Teulada ardent

Àlex Rigola brinda un bon destil•lat de Tennessee Williams

La programació del Teatre Monumental, habitualment interessant, va acollir divendres passat tota una perla. Es tractava d’una de les últimes produccions del Teatre Lliure encara signada per Àlex Rigola, el seu actual director, que deixarà el càrrec al final d’aquesta temporada: ‘Gata sobre teulada de zinc calenta’. És una obra que el dramaturg americà Tennessee Williams (1911-1983) va escriure l’any 1955 i que es va fer molt famosa per la versió cinematogràfica que Richard Brooks va dur a terme tres anys més tard, protagonitzada per Paul Newman i Elisabeth Taylor.
En el cafè-tertúlia que, com sempre, va precedir la funció del Monumental i que aquest cop va conduir el mataroní Pere Riera, president de l’Associació d’Espectadors del Teatre Lliure, alguns dels intèrprets del muntatge ja van explicar bé les claus principals del perquè i el com de l’adaptació de la ‘Gata’. I és que Rigola no només comparteix el rerafons constant de crítica a la podridura de la societat americana representada, sinó que està convençut de la vigència de molts dels problemes que, tant en l’àmbit psicològic dels personatges com en les relacions que estableixen col•lectivament entre ells, Tennessee Williams va fer aflorar, fa més de cinquanta anys, en aquesta obra de maduresa que era la que més s’estimava.

Tensió pujada
El que fa Rigola –admirablement– és anar a l’essència del drama. Per això, d’entrada, fuig de qualsevol paral•lelisme amb la pel•lícula. I sobretot esporga text i retalla personatges. Va directe a l’exposició crua dels tipus que planteja l’argument i dels conflictes que els entrelliguen. Es queda només amb allò que des de la seva lectura considera substancial, però, a sobre, hi afegeix accents i biaixos propis que n’augmenten l’acidesa. Així, condensada tota la trama en una hora i mitja intensíssima de gran teatre, la tensió dramàtica esdevé més encesa, més acalorada. Volgudament.

Interpretacions destacades
Per aconseguir convertir una intriga tan plena d’amargor, incomunicació, odi i enganys com és ‘Gata sobre teulada de zinc calenta’ en una proposta fulgurant que defuig el melodrama, l’Àlex Rigola ha sabut comptar amb molts elements valuosos, començant per un repartiment on els set intèrprets fan bé el seu paper, malgrat les diferències de gruix de cadascun. Sobresurt la manera com Chantal Aimée compon amb rotunditat la nuesa desesperada i vulnerable de la dona insatisfeta, malvista i rebutjada i alhora, amb el mateix determini, la seva resistència coratjosa. També destaca Joan Carreras en el rol del marit tancat en un cercle de fracàs, ambigüitat, dependència alcohòlica i autodestrucció. Ara bé, qui emergeix per damunt de tot i captiva definitivament l’espectador és Andreu Benito en el personatge del pare, un dèspota possessiu i insofrible, però carregat de veritat. La seqüència de la llarga conversa entre pare i fill –l’autèntica parella protagonista de la peça– i la pugna ferotge que hi mantenen per arribar a poder-se confessar l’origen de tot l’infortuni que els corseca, és una escena impagable. Tant, que justificaria per si sola tot el teatre programat al Monumental aquesta temporada.

Resultat satisfactori
D’altra part, la música és el factor més rellevant del clima que envolta encertadament l’acció dramàtica. Està interpretada gairebé tota al piano i en escena per Raffel Plana, amb la subtilitat adient per acompanyar sense destorb la dicció dels actors i el ritme precís a cada moment de la representació. L’escenografia, composta d’alguns elements realistes però decantada cap a una estilització simbòlica, resulta igualment suggestiva per arrodonir un muntatge ple d’energia que el públic mataroní va premiar amb aplaudiments també calorosos i comentaris efusius de satisfacció.

publicat per
Comas - Soler
www.totmataro.cat
13 abril de 2111