Julio Manrique navega massa amb 'L'hort dels cirerers'
La programació, dissabte passat al Monumental, de la versió de 'L'Hort dels cirerers' que mesos enrere es va estrenar a Barcelona havia creat certes expectatives i per això el públic hi va respondre bé. La raó era que tornava a dirigir Julio Manrique, el popular actor que a l'octubre ja havia portat 'Coses que dèiem avui', que darrerament ha signat d'altres posades en escena i que ha vist reforçada la seva carrera amb l'encàrrec d'assumir la direcció artística del Teatre Romea a partir de la temporada que ve.
Obra clàssica
'L'hort dels cirerers' és l'última peça i una de les més famoses del repertori dramàtic d'Anton Txèkhov (1860-1904). Considerada com un clàssic, molts dels grans directors contemporanis que l'han muntada s'hi han enfrontat amb respecte, gairebé com un repte, per les dificultats que comporta la seva posada en escena i, sobretot, per mirar de trobar la pròpia mesura entre el tombant naturalista i el contrapunt poètic necessari. L'obra presenta una família russa benestant, amb la butxaca foradada i abocada a la ruïna, que per enyor d'un passat suposadament feliç i per incapacitat de treballar-se un futur, no sabrà evitar perdre en subhasta la darrera de les seves propietats. Entremig, un retaule de decadència d'una classe i d'una societat que s'acaben, on personatges diversos fan evident el conflicte dramàtic de la incomunicació que duen a sobre: cadascú està tancat en la seva malenconia i per molt que es parlin no tenen res a dir-se.
Opcions qüestionables
Per al seu muntatge Julio Manrique s'ha aproximat a 'L'hort dels cirerers' a partir del text que l'any 1985 va versionar el dramaturg i director americà David Mamet, que, de fet, és una reescriptura de la peça, perquè simplifica el llenguatge, escurça diàlegs i situacions de context i altera els ritmes evolutius de l'original. Si a aquest sedàs s'hi afegeix que les opcions de direcció de Manrique són més aviat erràtiques, com si Txèkhov li vingués gros o li quedés lluny, es comprendrà que el producte queda bastant per dessota d'altres seves propostes anteriors. Escenes estirades, interpretació desigual, abús d'incisos musicals, vestuari atemporal i escenografia híbrida deixen massa a l'escapça bona part de la gràcia i el sentit de Txèkhov. I el millor que es pot dir de la funció que en surt és que, plena de cares conegudes, va resultar distreta. Però no massa més.
publicat per
Comas Soler
www.totmataro.cat
15 de març de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada