14 de novembre de 2007
"En el teatre, la mentida ben explicada sempre funciona"
Daniel Veronese és director i dramaturg argentí i porta al Teatre Lliure la seva espaterrant 'Un hombre que se ahoga', versió lliure de 'Les tres germanes
Andreu Gomila
Barcelona
Un hombre que se ahoga va ser un dels èxits del festival Temporada Alta de l’any passat. Es va veure només un dia a Girona, a on fa unes setmanes van programar Espía a una mujer que se mata, la segona part del projecte Txékhov de Daniel Veronese. Aquesta última versionava l’Oncle Vània i la que demà entra al Teatre Lliure durant tres setmanes s’acosta lliurement a Les tres germanes. L’argentí Veronese és, sense cap dubte, un dels directors i autors més especials del món.
Què hi ha de Txékhov i ‘Les tres germanes’ en aquest ‘Un hombre que se ahoga’?
La frase “Un home que s’ofega espia una dona que es mata”, que vaig llegir fa molts anys, m’ha acompanyat des d’aleshores per la seva contundència contradictòria, poètica. Revela l’esperança en una vida millor. I Txékhov està construït a partir d’aquestes imatges, aquesta frase, en el desig d’un futur alliberador que ha d’arribar. La vida és això, el desig d’això, no del futur, sinó del desig d’un futur millor... Hem introduït canvis que tenen més a veure amb el relat escènic que amb cap altra cosa. Hi ha un cert realisme, tot sabent que estem fent teatre i que en el teatre la mentida ben explicada sempre funciona.
Però vostè canvia el sexe de tots els personatges.
No va ser un plantejament a priori, sinó que va sorgir en el decurs dels assajos. Va passar que quan vaig convocar els actors per fer un Txékhov, que era la meva idea, em vaig adonar que no podia formar cap repartiment. Amés, les dones eren més grans que els homes. Sé que el canvi produeix alguna cosa en la platea, però això desapareix així que l’espectador s’endinsa en el drama de la família... Els textos clàssics escrits per a dones són totalment aplicables als homes: el desig de felicitat, d’un futur millor, és universal. El que no podia fer era canviar els noms als personatges. Els noms de Maixa, Olga i Irina són emblemàtics i canviar-los hauria estat un salt més perillós que canviar-los el sexe.
Les germanes se’n van a Moscou?
Se’n van al Japó.
També simplifica l’escenografia.
No n’hi ha. Gairebé no n’hi ha. Els actors, a més, estan sempre en escena.
Verxinin, un dels personatges, diu en un moment que tot el que ara ens resulta molt seriós, a la llarga serà oblidat. S’ha agafat a aquesta premissa?
Sempre he sentit que les solucions més simples són les més profundes. Per desgràcia, en el teatre tendim a crear mons complexos que dificulten la comunicació amb l’espectador.
Txékhov, vist des d’ara, sembla un autor argentí. S’hi ha endinsat per això?
He triat Txékhov perquè escriu millor que jo.
Aquesta resposta té trampa.
Conec poc Rússia. Però hi ha un sentiment rus, potser també polonès, que s’assembla molt a l’argentí: sempre podem estar pitjor. El tango és una queixa. La connexió és molt gran. Txékhov té una teatralitat tan subtil: sense grans idees, et posa al davant els mecanismes essencials que mouen la vida. Parla de temes profunds sense anomenar-los. Hi ha una frase a l’Oncle Vània que és brutal. “L’home destrueix allò que no és capaç de construir”. I és veritat.
Aquesta obra va ser construïda en les hores lliures dels actors. Ara volta pel millors teatres.
Estem avesats a viatjar. Però el que més em preocupa és com rep el públic l’espectacle, no pels euros que té aquest teatre o l’altre.
Per cert, no li han ofert encara dirigir cap teatre a Barcelona?
No vull ser funcionari. Només vull fer teatre.
"En el teatre, la mentida ben explicada sempre funciona"
Daniel Veronese és director i dramaturg argentí i porta al Teatre Lliure la seva espaterrant 'Un hombre que se ahoga', versió lliure de 'Les tres germanes
Andreu Gomila
Barcelona
Un hombre que se ahoga va ser un dels èxits del festival Temporada Alta de l’any passat. Es va veure només un dia a Girona, a on fa unes setmanes van programar Espía a una mujer que se mata, la segona part del projecte Txékhov de Daniel Veronese. Aquesta última versionava l’Oncle Vània i la que demà entra al Teatre Lliure durant tres setmanes s’acosta lliurement a Les tres germanes. L’argentí Veronese és, sense cap dubte, un dels directors i autors més especials del món.
Què hi ha de Txékhov i ‘Les tres germanes’ en aquest ‘Un hombre que se ahoga’?
La frase “Un home que s’ofega espia una dona que es mata”, que vaig llegir fa molts anys, m’ha acompanyat des d’aleshores per la seva contundència contradictòria, poètica. Revela l’esperança en una vida millor. I Txékhov està construït a partir d’aquestes imatges, aquesta frase, en el desig d’un futur alliberador que ha d’arribar. La vida és això, el desig d’això, no del futur, sinó del desig d’un futur millor... Hem introduït canvis que tenen més a veure amb el relat escènic que amb cap altra cosa. Hi ha un cert realisme, tot sabent que estem fent teatre i que en el teatre la mentida ben explicada sempre funciona.
Però vostè canvia el sexe de tots els personatges.
No va ser un plantejament a priori, sinó que va sorgir en el decurs dels assajos. Va passar que quan vaig convocar els actors per fer un Txékhov, que era la meva idea, em vaig adonar que no podia formar cap repartiment. Amés, les dones eren més grans que els homes. Sé que el canvi produeix alguna cosa en la platea, però això desapareix així que l’espectador s’endinsa en el drama de la família... Els textos clàssics escrits per a dones són totalment aplicables als homes: el desig de felicitat, d’un futur millor, és universal. El que no podia fer era canviar els noms als personatges. Els noms de Maixa, Olga i Irina són emblemàtics i canviar-los hauria estat un salt més perillós que canviar-los el sexe.
Les germanes se’n van a Moscou?
Se’n van al Japó.
També simplifica l’escenografia.
No n’hi ha. Gairebé no n’hi ha. Els actors, a més, estan sempre en escena.
Verxinin, un dels personatges, diu en un moment que tot el que ara ens resulta molt seriós, a la llarga serà oblidat. S’ha agafat a aquesta premissa?
Sempre he sentit que les solucions més simples són les més profundes. Per desgràcia, en el teatre tendim a crear mons complexos que dificulten la comunicació amb l’espectador.
Txékhov, vist des d’ara, sembla un autor argentí. S’hi ha endinsat per això?
He triat Txékhov perquè escriu millor que jo.
Aquesta resposta té trampa.
Conec poc Rússia. Però hi ha un sentiment rus, potser també polonès, que s’assembla molt a l’argentí: sempre podem estar pitjor. El tango és una queixa. La connexió és molt gran. Txékhov té una teatralitat tan subtil: sense grans idees, et posa al davant els mecanismes essencials que mouen la vida. Parla de temes profunds sense anomenar-los. Hi ha una frase a l’Oncle Vània que és brutal. “L’home destrueix allò que no és capaç de construir”. I és veritat.
Aquesta obra va ser construïda en les hores lliures dels actors. Ara volta pel millors teatres.
Estem avesats a viatjar. Però el que més em preocupa és com rep el públic l’espectacle, no pels euros que té aquest teatre o l’altre.
Per cert, no li han ofert encara dirigir cap teatre a Barcelona?
No vull ser funcionari. Només vull fer teatre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada