Ferran Utzet dirigeix la filosòfica i esbojarrada ‘Un, ningú i cent mil’ a la Biblioteca de Catalunya
Marc Rodríguez i Laura Aubert apareixen dalt d’una tarima a l’inici del segon acte d’ Un, ningú i cent mil. Van vestits igual: en aquest moment el públic s’adonarà que actor i actriu s’han intercanviat el paper de Vitangelo Moscarda, el protagonista de l’última novel·la de Luigi Pirandello. Serà un joc de miralls més dins d’aquest muntatge que explica la caiguda en desgràcia d’un home a partir de l’innocent comentari de la seva dona, que li fa notar que té el nas tort. Saber què pensen els altres d’ell es convertirà en una obsessió, i al capdavall farà que es pregunti qui és ell, al marge de l’opinió dels altres.
Són els últims assajos a la Biblioteca de Catalunya, on estrenaran aquest dijous. Ferran Utzet és el director que hi ha darrere l’escenificació i l’adaptació d’aquesta novel·la filosòfica del 1925 que Pirandello va concebre com el compendi definitiu de la seva obra. L’embrió de la posada en escena va ser un dels cicles Escenes de Filosofia i Teatre que munten La Perla 29 i La Maleta de Portbou. D’aquella lectura va sorgir la idea d’aixecar tot el text, que no s’havia portat mai a escena a Catalunya, i menys en un format de duet tragicòmic, perquè fins i tot a Itàlia sol ser un monòleg solemne. Utzet s’ha permès moltes llicències -és el que té jugar amb un text lliure de drets d’autor-. “Jo crec que és més delirant i histriònic que de costum en Pirandello. Hem transgredit molts codis, pensant que aquest és el seu esperit: juguem amb la comicitat pirandel·liana, però tot s’hi val, des dels germans Marx fins a Agafa-ho com puguis”, explica. La vis còmica dels dos intèrprets hi ajuda.
De la identitat a la selfie
La identitat, i totes les identitats que pot arribar a tenir una mateixa persona en funció de l’interlocutor i el lloc on es troba, són la matèria en la qual furga més clarament Pirandello. “És on es percep més la seva vigència, en la preocupació per qui ets tu més enllà de com et veuen. ¿Sota les mil màscares amb les quals et relaciones amb el teu entorn, hi ha alguna cosa que quedi quan te les vols treure totes?”, planteja Utzet. El paral·lelisme que es pot fer amb les xarxes socials com Instagram i Facebook és evident. “L’obra diu que has de triar: o vius o et veus viure, perquè si et veus viure, no vius”, explica Utzet. Un dels personatges fins i tot està obsessionat amb la seva imatge. “Si et fas una selfie, et desconnectes un moment de la vida per capturar-la”, reflexiona el director.
Vitangelo Moscarda és un personatge extrem. És fill d’un usurer que viu de rendes i de l’herència paterna. És un home que no necessita ni anar al banc: es passa el dia al cafè, socialitzant-se, passejant i vagarejant. Serà un cop dur descobrir que la seva parella el té per un pobre home i que la resta del poble l’odia perquè, senzillament, el veuen com el fill de l’usurer. “És un procés de demolició, però no és ni fatalista ni heroic. Ell va lluitant contra totes les imatges que tenen d’ell... i al final es queda sense res. Surt de la societat. Perquè el que ens fa patir és el que ens fa humans, que és viure en societat”, reflexiona Utzet.
L’home primer intentarà complaure els altres per agradar-los, però després hi renunciarà. “El trasbalsa molt la mirada dels altres. I s’adona que l’única manera de no ser jutjat és no ser vist. Llavors es converteix en un asceta, dona totes les seves propietats a l’Església, se’n va a un hospici i viu com si fos un arbre”, explica el director. Encara que ho sembli, no és una faula moral. Mostra la crisi d’identitat i destrucció total d’una persona; que alhora és el seu alliberament. “La dialèctica és deixar de ser humà i tornar a la natura o viure a la ciutat, en un entorn civilitzat però que et fa patir”, explica el director.
Com més es desemmascara el personatge, més màscares s’han de posar els dos actors. Com feia en el seu últim muntatge, Sopa de pollastre amb ordi, Utzet canvia els codis de representació sobre la marxa per “renovar les expectatives constantment” a l’espectador. “Hi ha transvestisme i esbojarrament”, afegeix. A la primera part Aubert fa d’esposa, amic, pare, bisbe, banquer, gosset i tot el reguitzell de personatges secundaris, i totes les mutacions es fan a la vista com un joc fregolista. A la segona part, es gira la truita. “Així canvia el punt de vista sobre un mateix. I com que ens interessa la peripècia interior de l’home, ens centrem en el que li passa per dins del cap i no tant en el context històric”, explica Utzet. Fins i tot el públic canviarà de costat de la platea. Hi ha profunditat i lucidesa filosòfica des d’un vehicle còmic”, assegura Ferran Utzet.
+ info
Laura Serra
www.ara.cat
