www.elperiodico.cat
31 octubre de 2008
• L'actor supera a la Villarroel el repte d'interpretar el transvestit Von Mahlsdorf a 'Jo sóc la meva dona'
Joel Joan, transvestit.
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA
El Joel Joan més camaleònic s'enfronta al seu desafiament més important a La Villarroel. Amb Jo sóc la meva dona, recreació de la història del transvestit alemany Charlotte von Mahlsdorf, l'actor canvia el seu habitual registre per donar vida, enfundat en un vestit de dona, al personatge central de l'obra de Doug Wright i 14 més. Un gran esforç per a un sol intèrpret, que no es limita als girs plantejats per l'excel.lent direcció de Marta Angelat, sinó que l'obliga a una immersió en l'univers de "la persona més excèntrica i singular que ha parit la guerra freda", com la defineix John Marks, un dels personatges d'aquest suggerent monòleg.
De tan al.lucinant com és la vida de Charlotte, nascuda Lothar Berfelde, sembla increïble. Va sobreviure a un pare dèspota, que volia convertir l'efeminat nen en soldat al servei del nacionalsocialisme, i a qui va haver de matar, als 16 anys, en defensa pròpia. Va burlar la persecució de les SS, primer, i de la Stasi, policia política de la RDA, després, i es va convertir en salvadora d'objectes quotidians que nazis i estalinistes consideraven decadents per conservar-los al seu Museu Gründerzeit com a testimoni de temps viscuts.
TEMOR A LA VEU AFLAUTADA
Tot el pes d'aquest recorregut vital i el de les terribles circumstàncies que l'envoltaven fins a arribar a la mort de Charlotte a Suècia, on s'havia refugiat per fugir de les agressions homòfobes al seu país, cau sobre Joel Joan i els personatges que porta a sobre. La inquietud dominant a la sala quan l'intèrpret apareix en escena amb un look de dona anys 20 i canvia la seva veu natural per la impostada femenina amb accent estranger no s'atura fins que l'espectador entra en el joc dramàtic i en l'entorn d'interlocutors creat per Wright.
El temor que la veu aflautada s'eternitzi desapareix i a mesura que el públic es fica de ple en el personatge i s'oblida de l'actor televisiu i teatral creix la intensitat del muntatge. Joel Joan també se sent més segur a mesura que avança la funció i apareix en tota la seva dimensió el color i l'extrema delicadesa d'aquest personatge ple de clarobscurs.
Part del mèrit de la funció està en la sàvia utilització dels recursos escenogràfics. Vells gramòfons, rellotges de cucut i altres estris que ens remeten a l'època es converteixen en elements essencials per explicar l'obra. La descripció dels objectes rescatats per Charlotte guardats en una caixa serveix per reforçar el fil narratiu.
I, és clar, hi ha el treball de l'actor, tota una creació, recolzada en un text excel.lent. El millor és aquesta capacitat de transmetre la naturalitat d'un personatge que no té res de grotesc i que desborda feminitat i dramàtica ironia. Joan s'imposa i ajuda a reviure una història al.lucinant, però tan real com la vida mateixa durant la guerra freda.
31 octubre de 2008
• L'actor supera a la Villarroel el repte d'interpretar el transvestit Von Mahlsdorf a 'Jo sóc la meva dona'
Joel Joan, transvestit.
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA
El Joel Joan més camaleònic s'enfronta al seu desafiament més important a La Villarroel. Amb Jo sóc la meva dona, recreació de la història del transvestit alemany Charlotte von Mahlsdorf, l'actor canvia el seu habitual registre per donar vida, enfundat en un vestit de dona, al personatge central de l'obra de Doug Wright i 14 més. Un gran esforç per a un sol intèrpret, que no es limita als girs plantejats per l'excel.lent direcció de Marta Angelat, sinó que l'obliga a una immersió en l'univers de "la persona més excèntrica i singular que ha parit la guerra freda", com la defineix John Marks, un dels personatges d'aquest suggerent monòleg.
De tan al.lucinant com és la vida de Charlotte, nascuda Lothar Berfelde, sembla increïble. Va sobreviure a un pare dèspota, que volia convertir l'efeminat nen en soldat al servei del nacionalsocialisme, i a qui va haver de matar, als 16 anys, en defensa pròpia. Va burlar la persecució de les SS, primer, i de la Stasi, policia política de la RDA, després, i es va convertir en salvadora d'objectes quotidians que nazis i estalinistes consideraven decadents per conservar-los al seu Museu Gründerzeit com a testimoni de temps viscuts.
TEMOR A LA VEU AFLAUTADA
Tot el pes d'aquest recorregut vital i el de les terribles circumstàncies que l'envoltaven fins a arribar a la mort de Charlotte a Suècia, on s'havia refugiat per fugir de les agressions homòfobes al seu país, cau sobre Joel Joan i els personatges que porta a sobre. La inquietud dominant a la sala quan l'intèrpret apareix en escena amb un look de dona anys 20 i canvia la seva veu natural per la impostada femenina amb accent estranger no s'atura fins que l'espectador entra en el joc dramàtic i en l'entorn d'interlocutors creat per Wright.
El temor que la veu aflautada s'eternitzi desapareix i a mesura que el públic es fica de ple en el personatge i s'oblida de l'actor televisiu i teatral creix la intensitat del muntatge. Joel Joan també se sent més segur a mesura que avança la funció i apareix en tota la seva dimensió el color i l'extrema delicadesa d'aquest personatge ple de clarobscurs.
Part del mèrit de la funció està en la sàvia utilització dels recursos escenogràfics. Vells gramòfons, rellotges de cucut i altres estris que ens remeten a l'època es converteixen en elements essencials per explicar l'obra. La descripció dels objectes rescatats per Charlotte guardats en una caixa serveix per reforçar el fil narratiu.
I, és clar, hi ha el treball de l'actor, tota una creació, recolzada en un text excel.lent. El millor és aquesta capacitat de transmetre la naturalitat d'un personatge que no té res de grotesc i que desborda feminitat i dramàtica ironia. Joan s'imposa i ajuda a reviure una història al.lucinant, però tan real com la vida mateixa durant la guerra freda.
