24 de juliol de 2013
Imma Fernández
foto : Andrés de Gabriel
CLAUDIO TOLCACHIR, el creador de l'excel·lent 'La omisión de
la familia Coleman', torna amb 'El viento en un violín', una altra «comèdia
patètica» sobre uns personatges desemparats i maldestres abocats a l'absurd per
amor
Té el do d'emocionar el públic amb les seves «comèdies
patètiques». Drames que disparen el riure i després el congelen. Ho va fer amb
aquella meravella, La omisión de la familia Coleman, que el va posar al mapa.
Claudio Tolca-chir torna amb una altra simfonia de realisme portat a l'extrem:
El viento en un violín, presentada al Temporada Alta 2010, que recala al Romea
des d'avui fins dissabte. Aquesta vegada, l'autor i director argentí salta a
escena amb els seus: la fantàstica troupe de Timbre 4.
«És una història que parla de l'amor en molts sentits»,
resumeix el dramaturg, que entrellaça dos nuclis familiars. L'amor entre dues
noies que busquen el seu fill de forma desesperada i violenta; i el d'una mare
disposada a tot pel seu fill, que en aquesta gira encarna Tolcachir. «És un noi
perdut, sense interessos, fins que després de ser obligat, a punta de ganivet,
a concebre un fill descobreix que desitja ser pare», avança.
Tolcachir encara no ha debutat en la paternitat, però ha
portat el seu desig a la ficció. «Invento històries que em commoguin i em
diverteixin i que també estan plenes de les meves obsessions i desitjos
personals, no de la meva biografia». S'identifica, diu, amb la major part de
les incapacitats, malapteses i misèries dels seus personatges. «El teatre és
l'ocasió per mirar en un mirall deformat totes les debilitats, extremar-les i
fer-les sortir a la llum».
A un pas del que és patètic
A aquest malabarista de les emocions li interessa caminar a
«un pas del que resulta patètic», també en la vida real, «on un no sap ben bé com
reaccionar davant determinades circumstàncies: si riure o plorar, acostar-se o
escapar». El teatre, sosté, té sentit quan aquests sentiments apareixen.
A El viento en un violín afloren també els límits de l'amor,
que ell situa en el dolor i el patiment. Dibuixa, una vegada més, uns éssers
marginals -«socialment, familiarment o professionalment»- abocats a forçar la
realitat «a límits absurds per intentar entrar en el cercle virtuós dels que
pertanyen a la societat». Les seves criatures es tornen llavors irracionals,
maldestres, violentes, egoistes. «Però tot ho fan per amor a un altre», els
defensa el seu pare dramatúrgic, que els condueix a «acceptar ser qui són».
A Tolcachir el sacsegen les ànimes desemparades, incapaces,
i per això neixen aquestes famílies desestructurades de les seves obres. «No he
escrit mai un personatge exemplar i exitós. M'avorriria. Escriure em permet
treure tots els fantasmes, els malsons, i deixar que visquin el que jo
prefereixo no viure. Que sentin el que prefereixo no sentir. En els meus
personatges em permeto un sense límit que en la vida trio dominar per intentar
una certa felicitat».
Crea personatges que l'enamoren i alhora l'irriten, i
disfruta complicant-los l'existència. Però no se'n riu. «No treballem mai
buscant l'humor. Sabent que les situacions són patètiques o absurdes, les
juguem de la manera més honesta i compromesa».
L'obra és també una història sobre la diferència. «No tan
sols per elecció sexual, sinó perquè cadascú pugui triar quina família vol
crear. I si és feliç, benvingut sigui». La inclusió de dues lesbianes en la
trama li va ocasionar a l'Argentina algun inesperat rebuig. «Hi va haver
espectadors que es van incomodar quan la peça no té intenció provocadora, és
una història d'amor. El més notable és que els provocava més que elles
poguessin besar-se que la violació que fan». Tot i així, admet una evolució en
la societat. «S'accepten moltes coses abans impensables, tot i que s'ha de
treballar per més drets i dignitat».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada