Art o compromís?

publicat per

www.totmataro.cat

15 abril 2015

Comas Soler

Amb ‘Prendre partit’ Josep Maria Pou suscita un dilema punyent

Un moment de 'Prendre Partit' diumenge al Monumental

Dels sis espectacles que s’hi inclouen, el de diumenge passat és segurament el que més bé quadra amb l’apel·latiu “Teatre i ètica” que dóna nom a la programació estable del Monumental per al trimestre actual. Aquesta és una constatació de la que en pot donar fe el nombrós públic que hi va assistir i que va quedar atrapat per la interrogació moral que planteja ‘Prendre partit’: la creació artística pot anar de bracet amb la barbàrie?

Es tracta d’una peça escrita pel dramaturg i guionista sud-africà Ronald Harwood i estrenada el 1995 a Londres amb direcció de Harold Pinter. Al cap de poc més d’un any,  ja es va poder veure a Catalunya, primer a Girona i després a Barcelona, en una posada en escena de Ferran Madico i amb l’actor mataroní Pere Anglas en un dels papers secundaris. La versió d’ara, que dirigeix i protagonitza Josep Maria Pou, es va presentar per primer cop a començaments de desembre passat al barceloní Teatre Goya. 

Contradiccions

‘Prendre partit’ es basa en fets reals. Situa l’acció en el sector americà de Berlín, acabada la Segona Guerra Mundial. El major Steve Arnold participa en les operacions de depuració dels col·laboracionistes amb el Tercer Reich i vol demostrar la culpabilitat de Wilhelm Furtwängler, un famosíssim i venerat director d’orquestra que va optar per quedar-se a Alemanya en lloc de fugir-ne, com havien fet molts artistes i intel·lectuals. Arnold no podrà provar la pertinença del músic al partit de Hitler i fins i tot constatarà que va ajudar activament a salvar d’altres col·legues jueus. Però això no el farà menys culpable, segons ell, perquè la seva continuïtat al capdavant  de la Filharmònica de Berlín el van fer còmplice i emblema de l’aparell de propaganda del règim genocida. Per contra, al llarg dels interrogatoris, el director invocarà la separació de l’art i la política i es defensarà de totes les acusacions afirmant que el seu amor al país i la seva devoció artística estaven per damunt de les atrocitats nazis. Aquesta posició, als ulls del militar americà, tindrà efectes d’evidència inculpatòria perquè ningú, ni l’artista més sublim, pot adduir el privilegi de consentir passivament la ignomínia o de defugir l’ineludible compromís d’humanitat envers les víctimes de l’holocaust.

Teatre ben fet

Amb aquest fil argumental l’obra esdevé un exponent més del tipus de propostes que caracteritzen Josep Maria Pou com a director i com a actor. De preferències anglosaxones, sempre parteix d’un bon text i el transposa a l’escena amb recursos i formalitats d’inclinació clàssica, mitjançant un treball ben cuidat, que va de dret i està fet amb gust. Lluny de vel·leïtats innovadores, el seu és un teatre comercial de qualitat escaient per arribar a públics amplis. De ‘Prendre partit’, doncs, es pot dir que és un muntatge acurat, amb una escenografia que evoca el clima de destrucció física i simbòlica apropiat perquè l’engranatge dramàtic funcioni amb precisió. Pou s’hi ha reservat el paper de Furtwängler, que dóna de manera continguda però persuasiva. Andrés Herrera fa un Steve Arnold molt més irascible per resultar l’antagonista idoni que la trama exigeix. La resta d’intèrprets componen també amb convicció els seus personatges. En conjunt, les dissertacions dialèctiques d’uns i altres fan que l’espectador hagi de considerar tots els punts de mira i tenir-los en compte per abordar els seus dilemes ètics sense maniqueisme.