publicat per
13 agost de 2015
Laura Serra, Barcelona
Àlex Rigola va tancar diumenge la tercera -i última, si no
hi ha sorpeses- Biennal de Venècia de teatre com a director. En sis anys, l’ha
girat com un mitjó: ha convertit un festival en un campus creatiu d’alt
rendiment. Per això li han demanat que l’any que ve es dediqui a fer el traspàs
al següent director, a qui demanaran que mantingui el format. Ja lluny dels
canals, Rigola farà tres dies justos de vacances abans d’encarar-se als dos
projectes més imminents, Marits i mullers (que anirà a La Villarroel al
setembre) i El público de Lorca (que es veurà a l’octubre al Teatro de la
Abadía i al desembre al Teatre Nacional).
¿Transformar la Biennal en un college amb grans mestres
internacionals i joves artistes d’arreu del món ha donat més fruits que fer un
festival convencional?
Molts més. Hem doblat els espectadors amb una tercera part
del pressupost, que és el que em va quedar a mi [1 milió d’euros a l’any], i el
festival s’ha posicionat de manera més forta en l’ecosistema internacional, per
la seva especificitat: hi ha espectacles de grans mestres i workshops. Ells ho
aprofiten per investigar i nosaltres volem que transmetin els seus
coneixements. Al món no hi ha cap altre lloc on un artista que ja està format
pugui tenir un input de coneixements tan potent. Tampoc no hi ha cap festival
que en dues setmanes tingui una programació de tan alt nivell.
¿S’ha de revisar el format de festival que només exhibeix?
No. Jo vaig buscar aquest format analitzant què havia de ser
i què podia donar la Biennal. Teníem un problema d’ocupació baixa, perquè el
ciutadà venecià està treballant tot el dia en serveis. D’altra banda, és una
ciutat petita, de 50.000 habitants, però té dues universitats. No és perquè sí:
fora del centre, la ciutat és confortable i apta per a la concentració i
l’estudi. No en va Stravinsky hi va anar, i Donna Leon i Yasmina Reza hi tenen
casa, no és una qüestió romàntica. En tercer lloc, és una ciutat internacional
amb 23 milions de visitants a l’any. Això em va donar les pistes del que podia
ser. Volia que la Biennal de Venècia estigués a l’altura del festival de Nàpols
o RomaEuropa però amb un presupost molt més petit.
Al dream team d’aquest any hi havia Oskaras Koršunovas,
Christoph Marthaler, Falk Richter, Thomas Ostermeier, Lluís Pasqual, Romeo Castellucci...
Què tenen en comú els grans creadors europeus?
Que són molt diferents. Cadascun té el seu llenguatge
personal, una forma de narrar i comunicar-se amb l’espectador. Pots reconèixer
la seva pinzellada. És una cosa en què crec. I això és molt difícil de
transmetre teoritzant si no és estant a prop d’ells. Per això els work-shops
sempre són molt pràctics.
Els catalans Agrupación Señor Serrano van rebre el Lleó de
Plata a la innovació i ho van aprofitar per denunciar la manca de suport i la
seva precarietat.
Amb la crisi, han desaparegut a Espanya i a Catalunya els
espais i les ajudes a la creació d’aquest tipus de companyies. És evident que a
una companyia de teatre de text, que arriba a més públic, li han continuat
donant suport amb millors o pitjors condicions, però a les petites companyies
que estan innovant o els ha desaparegut l’espai o les condicions de treball són
molt penoses. Com que la desaparició és tan lenta, no te n’adones, però
l’espectador deixa d’estar acostumat a veure-les i els artistes s’arribaran a
rendir. No hem de deixar que aquestes companyies es perdin. I això té a veure
amb les polítiques públiques. Hi ha molta indiferència davant del món cultural.
Pensar a nodrir de coneixement els adults sembla que no és necessari ni prioritari
i en realitat suposa una pèrdua de qualitat de l’ésser humà i, a la llarga, de
les seves llibertats.
Has obert les portes a artistes catalans. Has sentit aquesta
responsabilitat?
Sí, la sento. I ho he fet, sempre creient que eren artistes
que estaven en el nivell, el moment i el lloc oportú per fer-ho, perquè no es
girés en contra seu.
¿La Biennal et portarà a dirigir altres institucions?
Hi estic obert perquè també m’agrada, però en aquests
moments no agafaria un Lliure, un Nacional o un CDN, un festival potser sí. No
envejo ni un segon Lluís Pasqual i Xavier Albertí. Evidentment que et dóna unes
possibilitats com a artista, però tu has de donar molt més, en un equipament
d’aquestes dimensions. Jo ja vaig donar la meva dosi. Vaig deixar el Lliure per
dues raons. Una personal, per la meva carrera. I l’altra, perquè penso que en
una institució o festival, més de 8 o 10 anys no hi ha d’estar ningú, del
maquinista al director.
Deixar el Lliure et va alliberar per anar per camins més
abstractes. Semblava que fessis obres com Rock’n’Roll i Nixon-Frost pel fet que
eres al Lliure.
Hi ha una cosa malaltissa amb aquests equipaments, que és
l’índex d’ocupació. És el que et demana la gent que té poc coneixement d’arts
escèniques. I això acaba sent malaltís. I malgrat que a mi m’agradés fer
Rock’n’Roll, hauria preferit anar per camins més incerts, que m’he pogut
permetre després per lliure. Ensopegar és molt important en aquesta carrera.
Jan Lauwers deia que “L’art és allò que hi ha entre dos errors”.
És fàcil anar de freelance ?
No és fàcil. Has d’assumir certes responsabilitats, i ho trobo
bé. Per exemple, anar a taquilla. Però les estructures no estan fetes per
ajudar les companyies, sinó més a les empreses privades. Es col·loca tothom en
un mateix sac, però es dóna molts més diners a les empreses privades que a les
companyies, que són entitats artístiques tancades i amb una línia. Què vol dir
això? Que si bé els polítics van canviant cada quatre anys, hi ha una sèrie
d’empreses privades que porten més de 20 anys repartint diners públics i
decidint quins artistes i companyies els han de rebre. És pervers. Als llocs
d’Europa on es produeix el teatre més interessant, a Bèlgica, Alemanya i
França, el territori públic i privat està més diferenciat.
Parlem de produccions concretes. Quin regust t’ha deixat
Incerta glòria ?
Boníssim. Per haver fet l’adaptació de la novel·la i haver
aconseguit ser molt fidel a l’original. Per haver arribat a un espectador no
avesat a la literatura. I per la connexió amb una nova generació d’actors molt
més joves, amb els quals m’he sentit molt confortable. He pogut anar pels
camins que em venia de gust. Hi ha hagut diversitat d’opinions, però la gent
que tenia més coneixement de la novel·la li ha posat més que un aprovat.
El següent gran repte serà El público de Lorca. Quan i per
què l’esculls?
Vaig quedar enamorat de la peça ja a l’Institut del Teatre.
D’entrada sembla de gran complexitat, críptica, pel simbolisme, però després
tothom acaba trobant el jeroglífic per resoldre’l; Lorca ha acabat esdevenint
poeta del poble. Però és un espectacle que demana que l’espectador estigui a la
seva altura. En el fons és com fer un viatge dins el cap de Lorca: veus tot el
que li preocupa i el remou. A mi em toca de molt a prop perquè sóc en un
equador de vida i em plantejo com vull viure el que em queda, que és menys que del
que he viscut. En resum, va sobre l’honestedat, tant a nivell artístic com
personal: ¿he fet el que volia? ¿Fins on m’he permès ser lliure i tirar
endavant amb el que creia? ¿O m’he amagat? Al teatre necessites el públic, no
el vols perdre, però això no t’ha d’esclavitzar. Sempre has d’estar en una
corda fluixa molt perillosa. I en aquests malabarismes és on està Lorca. Però
l’obra no veurà mai la llum, perquè ell mateix es va censurar. Trenta anys
després de la meravellosa producció de Fabià Puigserver, Frederic Amat i Lluís
Pasqual, m’envalenteixo... i me la deixen fer, cosa que ja és excepcional.
El projecte més immediat serà Marits i mullers , una comèdia
de parelles de Woody Allen. A Madrid va ser un èxit.
De l’amor en tenim dos referents, el que hem viscut a casa i
el que hem vist i llegit. Però els llibres i pel·lícules aborden la temàtica en
les seves tensions, en l’enamorament i al final. Però la resta no ens l’han
explicat, i no es comenta gaire entre parelles amigues. Per exemple, del sexe que
tens al cap de 15 anys, no se’n parla. Woody Allen ho posa tot sobre la taula.
És divertidíssima i descarnada, sobretot perquè d’una manera o altra t’hi veus.
És una obra que em venia de gust i un text que defenso moltíssim, també per com
l’hem fet: teatre d’actor, molt proper. Necessito combinar espectacles i sortir
d’un terreny més poètic i dramàtic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada