publicat
per
http://www.elpuntavui.cat
8 de setembre de 2014
Jordi Bordes
foto : Un instant
d'‘Incògnito', dansa abstracta i propera alhora , ahir a la plaça Vella de
Terrassa amb Lali Ayguadé i Nicolas Ricchini. Foto: JUANMA RAMOS.
El Festival TNT congrega públic, companys d'escena i
programadors, en l'edició més completa
Aquest any el festival Terrassa Noves Tendències ha trencat
el motllo. La majoria de propostes es presenten en capses de mistos,
oportunitat de remoure intimitats per a privilegiats que viuen una experiència
quasi més vital que teatral. Però, per una altra banda, busquen una connexió
festiva amb Les Filles Föllen i el Rodafonio de Factoria Circular, i James
Thiérrée planteja un espectacle ambiciós amb coreografia d'elements
escenogràfics amenaçant cossos de ballarines que freguen l'accident. Les noves
tendències miren de trencar les formes. Avui i demà són les últimes
oportunitats (i molt puntuals) de celebrar aquest TNT. Cal que aquests
projectes tan pròxims al món quotidià, encara que a vegades amb unes formes ben
diverses, sumin més a les cartelleres d'arreu.
El micromón és el de La máquina de la soledad, que marca el
retorn dels elogiats Hnos. Oligor, del nou hit de butxaca de David Espinosa,
Molt soroll per a no res, que gosa fer les obres completes de Shakespeare en
menys d'una hora o l'Ârtica íntima de Ponten Pie, una peça contrastada des de
Tàrrega del 2013. A house in Asia (Grec 2014) manté la controvèrsia de qui és
botxí i qui és víctima amb soldadets i alhora ells mateixos, puntualment,
reprodueixen l'escena, trencant el codi. També de mida natural és
N.E.V.E.R.B.E.N.E.U.T.R.A.L, que no fa res més que ajuntar en un mateix espai i
temps les manifestacions de carrers. Siguin per protegir els gossos llebrers o
per reivindicar el treball dels majors de 50 anys, el dret a l'habitatge i la
denúncia del desnonament d'una llar que fa anys que s'ha anat pagant hipoteca.
O fent evident la valentia dels treballadors de Panrico de Santa Perpètua de
Mogoda. Hi ha més exemples. Ahir, recordaven els 5 anys de desaparició d'un
jove company al Vapor Ventalló. Una obra de teatre que, en realitat, és un
retall de vida i militància necessari. El teatre conjuga mirades comunes, les
conjura.
I al carrer, potser el més ancestral i el més abstracte.
Joan Català passeja i juga amb el seu tòtem amb el públic, moments abans que Lali
Ayguadé i Nicolas Ricchini ballin per abastar la forma i el sentit del cervell.
És una dansa per moments alegre i empàtica i, més tard, dolorosa i magnètica,
en duet o en solo. De fet,
plats freds i calents com el nou treball d'Atresbandes, Locus Amoenus. Un
espai de silencis i sorolls quotidians magnificats per narrar un moment
intranscendent, si no fos perquè es tracta dels instants abans d'un accident de
tren en què tots perdran la vida.
De tapats anaven els 15 minuts d'actuació de Juan José
Ballesta: El niño Miguel, un fenómeno de la naturaleza. Després de picar
l'ullet al guitarrista El Niño de las Tres Cuerdas, que va morir als 53 anys
ferit de mort per la droga, l'actor de cinema confessaria, amb una simpatia
generosa, com va aprendre guitarra, a la vora del foc al carrer amb els gitanos
i mirant (i aturant) vídeos de Paco de Lucía. Entre el públic, una “fan de
pòster”. L'actor, sol·lícit, diu que en vol fer un curtmetratge o un llarg,
d'aquest personatge. La mesura que creix i s'escurça a gust de l'autor. Com
aquest TNT explosivament interessant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada