publicat per
www.elperiodico.cat
2 de novembre de 2014
Núria Navarro
L’actriu que ha dedicat tota la seva vida a donar alè a
dones de ferro travessa el vendaval del seu propi destí. Però com aquelles
heroïnes treu forces de flaquesa i puja cada nit a l’escenari del Romea.
Dilluns es va produir al Romea un d’aquells estranys moments
en què el pati de butaques es magnetitza. Rosa Novell (Barcelona, 1953), una de
les últimes grans dames de l’escena catalana, tornava després d’encaixar dues
devastacions: un càncer de pulmó, primer, frenat per obra dels fàrmacs; i el
posterior i inesperat adveniment de la ceguesa, fa tan sols quatre mesos. El
seu cos s’ha tornat menut i fràgil, necessita més abric en aquesta tardor
parsimoniosa i es mou amb la vacil·lació del que a penes ha recorregut el
primer tram de la foscor absoluta. Però a l’entrar en el prosceni i
transformar-se en Niní, la majordoma de L’última trobada, l’obra de Sándor
Márai que dirigeix Abel Folk, exhala una bafarada de veritat que travessa com
un llampec l’espai i electritza l’espinada.
–El que més m’atabala és sortir de casa, concentrada com
estic en cada pas; pujar al cotxe sense donar-me un cop al cap, anar a les
palpentes pels passadissos del braç de la Maria [regidora de l’obra i filla de
Folk]... ¡Hòstia, és tot tan difícil que el moment de dir el text en escena em
sembla deliciosament segur! Sé on és la cadira, cap on he d’anar i les paraules
que he de dir.
–De tot fa molt poc.
–Vaig passar un any, el 2013, entre quimios i ràdios, relativament
ràpid i bé. I tot just un mes després que el doctor [Rafael] Rosell em digués
que no estava curada però que el tumor era més petit i no creixia, em va
aparèixer una inflamació enorme al cervell. En pocs dies vaig perdre
completament la visió.
–¿A causa del tractament?
–Els metges no ho saben.
–En cap moment va pensar que era l’adéu al teatre.
–Mentre vaig travessar la primera fase del dimoni pelut –com
jo l’anomeno– vaig seguir treballant. Cada tres setmanes tocava químio, em
recuperava bé i em vaig embarcar en un recital d’Espriu, i a dirigir i actuar
al Festival de Pollença, recreant Història d’un soldat, de Stravinski, amb Biel
Mesquida i Andrés Lima. En aquells moments no parava de dir-me: «Necessito que
algú m’ofereixi fer teatre, alguna cosa que no hagi de portar tot el pes de
l’obra». I va aparèixer Abel [Folk] i em va proposar formar part de L’última
trobada. Vaig dir que sí, sense dubtar.
–No havia arribat la segona sotragada.
–Però va arribar. I l’Abel em va preguntar: «¿Què?». «Jo segueixo
endavant –vaig respondre–, tret que pensis que serà un embolic, cosa que
entendré i acceptaré».
L’home a qui no li va semblar «un embolic», Abel Folk, va
fer el possible per tenir-la en el repartiment. Va adaptar l’obra. Va ajustar
les cises de la dramatúrgia. I la va introduir en els assajos suaument, sense
pressió. «El procés ha sigut molt feliç –confessa en un apart del Romea–. Al
principi la Rosa estava una mica insegura, però ha anat guanyant força». La
filla de l’actor, Maria, la guia fins a l’escenari. L’equip li injecta dosis
d’afecte. La productora l’escorta. Tots sabien que a sobre de l’escenari la
Novell seria la Novell.
«Sempre ha tingut una cosa pròpia de les grans actrius: fent
molt poc arriben molt lluny –subratlla Folk abans d’entrar al vestidor–. Ara ha
perdut volum i energia, però aquesta capacitat d’arribar segueix intacta». I
ella ho sap.
–Tots li reconeixen autoritat. ¿En què es nota insegura?
–Una de les coses que més canvien és que no pots estudiar
com ho has fet sempre. La meva memòria visual era molt bona. Però tinc la sort
de tenir Cesca Piñón, que em va gravar tot el text i em va ajudar a retenir-lo.
No vaig trigar gaire més que quan estava bé, crec.
Unes hores abans, al telèfon, la mateixa Piñón, actriu
coneguda pel seu paper de Marga a la sèrie Kubala, Moreno i Manchón, insistia
en la gran valentia de la seva amiga. Com tots els seus íntims –alguns han fet
bogeries com banyar-se al mar amb els ulls tancats per sentir el que ella
sentia–, no pensava que ho acceptaria tan bé. «Està molt forta», repeteix
Piñón, que no només li va entrenar la memòria, sinó que l’ajuda en el rodatge
d’un fals documental d’Agustí Villaronga sobre Novell que barreja la realitat
de la seva vacil·lant vida quotidiana amb la ficció de l’assaig d’un monòleg.
«Abans trepitjava l’escenari com ho fan les dives, ara la seva interpretació és
més humil», afegeix Isona Passola, productora del film i amiga de l’ànima.
–Admetrà que ha estat diva, senyora Novell.
–Mai m’he sentit així.
–Dama de l’escena, doncs.
–Això sí. De les de «pisa morena, pisa con garbo».
–¿Sent ara la mossegada dels nervis més que abans?
–Com que no veig el públic, estic molt més concentrada en mi
mateixa i en el personatge. Jo sempre vaig entendre el fet de sortir a escena
com un saltar a l’arena. Però quan vaig començar era una salvatge, em llançava
en barrina amb un escàs sentit de la responsabilitat. Després de fer desenes
de papers, els nervis van anar creixent per mil raons diferents. Això és una
cosa que també l’hi he sentit dir a Núria Espert i a José Luis Gómez. Però la
ceguesa t’emancipa de la por. Sento que només tinc una responsabilitat amb mi
mateixa.
–¿D’aquí el canvi que nota tothom?
–És que aquesta és una malaltia que et canvia radicalment.
Un dia estàs bé i l’endemà, no. És com si de sobte et plantessin la vida davant
els teus ulls. T’adones que és possible que tot s’acabi, que potser acabaràs
tu… Impossible mirar cap a una altra banda. No pots dissimular. No pots pensar
que ets molt jove i que tot anirà bé. En el meu cas, primer em vaig enfrontar a
la mort, i després, a aquesta impossibilitat. El primer cop el vaig portar bé.
«Anem a prendre una copa», li vaig dir a Eduardo [Mendoza, la seva parella]
quan em van donar el diagnòstic. Però això altre és...
–¿Més difícil de pair?
–Sí. Per primer cop el teatre ha passat a un segon pla.
Encara que també penso: «El teatre mata; m’ha tret la vida i potser me la pot
tornar».
–No sé si ho entenc.
–He fumat poquíssim, he sigut abstèmia durant molts anys,
sempre he portat una vida sana, ho he posat tot de la meva part. Estic segura
que el teatre ha sigut el causant de la malaltia.
–¿Com exactament?
–Quan al teatre t’ho passes bé, t’ho passes molt bé. Però
quan ho passes malament, el dolor és molt gran. I jo ho he passat molt malament. He patit molt
pel teatre.
–No semblava patir, sinó estar lluny.
–Tothom ha pensat sempre que a mi mai em passava res. Potser perquè mai ho vaig dir.
–¿Què o qui l’ha fet patir?
–No diré noms, ni obres que no van veure la llum, ni res de
tot això. Han sigut persones i moments, i també hi ha influït la meva manera de
ser. Sóc molt sensible i he dipositat tota la meva vida al cistell de l’ofici.
Segurament massa. O potser no he sabut protegir-me prou. Però no me’n
penedeixo. Sense el teatre res del que m’ha fet feliç hauria existit.
–Sigui com sigui el teatre, diu, ha passat a un segon pla.
–Aquesta sotragada m’ha ensenyat que l’important és l’amor,
que un gest d’afecte és més important que 3.000 aplaudiments. El que més m’ha
emocionat en aquest tram és l’afecte dels amics, de molta gent. Una reacció
real i sense condicions. Això m’ha tornat més humil i espiritual, tot i que
abans ho era una mica.
–¿I totes les Cleòpatres, Fedres i Molly Blooms
interpretades l’han ajudat d’alguna manera?
–En aquesta situació t’has d’espavilar tu sola. No sé quant
temps em queda, no sé si podré resistir gaire així... He de viure en la
incertesa. I aquest és un pes terrible. Primer perquè portes penjant l’espasa
de Dàmocles de les revisions periòdiques, i després per la fragilitat de no
veure-hi. Però, no ho sé, hi ha una força que surt de mi. Mentre pugui, tiraré
endavant. No és gens fàcil, l’hi asseguro.
–Ningú l’hi pot discutir.
–Obres els ulls al matí i tornes a veure la foscor. I et
dius: «No passa res, un dia més, encara ets viva, VI-VA». Si no ho fos, no
podria pujar a l’escenari ni fer res. Simplement no hi seria.
–Aquests dies ha dit que el seu cervell està ple d’imatges.
–Pleníssim. Són imatges de tota la meva vida. A vegades el
cervell també et para trampes. Si coneixes la persona que tens davant et penses
que l’estàs veient. Domines el mapa dels espais que has transitat i camines amb
aparença de seguretat. Fins i tot quan l’altre dia va sortir l’estrena per la
tele, em vaig imaginar el pla que havien fet i el veia per dins. Perquè jo veig
per dins, ¿sap?
–¿Per dins?
–És una altra manera de mirar. És com veure l’altra cara de
la Lluna. L’altre costat de les coses i de les persones. I en aquest pla
t’adones que el que importa és el perdó. Jo mai he sentit rancor, però tampoc
he oblidat. Ara sé que el perdó importa.
–Sempre ha fet molt de respecte.
–Aquesta imatge ha sigut el meu protector de la timidesa.
Sempre he volgut fer les coses tota sola, ser una dona lliure, independent i
forta. Però el meu treball també ha estat en mans dels altres, i no he sabut
moderar la propensió a impregnar-me sense remei de les coses bones i dolentes
de la gent, així que, jo pensava, havia de construir al voltant meu una torre
que evités danys més grans.
–Ara busca altres blindatges. Ha anat a l’ONCE.
–M’he fet sòcia del club, sí.
–¿Una prioritat és tornar a llegir?
–És un anhel, és clar. Mentrestant, Eduardo em llegeix cada nit uns capítols d’Els Buddenbrook,
de Thomas Mann, i sóc molt feliç.
No costa imaginar-se l’expressió d’entrega nocturna de
l’escriptor Mendoza, l’home de la seva vida, el company d’aventures
intel·lectuals, l’autor que, per ella, va escriure Restauració i va adaptar La
dona justa de Márai. Els que els coneixen asseguren que el tràngol l’ha
noquejat, però que es comporta com un senyor de Barcelona. Hi és per ser els
seus ulls i per acompanyar-la en aquella altra cara de la Lluna. Segurament,
quan acabi l’obra, la portarà a sales de concert, perquè Novell, que va
aprendre violí i ara sent que la seva oïda s’ha aguditzat, té predilecció per
sonates i simfonies.
–No ha perdut el desig cultural tan compartit.
–¡No em dóna la gana perdre’l! No vull quedar-me arraulida
en la desolació. Al principi només vols plorar, però sé que s’ha de dosificar
el plor. Després d’un episodi que em va afectar molt de joveneta, vaig entendre
que no havia de deixar-me anar, que no s’ha d’esperar a tocar fons.
–¿Què troba molt a faltar?
–Enyoro els
paisatges. I no veure créixer els meus nebots-néts. He congelat les
seves cares, les de tots, en el temps. I penso: «¡No pot ser que no vegi més la
cara d’Eduardo!». A vegades acosto molt la meva a la seva, amb la il·lusió que
potser la veig. «¿Què fas?», em pregunta. «Res, res».
–Els metges no li diuen que això sigui definitiu.
–No diuen ni que sí ni que no. No saben què ha passat ni
quant durarà.
–Si el futur és una incògnita, ¿prefereix repassar el
passat?
–No m’hi he posat. Però si ho fes, sé que cada pas que he
fet ha sigut molt a consciència. He fet sempre el que he volgut fer, i això em
permet estar en pau amb mi mateixa. He procurat ser honesta i bona. En els
temps en què semblava que com més dolent eres, millor, jo vaig decidir que no,
que seria una persona bondadosa.
–Això no sempre està ben valorat.
–No ho està. També m’agradaria que pensessin que he fet tot
el possible per ser una bona actriu. Espero haver-ho aconseguit alguna vegada.
Com diu aquella ària tan maca de Tosca: «Vissi d’arte». He viscut de l’art.
I Novell dirigeix el seu cos menut i fràgil cap a
maquillatge, mentre sonen els passos dels primers espectadors a la sala i els
tècnics armats de walkie-talkies disposen tot el que es necessita perquè
comenci L’última trobada. Quan ella entri en escena s’apoderarà una altra
vegada de l’espai. Tornarà a inundar-lo amb la seva bafarada de veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada