La directora argentina adapta un conte de María Fasce a 'El mar'
Gabriela Izcovich, dilluns passat a la Sala Beckett. Foto: GUILLERMO MOLINER
ELENA HEVIA
BARCELONA
Gabriela Izcovich se sent a la Beckett com al seu Buenos Aires natal, on sales alternatives com aquesta, unes 150, marquen la vitalitat teatral de la ciutat portenya. Izcovich va venir a Barcelona --i a la Beckett-- el 1996, quan se celebrava la Tardor Pinter. I quatre anys més tard la directora i intèrpret va estar acompanyada pel gran Javier Daulte. De la primera visita d'Izcovich data l'amistat que va establir amb l'actriu Lina Lambert: "Sempre vaig voler treballar amb ella", afirma. Aquell desig es fa ara realitat, altra vegada a la Beckett, amb El mar, adaptació d'un relat de l'escriptora argentina, resident a Barcelona, María Fasce. L'obra estarà a la sala fins al 5 de febrer.Izcovich elegeix en molt rares ocasions una obra escrita originalment per ser portada a escena. Els seus muntatges, adaptacions de novel.les (curiosament totes d'Anagrama), es tradueixen en èxits: Intimidad i Cuando la noche comienza, de Hanif Kureishi; Terapia, de David Lodge, o la primavera que ve La venda, de Siri Hustvedt (per a més dades, esposa de Paul Auster).
DUES PARELLES EN CRISI
L'adaptació d'El mar (conte inclòs al llibre La felicidad de las mujeres) es va estrenar al Teatre Nacional Cervantes amb el mateix repartiment que ara ve a Barcelona, que és el següent: Lina Lambert (ara acabada de sortir del PPP de Xavier Albertí), Gabriela Izcovich (que sol dirigir i interpretar els seus espectacles), Alfredo Martín i Marcelo Mariño. Formen dues parelles en crisi que fan bona la frase, versió de la de Tolstoi, segons la qual "totes les parelles felices s'assemblen i les infelices ho són cada una a la seva manera".Així, Lambert (que interpreta una catalana que viu a Buenos Aires) i Mariño viuen una relació conflictiva marcada per un problema físic d'ella. "Que clarament és una manifestació psicosomàtica --diu Lambert del seu personatge--, cosa que fa que el seu company la defugi primer i la busqui després". Els altres, Izcovich i Martín, "construeixen el seu conflicte a través de l'absència d'un tercer", segons explica la directora. La dificultat en les relacions és una de les obsessions d'Izcovich i com a tal s'acostuma a filtrar en els seus treballs: "Sóc una de les poques argentines que no s'analitza, i per compensar poso les meves pors i les meves gratificacions en els meus muntatges". Tot plegat amanit en el millor estil Pinter.
Noticia publicada a la pàgina 66 de l'edició de 27/1/2006 de El Periódico - edició impresa Per veure la pàgina completa, descarregui l'arxiu en format PDF
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada