Publicat per
Santi Fondevila
Els actors Manel Sans i Julio Manrique a Don
Joan. / FELIPE MENA
Crítica de l'obre 'Don Joan', dirigida al TNC
per David Selvas i protagonitzada per Julio Manrique
Don Joan o el festí de pedra de Molière és una
comèdia moralista per més que el personatge desafiï Déu i totes les regles
socials i per més que es revesteixi de galanteria i d’habilitat dialèctica. Don
Joan és un personatge polièdric entre la barra i el nihilisme, que
objectivament ni treballa ni estudia, que viu de la teta dels pares i que, per
ser qui és, pensa que pot fer el que li plagui en nom d’una llibertat
individual que amaga un cinisme hiperbòlic i una immaduresa de divan de
psicòleg.
I així és exactament el Don Joan de Julio Manrique en la gens solemne adaptació
mancomunada que n’han fet David Selvas, Cristina Genebat, Sergi Pompermayer i
Sandra Monclús, i que sota la direcció de David Selvas es podrà veure a la Sala
Petita del TNC fins al 24 d’abril.
Un gall de discoteca
Aquest Don Joan és una versió vulgaritzadora
que conserva bona part del text original, sobretot pel que fa als magnífics
monòlegs, però que suprimeix o altera els diàlegs introduint-hi expressions
col·loquials molt d’ara que, sens dubte, s’acoblen i validen l’opció de situar
l’obra al menjador d’un gran hotel més o menys contemporani (totèmica
escenografia realista de Max Glaenzel) on Déu, el contrincant, no pinta res.
Aquest Don Joan és un gall de discoteca de la
Costa Brava que lliga amb cambreres, un follador obsessiu sense refinament ni
grandesa però simpàtic i amb encant. I aquí el tenim, fugint dels seus gendres
i perseguint la recepcionista Maturini i la cambrera Carlota com un personatge
de les pel·lícules de Mariano Ozores, mentre beu el que hi hagi, refusa la seva
despietada Elvira i xerra amb Sganarelle.
De fet, Don Joan és una obra de dos
personatges a la mateixa alçada, i el duo de Julio Manrique i Manel Sans
(entranyable Pep Consciències, encara que en alguns moments una mica tieta)
funciona a la perfecció, sobretot en els tres primers actes, en què la comèdia
lleugera i frívola s’imposa sense embuts, amb gags que busquen i troben el
riure dels espectadors.
L’entrada de Don Lluís (magnífic Lluís Marco),
el pare de Don Joan, suposa una inflexió cap a una certa negror de la funció,
que el director David Selvas manega amb menys habilitat. Hi ha solucions de
caràcter cinematogràfic que no acaben de funcionar, al nostre entendre, perquè
l’acció s’imposa a la paraula i margina les expressions dels actors alhora que
en minva la necessària tensió dramàtica.
L’espectacle té una factura de producció i una
modernitat que recorden la interessant Trilogia dels diners de La Brutal i
aquell reeixit Timó d’Atenes que Manrique i Selvas van fer a la Biblioteca.
Vaja, un estil que es va definint.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada