publicat per
27 de febrer de 2015
Aída Pallarès. Barcelona.
Segons l’Evangeli de l’apòstol Joan, la verge Maria va viure
els últims anys de la seva vida a la ciutat d’Efes, a l’actual Turquia,
vigilada per deixebles del seu fill. Aquest és el context que l’irlandès Colm
Tóibín va triar per desenvolupar El testamento de María, un monòleg que
arribarà el proper 5 de març al Teatre Lliure de la mà d’Agustí Villaronga i
l’actriu Blanca Portillo.
Blanca Portillo és la Verge Maria a ‘El testamento de María’
de Colm Toibin
A més de suposar el debut en teatre del director de la
premiada Pa Negre, El testamento de María és una revisió audaç i humanitzadora
de la mare de Jesús, que Tóibín imagina com una dona de pagès, una mare
qualsevol, desesperada, plena d’odi, dolor i tendresa, després de la mort i
desaparició del seu fill. “El text ens descobreix que darrere d’aquesta icona
de la Verge, amb el seu cor travessat per punyals i la seva aurèola de
santedat, hi ha un ésser humà” diu el cineasta mallorquí.
Conscient que un dels deixebles de Jesús està escrivint
mentides sobre el que va succeir a Jerusalem, Maria pretén explicar la veritat
de tot plegat. Un repàs per la història explicada a la Bíblia des del punt de
vista d’una mare a la qual li han arrabassat i matat el seu únic fill. La Maria
de Tóibín no comprèn el canvi sobtat de Jesús, quan es va convertir en
predicador públic i creador de (presumptes) miracles. Per a ella, doncs, no hi
ha fill de Déu, només el seu nen que, tot i no entendre’l, no pot deixar
d’estimar.
“El més interessant d’El testamento de María és l’exploració
que fa del món d’una dona enfrontada a la pèrdua d’un fill per uns ideals (en
aquest cas religiosos). No difereix gaire del patiment de qualsevol mare
contemporània que veu com el seu fill és enviat a la guerra i torna cadàver”
explica Villaronga. L’encarregada de posar-se en la pell, i en l’ànima de la
Verge Maria és Blanca Portillo, que la temporada passada va sorprendre tothom
amb el seu Segismundo a La vida es sueño d’Helena Pimenta.
Portillo, que va lloar “la bellesa i el gran amor” que
desprèn el text, va admetre que hi ha qui es pot sentir ofès, tot i que no és
la intenció de l’obra. “Colm Tóibin humanitza a Maria i, a més, la fa pagana, i
això pot molestar els catòlics més fervents, que es neguen a acceptar altres
versions” advertia l’actriu. Potser perquè, com diu Agustí Villaronga, “Maria
de Natzaret ens dóna la paraula viva, la seva veritat. Ben diferent dels textos
evangèlics que elaboren els deixebles, i ens descobreix la dona que realment
és, no la dona que tota la humanitat ha volgut fer d’ella”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada