dimecres, 1 de febrer de 2017

Barreja estranya



Arrenca un nou cicle de teatre i dansa amb un text de Benet i Jornet

Per iniciar la programació de la segona part de la temporada estable del Monumental dissabte passat es va presentar ‘La desaparició de Wendy’, espectacle que s’havia estrenat al novembre per inaugurar la nova seu de la Sala Beckett al Poblenou, als locals d’una antiga cooperativa, reformats gràcies a l’Ajuntament de Barcelona. Fundada l’any 1989 per José Sanchis Sinisterra i dirigida des del 1997 per Toni Casares, la Beckett i el seu Obrador Internacional de Dramatúrgia és un centre de creació, d’estudi i d’experimentació teatral, dedicat especialment a la promoció de les escriptures dramàtiques actuals procedents d’arreu del món. Des dels inicis, els seus cursos i tallers propicien l’aparició de nous autors, actors i directors.

Homenatge
En els temps que corren no és un fet freqüent que s’obri un espai dedicat a l’art de l’escena en el doble vessant de lloc de representació i també de formació i recerca. Per tant, l’obra triada per a l’ocasió havia de ser especial. Es va optar per ‘La desaparició de Wendy’, trencant la línia habitual d’oferir obres de creació recent, com un homenatge festiu al fet teatral i alhora com un reconeixement al seu autor, en Josep Maria Benet i Jornet, considerat el pare de la dramatúrgia catalana actual. Es tracta d’un text que data del 1973, un any després que Benet i Jornet s’hagués introduït per primera vegada al circuit comercial amb ‘Berenàveu a les fosques’. Les males crítiques rebudes, que l’acusaven de fer un teatre realista d’estil antiquat, van fer que escrigués com a reacció ‘La desaparició de Wendy’, aquesta peça estranya, onírica, festiva i a la vegada trista, on predomina la fantasia i la invenció formal.

Suma d’evocacions
Una companyia de teatre es disposa a representar ‘Peter Pan’ per a un públic infantil,  però de cop descobreixen que els decorats que tenen són de ‘La Ventafocs’. Llavors decideixen fer la funció adaptant-se a la circumstància sobtada. Així, de l’empelt dels protagonistes dels dos contes, sorgeix un personatge que es nega a créixer i que se sent humiliat, però que no vol o no sap lluitar per canviar la seva condició. Els altres actors, que figura que s’han quedat sense paper, creen noves situacions dramàtiques on surten referències concretes a la infantesa de l’autor. Amb l’amalgama, on s’hi sumen evocacions de contes i mites infantils, es parla de l’escola, la por, el joc, la sexualitat, l’amor, la vocació, el futur, la rebel·lió no aconseguida o l’autoritarisme. L’obra conclou que només el teatre, amb la possibilitat màgica de canviar el final esperat, és el lloc on les il·lusions i els desitjos poden plasmar-se.  

Poti-poti
Oriol Broggi, director habitual a la Biblioteca de Catalunya però vinculat a la Sala Beckett en el seu principi, ha estat l’encarregat de dirigir aquest Benet i Jornet donant-li un to de festa tronada. La proposta és molt fidel al text original i únicament hi ha afegit  petits fragments que connecten amb treballs anteriors propis o són notes d’actualitat. També hi ha incorporat vincles musicals populars interpretats en directe. El resultat de tanta barreja obliga els intèrprets a escarrassar-se per oferir una interpretació consistent, però el conjunt no pot evitar una sensació de poti-poti que fa difícil la recepció de l’espectador. Això sí, amb moments puntuals de tendresa.

Publicat per
Comas Soler


ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina: