per a la protagonista és la combinació ideal: “una barreja de
comèdia i substància”. Una peça carregada d’humor, sí, però amb un rerefons que
promet “congelar el somriure” de l’espectador.
“Sempre m’ha agradat estar al dia del que es fa en teatre
contemporani arreu”, explica Glaenzel en una pausa dels assajos. Buscant i
remenant per internet, va anar a parar a una autora inèdita aquí i molt poc
traduïda en general. La va conèixer per un text seu que s’havia fet a
Anglaterra i, estirant el fil, va anar a parar a l’obra que ara presenta:
“Només estava en grec, però en vaig trobar moltes referències i em va
fascinar”. Del text i l’autora (que serà present a l’estrena) la van captivar
dues coses: un llenguatge “brutal”, sense embuts i esquitxat d’acidesa, i la
seva contemporaneïtat, la implicació amb el que passa en la societat en què viu
la dramaturga. “A més, ella i jo tenim la mateixa edat”, explica Glaenzel.
L’actriu no havia fet mai un monòleg, així que el procés
creatiu es va iniciar amb un debat intern: es va plantejar si estava en un
moment de prou maduresa per afrontar-lo. Malgrat els dubtes, va aprendre a
confiar en les seves capacitats. “O més aviat el que vaig decidir és que sóc
una inconscient, i les ganes d’explicar la història passen per davant d’altres
consideracions. Però bé, la veritat és que ja porto més de vint anys en aquest
ofici i alguna cosa hi dec haver après”, confessa. Tot i això, sap que notarà
el canvi de registre: “Estic molt acostumada a treballar mirant uns altres
ulls, i ara aquests ulls seran el públic”.
Per tirar endavant un projecte tan personal, Glaenzel ha
teixit unes complicitats molt íntimes i s’ha envoltat de gent que la coneix i
l’estima. Des del director, el seu amic Josep Maria Mestres, als responsables
de l’escenografia i vestuari, que firmen respectivament els seus germans Max i
Bàrbara Glaenzel, passant per la productora i ajudant de direcció, Stéphanie
Derid. Fins i tot la directora de l’escola on estudia la seva filla hi ha
participat d’alguna manera: l’equip tenia dificultats per trobar un local
d’assaig en condicions i finalment els van permetre assajar a les
instal·lacions de l’escola, aprofitant la pausa estival.
Glaenzel està convençuda que aquest equip tan pròxim ha
sigut fonamental per aconseguir la materialització del projecte. “Amb el Josep
Maria havíem treballat junts fa molts anys i teníem ganes de repetir. Ens ho
estem passant molt bé, tot i que m’està fent treballar com una bèstia”,
confessa Glaenzel. “Amb els
meus germans ens entenem molt bé i a més són boníssims. Però feia deu
anys que no coincidíem tots tres en un espectacle”, continua.
És una proposta que la fa vibrar d’una manera especial i
que, d’una manera o altra, la retorna als orígens, quan compartia companyia i
productora amb els actors Joel Joan i Jordi Sánchez. “Quan accepto un projecte
ho faig perquè em ve de gust i m’hi implico a fons. Però trobava molt a faltar
participar en la tria de la peça, intervenir-hi des del principi. Aquesta obra
l’he triat per la necessitat brutal d’explicar la història, i quan passa això
hi ha un punt d’apassionament molt més elevat. Et poses més nerviós, però és
molt gratificant”. Tant és així que fins i tot ha intervingut en l’adaptació
del text. “L’autora ens va donar plena llibertat per utilitzar referències
nostres i ho hem treballat molt. Però és cert que en l’original hi ha un
component molt mediterrani, molt europeu, perfectament reconeixible”, conclou
la intèrpret, que confia que aquesta M.A.R.I.L.U.L.A. que se sent tan seva
empatitzi a fons amb el públic, i l’espectacle tingui vida molt més enllà de
les cinc setmanes a La Seca.
’M.A.R.I.L.U.L.A.’, de Lena Kitsopoulou. La Seca - Espai
Brossa (Barcelona). Fins al 21/10
Dir.: Josep Maria Mestres. Amb Mònica Glaenzel. Trad.: Joan Sellent. Adapt.: J.M.
Mestres, Joan Sellent i Mònica Glaenzel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada