Arrenca un nou cicle de teatre i dansa amb un
text de Benet i Jornet
Per iniciar la programació de la segona part
de la temporada estable del Monumental dissabte passat es va presentar ‘La
desaparició de Wendy’, espectacle que s’havia estrenat al novembre per
inaugurar la nova seu de la Sala Beckett al Poblenou, als locals d’una antiga
cooperativa, reformats gràcies a l’Ajuntament de Barcelona. Fundada l’any 1989
per José Sanchis Sinisterra i dirigida des del 1997 per Toni Casares, la
Beckett i el seu Obrador Internacional de Dramatúrgia és un centre de creació,
d’estudi i d’experimentació teatral, dedicat especialment a la promoció de les
escriptures dramàtiques actuals procedents d’arreu del món. Des dels inicis,
els seus cursos i tallers propicien l’aparició de nous autors, actors i
directors.
Homenatge
En els temps que corren no és un fet freqüent
que s’obri un espai dedicat a l’art de l’escena en el doble vessant de lloc de
representació i també de formació i recerca. Per tant, l’obra triada per a
l’ocasió havia de ser especial. Es va optar per ‘La desaparició de Wendy’,
trencant la línia habitual d’oferir obres de creació recent, com un homenatge
festiu al fet teatral i alhora com un reconeixement al seu autor, en Josep
Maria Benet i Jornet, considerat el pare de la dramatúrgia catalana actual. Es
tracta d’un text que data del 1973, un any després que Benet i Jornet s’hagués
introduït per primera vegada al circuit comercial amb ‘Berenàveu a les
fosques’. Les males crítiques rebudes, que l’acusaven de fer un teatre realista
d’estil antiquat, van fer que escrigués com a reacció ‘La desaparició de
Wendy’, aquesta peça estranya, onírica, festiva i a la vegada trista, on
predomina la fantasia i la invenció formal.
Suma d’evocacions
Una companyia de teatre es disposa a
representar ‘Peter Pan’ per a un públic infantil, però de cop descobreixen que els decorats que
tenen són de ‘La Ventafocs’. Llavors decideixen fer la funció adaptant-se a la
circumstància sobtada. Així, de l’empelt dels protagonistes dels dos contes,
sorgeix un personatge que es nega a créixer i que se sent humiliat, però que no
vol o no sap lluitar per canviar la seva condició. Els altres actors, que
figura que s’han quedat sense paper, creen noves situacions dramàtiques on
surten referències concretes a la infantesa de l’autor. Amb l’amalgama, on s’hi
sumen evocacions de contes i mites infantils, es parla de l’escola, la por, el
joc, la sexualitat, l’amor, la vocació, el futur, la rebel·lió no aconseguida o
l’autoritarisme. L’obra conclou que només el teatre, amb la possibilitat màgica
de canviar el final esperat, és el lloc on les il·lusions i els desitjos poden
plasmar-se.
Poti-poti
Oriol Broggi, director habitual a la
Biblioteca de Catalunya però vinculat a la Sala Beckett en el seu principi, ha
estat l’encarregat de dirigir aquest Benet i Jornet donant-li un to de festa
tronada. La proposta és molt fidel al text original i únicament hi ha
afegit petits fragments que connecten
amb treballs anteriors propis o són notes d’actualitat. També hi ha incorporat
vincles musicals populars interpretats en directe. El resultat de tanta barreja
obliga els intèrprets a escarrassar-se per oferir una interpretació consistent,
però el conjunt no pot evitar una sensació de poti-poti que fa difícil la
recepció de l’espectador. Això sí, amb moments puntuals de tendresa.
Publicat per
Comas Soler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada