L'autor de 'Misterio bufo' o 'Mort accidental
d'un anarquista' mor als 90 anys a Milà
El dramaturg va ser un crític corrosiu de la
tumultuosa política italiana i del poder de l'Església catòlica
La casualitat o potser el destí ha volgut que
el mateix dia en què es concedia el premi Nobel a Bob Dylan coincidís amb la
mort d’un altre 'nobel', l’italià Dario Fo, que va obtenir el guardó
sorprenentment i no sense polèmica el 1997, com el músic de Duluth. Fo,
llegenda del teatre popular italià, va morir ahir als 90 anys a l’Hospital
Sacco de Milà, on estava ingressat des de feia dies per problemes respiratoris.
L’activitat creadora de Fo, home d’un immens
carisma, és difícil de resumir en una paraula. Va ser dramaturg, actor,
escriptor, il·lustrador, escenògraf i activista, tot a la vegada, al llarg de
70 anys de carrera. Aquest joglar de la cultura italiana, com li agradava
definir-se, hereu de Totó i d’Eduardo de Filippo, amb peces tan significatives
com la satírica 'Mort accidental d’un anarquista' i la seva obra mestra,
'Misterio bufo', es va mantenir actiu fins al final. El 20 de setembre passat
va presentar a Milà el seu últim llibre, 'Darwin', i l’estiu passat, una
exposició amb la seva obra pictòrica a Cesenatico, una població costanera de
l’Adriàtic on Fo passava llargues temporades. Dedicat sobretot a la narrativa
en els últims anys, des que el 1995 un ictus va estar a punt de deixar-lo cec,
bona part de la seva tasca literària en català és al segell Bromera, i en
castellà, a Siruela, que l’any que ve publicarà 'Razza di zíngaro'.
No es pot entendre la trajectòria de Fo sense
Franca Rame, la seva dona, morta fa tres anys, que acostumava a dir que ella es
mereixia el 50% del Nobel del seu marit. No exagerava. Durant dècades, la
parella va treballar colze a colze i va tenir un fill, Jacopo, continuador del
treball dels seus pares. Tots dos es van conèixer el 1953, quan ella era una
actriu molt reconeguda, i ell, només un artista que prometia.
Fo, fill d’un cap d’estació de tren, va néixer
el 1926 a Sangiano, una petita localitat de Llombardia que ell anomenava el
«poble de les meravelles». D’allà va sortir el seu amor per la cultura popular
que més tard desenvoluparia a les seves obres, amb què renovaria l’antic
concepte de la comèdia de l’art, tal com explica a les memòries d’infància. Va
estudiar Arquitectura i Belles Arts, però només va ser fidel a la pintura
perquè no se sentia a gust ajudant «a l’especulació immobiliària».
A principis del 1951 va fer petits monòlegs
per a la ràdio, on va assolir un enorme èxit que el va portar a estrenar al
Piccolo Teatro de Milà, on coneixeria la seva dona. El 1960 van crear junts la
companyia Fo-Rame, especialitzada en farses de rerefons social. Va ser tanta la
repercussió, que la parella va saltar a la televisió pública italiana, al
programa estrella del moment, 'Canzonissima'. Però la seva crítica punyent va
molestar els democristians i al cap de poques setmanes se’ls va rescindir el
contracte. Fo va trigar més de 15 anys a tornar a aparèixer a la RAI.
CONTRA LA CENSURA
A partir d’aquell moment, el camí de la
parella no va abandonar mai el teatre compromès. Van fundar Nuova Scena i el
col·lectiu La Comune, que va ser un important centre de contracultura als anys
70, les obres del qual es van representar en fàbriques, ateneus i dependències
del Partit Comunista Italià (PCI). És llavors quan el seu treball escènic es va
convertir en reflex i assot de les misèries polítiques del seu país, i en
especial, de l’omnímode poder de l’Església. Va ser l’època d’'Ací no paga ni
Déu'; 'Pum, pum, pum, ¿qui hi ha? ¡La policia!', i de 'Mort accidental d’un
anarquista', que il·lustrava actuacions fosques de la policia i el Ministeri de
l’Interior italià, disfressat de succés situat als EUA als anys 20.
La seva heterodòxia va fer que trenqués amb el
PCI i que s’acostés a l’esquerra extraparlamentària. Amb Rame va fundar Socorso
Rosso per recolzar els detinguts polítics. No és estrany que la censura es
mirés amb lupa tots els seus guions, però ell era capaç d’esquivar la paraula
fent que, amb la seva enorme habilitat mímica, els seus personatges
s’assemblessin a un polític o un altre. El maquiavèl·lic Andreotti, 'il divo',
era un dels seus favorits.
No era estrany que li ploguessin les
denúncies. El 1973 va ser arrestat durant la representació d’una obra sobre el
cop d’Estat a Xile i, aquell any, Franca va ser raptada i violada per un
comando feixista. El terrible cop no va aturar Fo. Tampoc a Rame, que amb
aquella experiència va escriure una obra de teatre, 'Strupro'.
ANTIGUES ACUSACIONS
Amb l’anunci del premi Nobel van tornar les
velles acusacions de militància feixista a la República de Saló quan era
adolescent. I ell, que mai va negar aquell episodi del seu passat, va tornar a
explicar que s’hi va allistar per allunyar les sospites del seu pare, actiu
antifeixista. En els últims anys es va aproximar a un altre còmic preocupat per
la política, Beppe Grillo, i al seu Moviment (anticasta) Cinc Estrelles, i això
va fer que se’l titllés de populista. Com no podia ser d’una altra manera, Berlusconi
va ser la seva bèstia negra, a qui va atiar fort en una obra de teatre,
'L’anomalo bicefalo negli anni duemilla', i en els últims temps es lamentava
que l’era postberlusconi no hagués propiciat una regeneració política a Itàlia
oferint un nou impuls a una esquerra anorèxica. El 2013 va escriure el discurs
del dia mundial del teatre, una encesa defensa de la professió.
L’últim cop de la seva vida va ser la mort de
Franca Rame, que el va deixar devastat. Al funeral laic confessava: «Tinc
curiositat per descobrir el misteri de l’amor, encara que després hi hagi un
final i em toqui morir».
Publicat per
Foto : Joan Castro
Elena Hevia – Barcelona
Dijous 13 d’octubre del 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada