dissabte, 11 de juliol de 2015

Cunillelàndia al TNC



publicat per
Oriol Puig Taulé.  
7 de juliol de 2015  

L’extinta companyia La reina de la Nit (Xavier Albertí, Lluïsa Cunillé, Josep Maria Miró, Montse Esteve, Oriol Genís, Lina Lambert i Xavier Pujolràs, entre d’altres) ha ressucitat i ocupat la Sala Petita. El carrer Franklin és Lluïsa Cunillé en estat pur. I Xavier Albertí en estat pur. I Lina Lambert en estat pur. (aquesta crítica té banda sonora)

Cunillelàndia va ser l’encertadíssim topònim inventat per Xavier Albertí, director coneixedor (i amador) del món de Lluïsa Cunillé, i l’únic capaç de radiografiar l’autora en quatre pàgines i de forma brillant en el pròleg de l’imprescindible volum Deu peces (Edicions 62, 2008). El creixement i evolució de la Cunillé dramaturga ha anat en paral·lel al creixement i evolució de l’Albertí director, i un equip de còmplices al seu voltant ha anat configurant els mons d’un i altre, creuant-se, separant-se i retrobant-se quan convenia. La Reina de la Nit va ser una companyia que, després dels èxits d’Albertí amb el mateix equip en espectacles de gènere “cabaret petardoliterari”, va aparèixer el 2008 amb la Sala Muntaner com a seu, Cunillé com a dramaturga, Albertí com a director i els intèrprets esmentats i d’altres com a companyia (recordem especialment Roberto G. Alonso o la gran María Hinojosa). La Reina de la Nit no va prosperar, però el seu esperit segueix present, apareixent i desapareixent com el fantasma de la Xirgu al Romea: ja sigui en una conferència de Xavier Albertí sobre Serafí Pitarra al TNC, ja sigui en un espectacle de cabaret de Roberto G. Alonso, o ja sigui en el cas que ens ocupa: El carrer Franklin, de Lluïsa Cunillé.


En aquesta ocasió podem dir que La Reina de la Nit meets Cunillelàndia, o viceversa, ara amb Josep Maria Miró a la direcció i Albertí com a actor. Amb una escenografia estupenda d’Enric Planas i un vestuari exquisit d’Albert Pascual (el look de l’activista és immillorable) El carrer Franklin és una farsa sobre els desnonaments i els perdedors de la nostra societat, entenent perdedors com aquells situats al marge, a l’exterior de les fronteres d’allò socialment, econòmica i sexual considerat “normal”. Xavier Albertí és un transvestit que ensenya cuplets i tangos amb el seu vell piano, casat amb un taxista optimista que creu haver trobat un bitllet guanyador de loteria (Xavier Pujolràs). Han estat desnonats, i totes les seves possessions han estat disposades a la vorera del carrer Franklin (amb molta gràcia i gust, tot s’ha de dir), en un acte d’impudícia que no sembla molestar-los en absolut. La veïna (una esplèndida Lina Lambert) també està caminant a la vora de l’abisme, econòmicament parlant, i tot i ser anglesa i neboda de Margaret Thatcher el seu patrimoni més preuat és una perruca rossa que ben bé li podria haver regalat un transvestit de la Bodega Bohemia, als anys setanta. Montse Esteve (nota al marge: volem més Montse Esteve als nostres escenaris) és la cunyada, activista enganxada a un megàfon d’una ONG a la qual només pertany ella i que es comunica amb el seu difunt pare per telèfon. I Oriol Genís és el banquer, un governador del Banc d’Espanya amb la bandereta de Suïssa a la butxaca interior de l’americana, amb moltes coses per amagar i amb veu de tenor italià. L’argument, per si no s’ho havien imaginat, és el de menys, i les situacions se succeeixen amb ritme gràcies a una encertada direcció de Josep Maria Miró, a la qual només trobem a faltar (encara) una mica més d’humor i gamberrisme. Així com el moviment escènic (Roberto G. Alonso), els jocs visuals i les transicions són imaginatives i funcionen molt bé, creiem que el to general de la direcció potser es troba en un registre massa solemne. És com si Miró es prengués el text més seriosament que la pròpia autora, i això crea alguns moments un xic desconcertants, a nivell de posada en escena. Xavier Albertí i Lina Lambert són els dos intèrprets que surten més ben parats del muntatge: per la rodonesa del personatge i una interpretació compromesa, en el cas del primer, i per l’aplicació exquisida del less is more que fa Lambert (cosa que podria semblar contradictòria, tractant-se d’una farsa) seguint aquella premissa tan british de “no face, only lips” i creant un personatge memorable. Recordarem la seva versió del Downtown de Petula Clark, n’estem segurs. Recordarem Oriol Genís (com sempre fem) i el final brillant del seu personatge. I recordarem alguns dels acudits del text de Cunillé. Potser d’aquí un temps aquest text l’haurem oblidat, però el muntatge costarà més que ens marxi del cap. La Reina de la Nit al país de Cunillelàndia no és d’aquestes coses que s’obliden tan fàcilment.

ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina: