publicat per
eltraspunt.wordpress.com
2 de setembre de 2015
Pere Anglas
El dramaturg i director americà de teatre i cinema David
Mamet és autor d’un parell de llibres titulats Some Freaks i Writing in
Restaurants que, l’any 1990, Ediciones Versal va publicar en castellà aplegats
en un únic volum. Es tracta d’un recull de reflexions sobre diferents aspectes,
algunes dels quals l’autor ha desenvolupat després en altres llibres. En un
dels capítols, dedicat a l’amplificació al teatre, Mamet diu: “Siguem seriosos
per uns instants. Si ets actor i no ets capaç de fer-te escoltar en una sala de
mil butaques, és que alguna cosa estàs fent malament i hauries de deixar
l’escenari i tornar-te’n a casa.” Així de contundent comença l’article, i
després va desgranant arguments en una mena de reflexió sobre el compromís de
l’actor i la seva principal eina, l’acció. En el teatre, a diferència del
cinema i la televisió, l’acció principal és la paraula, i aquesta, segons
Mamet, ha d’arribar al públic sense intermediaris tècnics. Al final, acaba
animant el sector teatral a denunciar la tendència a amplificar la veu dels
actors amb micròfons i a oposar-se als productors que vulguin fer-ho, exigint
clàusules específiques als contractes. Una actitud radical la seva, sens dubte.
L’any 1990, jo no tenia un criteri format sobre aquesta
qüestió, principalment perquè no havia vist mai una obra de teatre de text
amplificada. Tret dels musicals, a Catalunya la tecnologia acústica encara no
havia arribat als escenaris. El cas és que dos anys després de llegir el
llibre, vaig tenir ocasió de veure Lost in Yonkers, al Richards Rodgers Theatre
de Nova York, i aleshores vaig entendre el que David Mamet volia dir. Els
actors sortien a l’escenari amb micròfons sense fils i no s’esforçaven gens per
interpretar el seu paper. Allò era l’acomodament de l’star system americà, en
una obra on el càsting era majoritàriament televisiu i molt probablement poc
habituat a l’esforç de fer-se sentir en un teatre. Vaig sortir amb una estranya
sensació. D’una banda, estava content perquè havia vist un Neil Simon a Nova
York, però també em sentia estafat per no haver pogut gaudir d’aquella obra al
cent per cent. Havia assistit a un d’esdeveniment més semblant a la gravació
d’una sitcom en un plató televisiu que a una representació teatral.
OleannaPer contrast, aquell mateix any, vaig poder veure
també Oleanna, escrita i dirigida pel mateix Mamet i interpretada per Rebecca
Pidgeon, la seva dona, i William H. Macy, en un teatre de l’Off Broadway. A
Oleanna, la paraula arribava al públic i el sotragava. La prova era que, tant
al descans com al final, es produïen discussions acalorades al vestíbul sobre
la temàtica de l’obra. ¿Hauria impactat aquell text amb la mateixa contundència
si hi hagués hagut la tecnologia pel mig? L’amplificació és com un filtre entre
l’actuació de l’actor i l’oïda del públic, comparable als filtres amb els que
editem les fotografies al mòbil. Les embellim, potser sí, però també creem una
realitat artificiosa.
Avui, passats uns anys, l’amplificació ha arribat als
escenaris de casa nostra. A la Sala Gran del TNC, degut a deficiències
acústiques de la platea, ja no hi és concebible una representació teatral sense
micròfons, encara que només sigui per reforçar-ne la projecció de la veu dels
actors a tota la sala. Sempre m’he preguntat que, si les mancances acústiques
del nostre teatre nacional són insalvables, ¿com és que ni l’arquitecte ni la
constructora de l’edifici no van assumir-ne responsabilitats en el seu moment?
¿És que algú es pot imaginar un lutier fabricant un violí amb una corda que no
soni? ¿El lutier en qüestió no patirà el descrèdit de tota la professió si cau
en tal flagrant imperfecció? ¿O és que potser hi haurà algun músic que pagarà
igualment per aquest instrument deficient i intentarà fer-lo sonar
amplificant-ne el so? ¿Oi que no? Però encara goso anar una mica més enllà:
¿algú coneix algun melòman que acceptaria escoltar una òpera al Liceu amb la
veu dels cantants amplificada? ¿Per què l’espectador de teatre no és tan
exigent quan es tractar de gran teatre i de grans textos? ¿O és que no es
mereix Shakespeare, Molière o Goldoni la mateixa consideració que Mozart,
Wagner o Bizet?
Conscient que he obert la caixa de Pandora i que el tema
donaria per a molt, vull manifestar només el que em preocupa de veritat: i és
que, tant actors com públic, no ens acabem habituant als micròfons i, com a
conseqüència, perdem la impagable i humana experiència de sentir la veritat en
veu alta i sense trucs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada