diumenge, 27 de març de 2016

Don Joan en un hotel de Platja d’Aro



Publicat per
Santi Fondevila
Els actors Manel Sans i Julio Manrique a Don Joan. / FELIPE MENA

Crítica de l'obre 'Don Joan', dirigida al TNC per David Selvas i protagonitzada per Julio Manrique

Don Joan o el festí de pedra de Molière és una comèdia moralista per més que el personatge desafiï Déu i totes les regles socials i per més que es revesteixi de galanteria i d’habilitat dialèctica. Don Joan és un personatge polièdric entre la barra i el nihilisme, que objectivament ni treballa ni estudia, que viu de la teta dels pares i que, per ser qui és, pensa que pot fer el que li plagui en nom d’una llibertat individual que amaga un cinisme hiperbòlic i una immaduresa de divan de psicòleg.

I així és exactament el Don Joan de  Julio Manrique en la gens solemne adaptació mancomunada que n’han fet David Selvas, Cristina Genebat, Sergi Pompermayer i Sandra Monclús, i que sota la direcció de David Selvas es podrà veure a la Sala Petita del TNC fins al 24 d’abril.

Un gall de discoteca

Aquest Don Joan és una versió vulgaritzadora que conserva bona part del text original, sobretot pel que fa als magnífics monòlegs, però que suprimeix o altera els diàlegs introduint-hi expressions col·loquials molt d’ara que, sens dubte, s’acoblen i validen l’opció de situar l’obra al menjador d’un gran hotel més o menys contemporani (totèmica escenografia realista de Max Glaenzel) on Déu, el contrincant, no pinta res.

Aquest Don Joan és un gall de discoteca de la Costa Brava que lliga amb cambreres, un follador obsessiu sense refinament ni grandesa però simpàtic i amb encant. I aquí el tenim, fugint dels seus gendres i perseguint la recepcionista Maturini i la cambrera Carlota com un personatge de les pel·lícules de Mariano Ozores, mentre beu el que hi hagi, refusa la seva despietada Elvira i xerra amb Sganarelle.

De fet, Don Joan és una obra de dos personatges a la mateixa alçada, i el duo de Julio Manrique i Manel Sans (entranyable Pep Consciències, encara que en alguns moments una mica tieta) funciona a la perfecció, sobretot en els tres primers actes, en què la comèdia lleugera i frívola s’imposa sense embuts, amb gags que busquen i troben el riure dels espectadors.

L’entrada de Don Lluís (magnífic Lluís Marco), el pare de Don Joan, suposa una inflexió cap a una certa negror de la funció, que el director David Selvas manega amb menys habilitat. Hi ha solucions de caràcter cinematogràfic que no acaben de funcionar, al nostre entendre, perquè l’acció s’imposa a la paraula i margina les expressions dels actors alhora que en minva la necessària tensió dramàtica.


L’espectacle té una factura de producció i una modernitat que recorden la interessant Trilogia dels diners de La Brutal i aquell reeixit Timó d’Atenes que Manrique i Selvas van fer a la Biblioteca. Vaja, un estil que es va definint.

ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina: