Anna Lizaran pot amb tot

L’actriu i Alícia Pérez salven la previsible ‘Dues dones que ballen’

Un altre gran exercici interpretatiu d’Anna Lizaran, ben acompanyada per Alícia Pérez. Ella pot amb tot. Fins i tot amb aquest previsible text del dramaturg Benet i Jornet, que freqüenta llocs comuns del drama social quotidià, però limitant-se a exposar els fets sense aprofundir-hi. Dues dones que ballen , que acaba d’aterrar al Teatre Lliure de Gràcia, es queda en la superfície utilitzant efectistes recursos dels problemes que mira d’explicar.
Xavier Albertí dirigeix amb mesura les dues protagonistes. Amb això aconsegueix que Lizaran mostri una extraordinària contenció que l’allunya del seu canviant rol a Agost . I que Pérez no s’excedeixi en els moments de tensió d’aquell campionat de frustracions que diluciden entre elles, a l’exposar les poderoses raons de la seva dramàtica peripècia vital.
Tota la història transcorre en un ruïnós pis pròxim al Mercat de Sant Antoni. Hi viu sola, amargada i amb l’única illusió de completar la seva collecció de tebeos, una viuda septuagenària (Lizaran), que arrossega la infelicitat d’una convivència buida amb qui va ser el seu marit infidel, i que es resisteix al setge d’un amo que intenta que abandoni la casa.
Les relacions amb els seus fills són distants. Ells es limiten a procurar que no li faltin les coses necessàries per subsistir, tot i que la seva intenció és internar-la en una residència, cosa a la qual també s’oposa. Perquè no estigui desatesa li envien una assistenta (Pérez), que resulta que és una mestra que arrossega un drama encara més gran. Subsisteix impartint classes i fent tasques domèstiques. L’àvia es resisteix a aquesta intromissió en la seva vida i el xoc entre les dones dóna tot el joc de què són capaces les dues actrius enfrontades a una obra escrita per al teatre, però que en les seves cinc diferents escenes circula a ritme de culebró.

SECRETS
A poc a poc, i a mesura que cada una va revelant els seus punyents secrets, s’estableix una relació de complicitat. Un toc una mica més subtil en la ironia que batega en els diàlegs entre elles li hauria donat un altre aire a una obra en què treuen el cap molt per sobre temes com per exemple els maltractaments, l’Alhzeimer i aquella falta de respecte social als perdedors i a la gent gran. El millor és el final, amb les dues humiliades dones decidides a ballar soles i no al so que els marquin els altres.

publicat per
Núria Martorell / Barcelona
www.elperiodico.cat
13 de gener de 2011