www.avui.cat
28 abril de 2010
ANDREU GOMILA
Borràs i Albet al ball final que tanca 'Dictadura-Transició-Democràcia'
ROS RIBAS
Poques vegades, en un teatre, s'han dit i demostrat tantes coses en 25 minuts com passa en aquests moments amb l'última part de l'exitós Dictadura-Transició-Democràcia, en cartell al Teatre Lliure i ple cada nit. Damunt l'escenari, hi ha dos nois, Nao Albet i Marcel Borràs, que protagonitzen i han concebut el 25% d'aquest espectacle. És el tercer que fan plegats, després de Guns, childs and videogames (2009) i Teenager experience: Straithen con Freighten (2008), i el primer en què aborden un muntatge de manera clàssica, tot i que són tan provocatius com abans.
"Sempre ens agrada provocar, portar les coses fins a l'extrem, i no només en l'àmbit polític [en l'obra, emmarcada el 1989, parlen d'ETA i el País Basc], sinó també en el sentimental. I ho fem perquè al públic l'afecta més", diu Albet. Borràs creu que la provocació escènica és necessària i que un cert conformisme domina l'escena catalana. Això sí, perquè no se'n treguin conclusions forassenyades, matisa que no han aterrat com dos meteorits al món del teatre "per tocar els collons". El que volen és emocionar i parlen de l'"ànima" de l'espectacle, dels personatges, com si s'haguessin empassat l'obra completa de Peter Brook.
La naturalitat amb què es mouen damunt l'escenari demostra un talent innat. Tant Borràs com Albet es consideren creadors purs, en el sentit que no saben si continuaran fent teatre, cinema o televisió. Sí que saben que els agradaria guanyar-se la vida amb això i que prefereixen la direcció, fins i tot concebre els espectacles de dalt a baix, des de l'escriptura fins a la interpretació. No debades, citen com a referents les obres de l'argentí Daniel Veronese -que, per cert, porta avui al Lliure l'obra Todos los grandes gobiernos han evitado el teatro íntimo-, per la veritat de les seves posades en escena, i les de la companyia madrilenya Animalario, de la qual destaquen els accents i la manera com matisen els personatges.
D'altra banda, tenen una excel•lent formació artística per tenir només 20 anys. Ho han demostrat a la part democràtica de la peça historicista del Lliure, que els plantejava un problema: haver de crear una mena de muntatge que havien fet com a actors, però no com a creadors. Van portar a terme una petita recerca històrica, van escriure els diàlegs i van traduir-los al llenguatge escènic. Fins ara havien treballat, sobretot, a partir d'improvisacions. I, segons la crítica, són els que millor se'n surten de l'experiment engegat pel Lliure, que ha demanat a quatre equips de dramaturgs i/o directors -a més d'Albet i Borràs, en el projecte també hi estan implicats Lluïsa Cunillé, Xavier Albertí, Roger Bernat i Jordi Casanovas- una petita peça sobre l'any en què van néixer.
"Vam voler comprometre'ns amb una història i viure-la amb la màxima intensitat, veritat i emoció. Una història totalment inventada que, un cop la interpretes, ja és real: vols que el públic se la cregui", indica Borràs. Potser per això els agraden actors tan camaleònics i totterreny com Robert De Niro, Philip Seymour Hoffman o Alfred Molina, i directors tan controvertits i punyents com Michael Haneke o Quentin Tarantino.
Escena impossible?
Tots dos són conscients que el seu policia, racista i maleducat, és estereotipat. Tanmateix, no és tan irreal com alguns pretenen. La seva escena pot semblar impossible, però tampoc no ho és quan la interpreten, ja que fan servir els mecanismes teatrals de manera magistral: creen punts d'atenció temàtics, van descabdellant la trama a poc a poc i arriben al clímax en el moment just, per després buidar l'escena brillantment, tenint en compte que es tracta d'una obra política. En el fons, parlen d'un amor impossible. I provoquen, sí. "Són atrevits, aquests nois", deia el públic de l'estrena, setmanes enrere. "Has de vigilar fins a quin punt pots tocar els collons, perquè també se't poden treure de sobre", admet Albet. Saben, en el fons, que en aquest país no és fàcil dir coses que molestin i, com Camus, que l'única possibilitat de fer front a l'absurd de la vida (del teatre) és la revolta.
