diumenge, 6 de setembre de 2015

Sobre el teatre amplificat



publicat per
eltraspunt.wordpress.com
2 de setembre de 2015
Pere Anglas

El dramaturg i director americà de teatre i cinema David Mamet és autor d’un parell de llibres titulats Some Freaks i Writing in Restaurants que, l’any 1990, Ediciones Versal va publicar en castellà aplegats en un únic volum. Es tracta d’un recull de reflexions sobre diferents aspectes, algunes dels quals l’autor ha desenvolupat després en altres llibres. En un dels capítols, dedicat a l’amplificació al teatre, Mamet diu: “Siguem seriosos per uns instants. Si ets actor i no ets capaç de fer-te escoltar en una sala de mil butaques, és que alguna cosa estàs fent malament i hauries de deixar l’escenari i tornar-te’n a casa.” Així de contundent comença l’article, i després va desgranant arguments en una mena de reflexió sobre el compromís de l’actor i la seva principal eina, l’acció. En el teatre, a diferència del cinema i la televisió, l’acció principal és la paraula, i aquesta, segons Mamet, ha d’arribar al públic sense intermediaris tècnics. Al final, acaba animant el sector teatral a denunciar la tendència a amplificar la veu dels actors amb micròfons i a oposar-se als productors que vulguin fer-ho, exigint clàusules específiques als contractes. Una actitud radical la seva, sens dubte.

L’any 1990, jo no tenia un criteri format sobre aquesta qüestió, principalment perquè no havia vist mai una obra de teatre de text amplificada. Tret dels musicals, a Catalunya la tecnologia acústica encara no havia arribat als escenaris. El cas és que dos anys després de llegir el llibre, vaig tenir ocasió de veure Lost in Yonkers, al Richards Rodgers Theatre de Nova York, i aleshores vaig entendre el que David Mamet volia dir. Els actors sortien a l’escenari amb micròfons sense fils i no s’esforçaven gens per interpretar el seu paper. Allò era l’acomodament de l’star system americà, en una obra on el càsting era majoritàriament televisiu i molt probablement poc habituat a l’esforç de fer-se sentir en un teatre. Vaig sortir amb una estranya sensació. D’una banda, estava content perquè havia vist un Neil Simon a Nova York, però també em sentia estafat per no haver pogut gaudir d’aquella obra al cent per cent. Havia assistit a un d’esdeveniment més semblant a la gravació d’una sitcom en un plató televisiu que a una representació teatral.

OleannaPer contrast, aquell mateix any, vaig poder veure també Oleanna, escrita i dirigida pel mateix Mamet i interpretada per Rebecca Pidgeon, la seva dona, i William H. Macy, en un teatre de l’Off Broadway. A Oleanna, la paraula arribava al públic i el sotragava. La prova era que, tant al descans com al final, es produïen discussions acalorades al vestíbul sobre la temàtica de l’obra. ¿Hauria impactat aquell text amb la mateixa contundència si hi hagués hagut la tecnologia pel mig? L’amplificació és com un filtre entre l’actuació de l’actor i l’oïda del públic, comparable als filtres amb els que editem les fotografies al mòbil. Les embellim, potser sí, però també creem una realitat artificiosa.

Avui, passats uns anys, l’amplificació ha arribat als escenaris de casa nostra. A la Sala Gran del TNC, degut a deficiències acústiques de la platea, ja no hi és concebible una representació teatral sense micròfons, encara que només sigui per reforçar-ne la projecció de la veu dels actors a tota la sala. Sempre m’he preguntat que, si les mancances acústiques del nostre teatre nacional són insalvables, ¿com és que ni l’arquitecte ni la constructora de l’edifici no van assumir-ne responsabilitats en el seu moment? ¿És que algú es pot imaginar un lutier fabricant un violí amb una corda que no soni? ¿El lutier en qüestió no patirà el descrèdit de tota la professió si cau en tal flagrant imperfecció? ¿O és que potser hi haurà algun músic que pagarà igualment per aquest instrument deficient i intentarà fer-lo sonar amplificant-ne el so? ¿Oi que no? Però encara goso anar una mica més enllà: ¿algú coneix algun melòman que acceptaria escoltar una òpera al Liceu amb la veu dels cantants amplificada? ¿Per què l’espectador de teatre no és tan exigent quan es tractar de gran teatre i de grans textos? ¿O és que no es mereix Shakespeare, Molière o Goldoni la mateixa consideració que Mozart, Wagner o Bizet?


Conscient que he obert la caixa de Pandora i que el tema donaria per a molt, vull manifestar només el que em preocupa de veritat: i és que, tant actors com públic, no ens acabem habituant als micròfons i, com a conseqüència, perdem la impagable i humana experiència de sentir la veritat en veu alta i sense trucs.

ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina: